HI HA UN MOMENT patètic, lamentable, que tots els pares hem passat. El nen assenyala la botiga de cromos i diem: “Avui està tancada”. La nena assenyala una magdalena i diem: “El pare no porta diners”. Són excuses de mal pagador i serveixen per delegar la responsabilitat del no a un altre, de forma covarda. Com dient, esclar que el pare voldria fer-te feliç, però la botiga està tancada. És d’ells. És el que em ve al cap cada cop que alguna persona influent em diu: “Jo ja voldria la independència, però com que no es pot, deixem-ho”. No sóc jo, és d’ells. La culpa és de la Constitució, o el TC, o una Espanya poc preparada, o una Catalunya sense projecte. Francament, prefereixo el que diu “Jo no la vull”. Valoro més el que diu “Hi estic en contra”, perquè assumeix la responsabilitat. Em decep el que fa veure que ja voldria però dóna la culpa a un altre. Sobretot si el culpable és un genèric o abstracte “És que no es pot”. La construcció d’un estat propi és complexa, incerta, amb riscos i segurament més lenta del que alguns pensen. Però, ¿com que no es pot si la majoria vol? Sobretot m’entristeix, em deprimeix, quan el “no es pot” procedeix d’un polític, justament d’un professional de fer possibles les coses difícils, que les fàcils ja es fan soles. ¿Pots mirar la història del que s’ha aconseguit en els últims cinquanta anys al món i afirmar que “no es pot” referint-te a un procés democràtic i pacífic? No accepto qui diu “Com que no es pot trobo irresponsable intentar-ho” perquè hi ha poques coses més irresponsables que no intentar una cosa que voldries. (Per cert, ara faré un espòiler per als que no teniu fills: el pare que diu que la botiga està tancada menteix, simplement no vol comprar els cromos.)