“La sardana” d’en Maragall

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsNo sé si us passa com a mi, que, davant de tots els espectacles de Catalunya que porten a dins i a fora un panteix d’emoció, em ve a la memòria un nom, enyoro de seguida una ànima: el nom i l’ànima d’en Maragall. [...] Maragall, al costat de moltes altres virtuts, tenia la de copsar ràpidament, d’una manera instintiva, el nervi més agitat, el punt més lluminós i la forma més dolça de les coses. Aquesta virtut d’en Maragall no l’ha tinguda, després ni abans d’ell, cap poeta ni cap artista de la nostra terra. L’instint de veure allí on rau el pot de la confitura ha fet que totes les obres d’en Maragall, fins les menys reeixides, tinguin aquell segell de cosa viva, que vol dir de cosa immortal tractant-se d’obres d’art. Avui, que s’escau parlar de les sardanes, jo no sabria dir cosa millor que associar el nom d’en Maragall al nom de la nostra dansa. És molt possible que en Maragall no hagués ballat mai ni sabés ballar la sardana com jo mateix, però és ben segur que ningú del món, ni el sardanista més exaltat, ha vist dins la mòbil anella humana allò que hi varen veure els ulls d’en Maragall, que de seguida es traduí en aquelles paraules tan simples i perfectes: “La sardana és la dansa més bella / de totes les danses que es fan i es desfan.” [...] No crec que aquest poema d’en Maragall sigui una de les millors peces per a una antologia; és cert que en Maragall ha aguditzat més i ha tret més llum en altres bandes, però no sé què veig en aquestes paraules de “La sardana”, que em sembla que en cada una d’elles hi ha una mica de plor de tenora i un trosset de cel blau de Catalunya. [...]