En Ramon Muntaner, home d’imperi

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...] En Muntaner era tot el contrari d’un home capaç d’emprendre’s el joc dialèctic d’analitzar acusacions definides i rebratre-les punt per punt, argument per argument. Encarnà l’entusiasme d’una nació que ascendia a protagonista i sentí -la seva força és d’haver-ho sentit més que no pas sabut- que una vitalitat sobreeixida ha de topar amb altres vitalitats, i que un imperi no es forma sense molestar més o menys delicadament els veïns. [...] Havent viscut i combatut tant en tota la perifèria de la influència catalana, En Muntaner podia saber com reacciona hom sota les molèsties d’una expansió nacional; però, enfeinat actor, si de cas no s’atura a esperar floretes de l’enemic ni a veure el descrèdit sinó en bloc, com a concepte general, i hi oposa un bloc de fets, és a dir, d’èxits, referint-los a un parell de conceptes més generals encara, que aprofita, amb un ingenu abús, per a l’explicació de la fortuna catalana. [...] En Muntaner no és un historiador, sinó un registrador de grans fets dels quals ha estat espectador; però haver-ne estat alhora actor li dóna una joia i un orgull dels records que el posen entre els cronistes més apassionats i personals, és a dir, entre els més poètics. [...] En Muntaner ni com a testimoni és dels que es pleguen de braços i deixen per als altres la feina que els pertoca. Tot el llibre manté, començant per l’estil, el to personal; va de fe a fe, de cor a cor (“vajaus lo cor...”, exhorta sovint els seus oients), però excitant, provocant, per a dir-ho així, amb la delícia i la meravella sensible de l’espectacle. [...] En Muntaner sent dins seu l’ànima del seu poble, i en l’acció seva l’esforç dels altres nascuts sobre la mateixa gloriosa terra i sotmesos al mateix casal: [...] Per això el dinastisme se li fon naturalment amb el patriotisme. Seguint-lo pels quatre cantons de l’Imperi català, a cada moment ens sembla sentir-li dir, en una imitació avant la lettre del vers famós de Browning: “Ací i ací, Catalunya m’ha ajudat; com puc jo ajudar Catalunya?” -baldament ell, en comptes de Catalunya potser hauria dit “casal d’Aragó”. [...]