“E sto no es una entrevista. No me interesa entrevistarle. Me interesa sacar al José Luis que yo he conocido ”. Amb aquesta frase començava Risto Mejide el seu cara a cara amb Zapatero en l’estrena del seu programa a Cuatro, Viajando con Chester. I utilitzo el concepte cara a cara perquè sembla que el que vam veure, segons el mateix presentador, no era una entrevista. Li feia preguntes però no era una entrevista. Aquesta arrencada inicial ja demostra moltes pretensions en les formes. El problema ve quan les intencions després no es compleixen. Perquè al capdavall el que vam veure va ser, sentint-ho molt, una entrevista. Però Mejide elevava el seu exercici televisiu a una cosa superior i diferent. Després va afegir: “ Sobre este Chester no hay presidentes. Aquí da igual un príncipe que un mendigo ”. Més enllà de la demagògia de l’expressió, tampoc es va tornar a complir la promesa. Tota l’entrevista estava emmarcada en la presidència de Zapatero i fins i tot va evolucionar de manera cronològica al seu mandat. Van començar parlant de l’11-M, fet que va suposar una arrencada de Viajando con Chester d’un to molt greu i feixuc.
Quan un presentador inaugura un espai televisiu explicant el que pretén fer, rebatejant conceptes clàssics i prometent filigranes, malament. Perquè l’èxit d’un format rau en el fet que l’espectador noti les habilitats i els objectius per ell mateix i no pas pel que prometi abans un presentador. Al final, tot i que deia que no, el que vam veure va ser una entrevista a un expresident del govern. Mejide duia una americana que feia moaré (una mena de joc òptic molest que provoca l’estampat de la roba amb el pixelat de la pantalla). Imperdonable. Les ulleres de sol que formen part del seu uniforme a l’hora de conversar amb algú són un entrebanc i fomenten la desigualtat entre convidat i entrevistador. L’originalitat d’entapissar el sofà clàssic, el Chester, amb estampats cridaners serveix de fil conductor però reforça aquesta sensació d’excuses estètiques que no garanteixen un bon contingut. És difícil, a més, quan l’ego de l’entrevistador agafa tant protagonisme. Hi va haver dos moments bons. Un és la cara de ferit que va posar ZP quan Risto li va deixar anar: “ Cuando llegaste al poder nos traicionaste ”. I l’altre, els titubejos del polític quan li va preguntar: “ Do you speak English? ” Ara, més enllà d’això, Risto Mejide de moment el gènere de l’entrevista no l’ha fet evolucionar. En tot cas, si Viajando con Chester ha de suposar un punt d’inflexió, serà sobretot per al gremi de tapissers.