PsicòlogaL’altre dia no vaig poder resistir la temptació de comprar maduixes al súper del barri. Això no té res d’especial. Vénen en caixetes de fusta o de plàstic i tenen un aspecte molt bonic. Li vaig preparar a la mare unes postres amb flam i unes maduixes d’acompanyament. “Nena, aquestes maduixes no tenen gust de res”, em va dir la meva nonagenària progenitora... i tenia raó.
Vaig imaginar que si feia un tast a cegues amb maduixes del súper i altres productes saboritzats amb sabors artificials de maduixa, segurament, triomfarien els segons.
¿Els saboritzants artificials s’estan convertint en la memòria col·lectiva del que un dia va ser? Trist pensament.
D’altra banda, les tècniques d’atenció plena o mindfulness ens estan recordant el valor de menjar amb atenció per retrobar la bona forma de menjar, més equilibrada, menys compulsiva i amb respecte cap a nosaltres mateixos. És una bona cosa, un pas necessari i imprescindible per a aquest homo consumidor en el qual ens hem convertit. Per retrobar l’equilibri interior amb el que ens nodreix.
Però per més mindfulness que faci, no trobo el gust de les maduixes quan compro maduixes. ¿Deu ser que la forma i el fons ja no són el mateix? Una altra pregunta molesta i políticament incorrecta... Deixem de filosofar i tornem a la praxi.
He decidit plantar maduixes al meu balcó. En lloc de fer-me preguntes irresolubles, conrearé la terra de les meves jardineres. Veuré créixer les plantetes, les cuidaré, les regaré i després em menjaré el seus fruits. I amb tres maduixes del meu hortet, segurament em sentiré mes veritablement plena que amb una caixa sencera de les del súper. Reivindico la revolució espiritual com una actitud de vida en els petits gestos. El gust de les maduixes és una experiència mística quan la maduixa és el que ha de ser i jo la menjo amb atenció plena. La revolució espiritual comença al teu balcó.