ENTRE LES COSES que més m’atabalen de la gran tertúlia global hi ha l’instint irrefrenat de jutjar els altres. Les seves decisions, opinions, maneres de vestir, de viure i de relacionar-se. Deu ser el mateix de sempre, ja ho sé, però publicant-ho, perquè tots tenim eines, i cridant-ho, perquè es porta l’emocionalitat espontània, i fent-ho molt més sovint, perquè creiem que ho sabem gairebé tot, i de manera més estesa, perquè ara podem criticar gairebé a tothom. El món als dits, a cop de clic. A vegades és des de discursos a favor de la tolerància i el respecte i la democràcia que es fan comentaris intolerants, irrespectuosos i gens democràtics. El petit jutge que portem a dins va dictant sentències, veredictes implacables, i lluny de sentir-nos culpables ens sentim moralment millors, perquè decidim de manera instantània l’ètica que haurien de tenir els altres. Acabem el dia havent jutjat tanta gent que trobem que s’equivoca que estem en pau amb nosaltres mateixos, herois justiciers a cop de tuit o de post, i ja no tenim temps ni ganes per fer autocrítica. Hem decidit tantes vegades i amb tanta lucidesa i seguretat què hauríem fet nosaltres en el lloc d’una altra persona que no ens queda esma per decidir què haurem de fer en el nostre propi lloc. Ja ho improvisarem. I tot i això no ens sentim buits, sinó plens: hem complert amb la societat, hem assenyalat amb el dit acusador aquell per parlar massa i l’altre per fer-ho poc, el que ha sortit de l’armari per exhibicionista i el que no en surt per covard, som implacables. I és ben curiós: tot i tanta sobredosi de justícia exprés, l’endemà el món continuarà sent igual i nosaltres serem una mica pitjors.