Com s’entrena un gos d’assistència?

Barcelona“Quan caminava, havia pegat a gossos fins a dir prou per entrenar-los”, explica gens orgullós el Jordi Pla. Ara és ensinistrador a l’Associació Catalana de Gossos d’Assistència. “Després de l’accident, vaig adonar-me que, si no m’imposava físicament, el gos no em feia cas. Va ser quan vaig entendre que havia estat fent alguna cosa malament”. Ho recorda en un dia plujós des d’un parc del barri de Sant Andreu, mentre tira sobre la gespa un grapat de boles de pinso perquè la Jana i el Melindro, dos gossos rescatats de la gossera, les trobin. Ho fa perquè exercitin l’olfacte: l’energia que gasten en vint minuts d’ensumar és la mateixa que en quinze minuts de cursa a peu, amb la diferència que córrer els estressa i olorar els concentra i els equilibra, dues condicions imprescindibles per a un gos d’assistència.

Gossos que entren al cinema

La seva tasca pot ser d’allò més variada: guiar una persona cega o ajudar qualsevol persona que tingui alguna altra discapacitat física: obrint portes i llums, ajudant-la a vestir-se, recollint objectes de terra o, fins i tot, avisant-la d’un possible atac d’epilèpsia, o d’hipoglucèmia en el cas de diabètics. Són gossos que han de poder entrar en un cinema i estar-se en silenci tota la pel·lícula, o no posar-se nerviosos si veuen passar un gat o un altre gos.

Els trucs, com ara encendre els llums o posar-se la corretja tot sols, són la part més fàcil: el més complicat és que el gos estigui sempre serè i tranquil. “Passa el mateix que amb les persones: et puc ensenyar fàcilment a fer derivades, però a ser bona persona i a estar bé amb tu mateix pot ser més complicat”, explica el Jordi. Per això, des de l’Associació Catalana de Gossos d’Assistència defensen que qualsevol gos de raça -no només el tradicional labrador- o creuat és apte per ser ensinistrat, sempre que tingui les característiques adients de personalitat i temperament. De fet, tots els gossos que l’Associació dóna en adopció han estat trobats abandonats pel carrer, recuperats de gosseres, de protectores o de centres d’acollida, i els trien per la intel·ligència, la sociabilitat, la docilitat, el caràcter tranquil o l’actitud activa. I els ensinistren sempre en positiu, utilitzant recompenses en lloc de càstigs.

El Jordi, que va en cadira de rodes, va demanar un gos a l’Associació per ensinistrar-lo ell mateix, fins que finalment es va convertir en l’entrenador de la majoria de gossos que entreguen. La seva visió sobre els gossos d’assistència, però, és bastant peculiar. És molt selectiu a l’hora de lliurar els gossos als possibles usuaris i, per això, des que es va crear l’Associació, l’any 2002, només ha entregat sis gossos. “Hi ha gossos als quals no els agrada treballar. Per què els hi hauríem d’obligar? Quan veig que volen un gos eina, m’hi nego. Jo només vull buidar la gossera. Si la gossera estigués buida, no em veuríeu entregar ni un sol gos d’assistència. Després de tants anys he arribat a una conclusió: deixeu els gossos tranquils!”, conclou.

A la fundació Bocalán, una de les organitzacions de gossos d’assistència més internacionals, les coses funcionen diferent. Cada any entreguen una cinquantena de gossos i, abans de donar-los a l’usuari final, conviuen durant un any amb una família d’acollida per socialitzar-los. De cada camada -la fundació cria ella mateixa els gossos que després entrena, que són labrador-, de 6 o 7 gossos habitualment, en seleccionen 3 o 4. El 98% d’aquests gossos seran vàlids per a l’assistència o la teràpia, i la resta es venen per finançar la fundació. “Socialitzar els gossos és important perquè s’acostumin a estar en llocs públics i perquè gaudeixin de la feina, que els sigui agradable i divertida”, explica a l’ARA María José Benito, instructora de gossos d’assistència i coordinadora de l’àrea d’entrenament de Bocalán.

A diferència del Jordi Pla, de l’Associació Catalana de Gossos d’Assistència, la María José creu que, en general, amb algunes excepcions, no totes les races serveixen igual per assistir persones amb discapacitats. “S’utilitzen labrador o golden perquè el que es busca en un gos d’assistència és que sigui molt estable, fàcil de dur i d’entrenar, i aquestes races ho són”. Per exemple, recalca la instructora, en el cas dels gossos d’alerta mèdica van molt bé els petits, com els terrier o els mestissos, perquè són molt reactius.

Els gossos d’alerta mèdica, que tenen l’habilitat de preveure xocs insulítics en malalts de diabetis, per exemple, reben un entrenament diferent dels d’assistència. “Se’ls entrena a través del joc. Agafes una joguina que els agradi molt i l’associes a una olor. En aquest cas es treballa amb mostres d’alè, saliva i suor de l’usuari. Quan, més endavant, el gos detecti l’olor que indica un possible atac d’hipoglucèmia, avisarà l’usuari”, explica la María José. Amb aquest mateix mètode s’entrenen també gossos per detectar atacs epilèptics o, fins i tot, tumors cancerígens.

Teràpia per a nens autistes

A la fundació Bocalán també ensinistren gossos per a teràpia, que són molt beneficiosos, per exemple, per a nens amb autisme. Fa un parell d’anys, la Teresa i el Carlos, els pares del Pablo, un nen de 6 anys amb autisme, van començar a buscar alguna associació que els pogués facilitar un gos. “Un diumenge al matí, anant cap a un hipermercat, ens vam trobar un grup de la fundació Bocalán amb diversos gossos, i al cap d’un any n’adoptàvem un”, explica des de Madrid el Carlos. Ara fa dos mesos que el Pablo conviu amb el Pepe, un labrador retriever que s’ha convertit en el seu company inseparable. “L’interès del Pablo per les coses que l’envolten és bastant limitat, però al gos, en canvi, li encanta acaronar-lo i jugar-hi. Se li tira a sobre i li fa molta gràcia quan menja o el llepa. Se’l veu molt content”, assenyala el pare. Els beneficis, a més, reverteixen en tota la família.

Quan surten a passejar, el Pepe i el Pablo van units amb un arnés, i si el nen intenta escapar-se el gos s’ancora a terra. Això fa que tota la família vagi més tranquil·la i alhora que el Pablo guanyi confiança: certes coses que abans li feien por ara no l’afecten. Un altre dels beneficis dels gossos de teràpia és que ajuden els nens a dormir millor. “El Pablo es despertava fins a 10 vegades cada nit, i fins que no venia amb nosaltres no es calmava”, comenta el Carlos. Als gossos com el Pepe els ensenyen a dormir amb els nens, de manera que el seu cap quedi per sota de les espatlles del nen i no el molesti però que l’escalfi i el conforti. Gràcies al gos, a més, el Pablo es relaciona més i juga amb el germà petit, a qui abans no feia gaire cas. “Això ens fa feliços a tots, perquè, al capdavall, és tota la família qui gaudeix de la seva companyia”, conclou el Carlos.

Entrenament d’animals salvages

A banda de gossos, la fundació Bocalán treballa també amb animals salvatges: des de tigres fins a girafes passant per llops. Entre altres activitats, assessoren parcs zoològics perquè millorin la qualitat de vida dels animals salvatges per prevenir problemes de comportament o per entrenar-los perquè les visites veterinàries siguin fàcils. “Res justifica l’absència de llibertat, però per a aquell animal que ha nascut en captivitat o ha estat rescatat, l’entrenament diari i l’enriquiment ambiental li permeten tenir una vida més digna i plena”, diuen des de la fundació.