Jaume Barberà ha tornat al C33 amb nou programa de títol poc original: Retrats. És el mateix que el Singulars però sense plató. Tot sigui per l’estalvi. Ara es desplaça ell al context propi del convidat. Una manera de conèixer millor l’entorn que domina l’entrevistat. El format té una bona realització, una sintonia molt evocadora i un grafisme modern i atractiu. En el primer episodi, titulat Deliris de formigó, conversava amb Santiago Montero, un enginyer industrial superior expert en infraestructures. Val a dir que el bon criteri de Barberà per escollir els seus entrevistats es manté. Solen ser persones molt interessants i Montero va explicar molt clarament la relativitat de la velocitat dels trens i el que implica, les males decisions en la construcció de la línia 9 del metro de Barcelona o per què l’aeroport de Barcelona és tan eficient. El convidat va acabar esgotat: van sortir de Barcelona amb l’AVE per arribar fins a Saragossa. Van tornar i van visitar una estació de metro i d’allà van acabar a l’aeroport del Prat. Allà vam veure com arribava el capvespre a través dels finestrals d’una terminal mentre Montero continuava donant explicacions sobre les infraestructures. Se li notava la veu cansada però es feia evident que l’home gaudia donant tota mena d’explicacions i detalls del seu àmbit. Santiago Montero va ser feliç.
Amb el nou format de Retrats ha desaparegut aquell monòleg inicial a càmera en què Barberà alliçonava els catalans. Hi hem sortit guanyant. Amb tot, no ha perdut aquella cosa teatral de fer-se el sorprès quan l’entrevistador li explica una cosa que, per descomptat, ell ja sap però ho dissimula: “No entenc res! Em costa d’entendre això! A veure, vostè m’està dient que...” Ho fa per induir l’espectador a mimetitzar la seva actitud. És una manera d’assenyalar la importància d’aquella afirmació. Un altre costum del Barberà és repetir fins a la sacietat el “Vostè m’està dient...” De fet, les seves entrevistes es caracteritzen per fer notar a l’espectador (segurament de manera inconscient) que el convidat està parlant amb ell i no per a tota l’audiència. La primera persona del singular guanya per golejada el televisiu i políticament correcte plural majestàtic: “M’ho explica...”, “M’està dient que...”, “Em podria posar un exemple...”, “Jo no voldria acabar...”, “Jo crec que la gent...”, “Jo tinc entès...”, “Això li anava a dir jo...”, “Jo sé que vostè em dirà...”, “No m’agradaria acabar...” És el que té un programa d’aquestes característiques, que queda tan retratat l’entrevistat com l’entrevistador.