Cuatro va estrenar dimecres a la nit, en prime time, Killer Karaoke. Un xou on els participants han de cantar mentre són sotmesos a agressions, descàrregues elèctriques, alguna vexació, pluges d’insectes o atacs de rèptils. Presentat per Florentino Fernández i Patricia Conde, el programa ven el format com una manera de catapultar els participants al món de l’espectacle. Però això és secundari i una presa de pèl per captar voluntaris. Ni tan sols la competitivitat entre concursants té interès. L’elecció d’un guanyador no té cap mena d’objectivitat. La gràcia rau a observar les humiliacions i proves de terror que han de superar els participants mentre entonen com poden els temes d’èxit. Contemplar com pateixen, desafinen, es queden sense respiració o bloquejats és el que diverteix l’espectador. L’audiència sempre espera que el següent cas sigui pitjor que l’anterior. El fàstic que provoquen les proves és el més morbós: veure com es mengen insectes o són aixafats per un home obès i suat és l’element clau. Una noia enfilada en un gronxador entonava Sobreviviré mentre la sucaven en una piscina plena de serps que se li enrotllaven per les cames i la cintura. Un altre rebia enrampades amb el micròfon o li tiraven aigua a la boca. Una altra havia de cantar, xopa i en biquini, davant d’uns ventiladors amb l’aire a tres-cents quilòmetres per hora. Hi afegien confeti que li entrava a la gola i s’ennuegava. Una concursant havia de caminar amb els peus nus trepitjant peix podrit, crancs gegants i fins i tot cries d’una mena de cocodril (ja veurem quant triguen a queixar-se les protectores d’animals).
El format ha tingut èxit a Anglaterra amb el títol de Sing if you can. També ha funcionat molt bé a Xile i a Tailàndia. Allà els cantants són famosos. A Espanya no trigarem a veure-ho, em temo. Killer Karaoke recupera l’esperit una mica passat de moda del joc i no de la rivalitat, on el que compta és veure l’espectacle més esbojarrat. És la recuperació del gust pel sadisme televisiu que va triomfar a la tele de principis dels anys 90, tipus Humor amarillo. A diferència d’altres talent shows musicals, a aquest se li ha de reconèixer que és molt televisiu. La imatge és essencial. I provoca allò que l’espectador espera d’aquest gènere: que ho facin malament més que no pas que excel·leixin. Ara bé, l’espectador acaba amb el cap com un timbal. Les cançons cantades a crits i els esgarips constants són una tortura per al cervell. Et saturen ràpid i, un cop vistes un parell de persones fent el ridícul, dónes per vist el programa.