El Somni Americà toca les joves atletes catalanes

Nova YorkAtots els sona el despertador ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora... Però confessen que n’estan encantats. Cristina Felip, Clara Espar, Amadeu Ramon, Roser Tarragó, Sara Burinato, Marta Pena i Clàudia Marín són alguns dels més de 300.000 joves universitaris que estudien als Estats Units gràcies a una beca esportiva. Ells, però, són catalans. Van marxar de casa amb bones notes, tot i que és a través del departament d’Esports que han aconseguit finançament per a la carrera. Estudiar en un centre privat als Estats Units costa al voltant de 40.000 euros a l’any.

La NCAA, l’associació que organitza els principals campionats esportius universitaris als Estats Units, ha fet públic que aquest curs s’han invertit 2.400 milions d’euros en beques per a atletes. Hi poden optar esportistes de 23 disciplines diferents. Un bon nivell esportiu reporta a la universitat prestigi i, sobretot, diners (de patrocinadors i drets de televisió). D’aquí l’interès dels centres a atreure bons atletes.

Clara Espar i Roser Tarragó (de 20 i 21 anys, respectivament) són les cares més conegudes d’aquest grup de joves esportistes catalans que estudien als Estats Units. Totes dues formen part de la selecció espanyola de waterpolo. Tarragó, mataronina -campiona d’Europa i del món-, estudia a la prestigiosa Universitat de Berkeley (Califòrnia). Espar -filla de l’exentrenador del Barça d’handbol Xesco Espar-, al mateix estat, però a la de San José.

“És el meu segon any aquí”, explica Clara Espar per telèfon. Cursa organizational studies, “una mena d’estudis de negocis, però des dels vessants psicològic i sociològic”, concreta. I prossegueix: “De fet, la gran oferta de carreres és una de les qüestions que destacaria d’estudiar als Estats Units. A més a més, per a un esportista és clau la flexibilitat que t’ofereixen per organitzar-te. A la Universitat de San José, per exemple, una mateixa classe es programa quatre vegades en un mateix dia, entre les set del matí i les sis de la tarda. I així pots assistir a la que et convingui”.

La Clara es lleva a les 5.30 del matí. De 6 a 9 s’entrena a l’aigua. De 10 a 14.30 fa classe. I de 15 a 16, entrenament al gimnàs. Té la tarda lliure per fer treballs, estudiar, descansar. I anar a dormir aviat, perquè l’endemà, sant tornem-hi. La pretemporada a la Divisió I, la de més nivell al campionat universitari, on juga Espar, dura tot un semestre. “En l’altre, es competeix, per això hi ha caps de setmana en què juguem tres o quatre partits”, detalla.

“El nivell esportiu a la meva universitat és alt. I a l’equip tothom és molt disciplinat, creuen en la cultura de l’esforç. Però, al mateix temps, no pots deixar els estudis de banda, perquè si no aconsegueixes una nota mínima no et deixen jugar. I això motiva l’esportista a estudiar”, assegura la màxima golejadora de les Spartans, que és com es coneix als atletes de la San José State University.

En aquest sentit, fa anys que es denuncia que en esports com el bàsquet i el futbol americà, que a nivell universitari mouen moltíssims diners -la cadena ESPN va pagar el 2012 6.500 milions d’euros pels drets de televisió del play-off final del campionat de futbol americà universitari dels pròxims 12 anys-, no s’atén la formació acadèmica de les estrelles com caldria i que se’ls regalen les notes per complir amb la normativa. De fet, hi ha hagut professors que han manifestat públicament que alguns d’aquests alumnes no arriben al nivell de comprensió lectora d’un nano de 12 anys, cosa que posa en dubte també el sistema d’accés als centres.

No és el cas dels catalans. Cristina Felip (21 anys) juga a golf des que no aixecava un pam de terra. Però des dels 18 anys ho fa a la Universitat de Long Island (LIU, Nova York). Estudia i juga amb una beca que cobreix les seves despeses d’estudis i residència. Ella ha de pagar-se el menjar. Estudia business management i intenta acumular assignatures per graduar-se en tres anys i mig en lloc de quatre. “Ni a Catalunya ni a Europa pots compaginar com aquí esport i universitat a alt nivell”, insisteix Felip, que als 15 anys va començar un programa per a atletes d’alt nivell a la Residència Blume d’Esplugues de Llobregat. “Recomano a qualsevol jove en la meva situació que vingui aquí. És una gran experiència”, subratlla.

Al seu equip hi ha una anglesa, una neozelandesa, una italiana, una sueca... “I també hi ha una americana”, apunta. “El nivell és molt alt. Sobretot quan arribes als campionats regionals”, afegeix.

Per poder competir i estudiar, Felip es programa la majoria de classes a última hora de la tarda. Tres dies a la setmana fa preparació física de 7 a 9 del matí i tres més s’entrena al camp, cinc hores al dia. Però, ara mateix, no pensa a fer el pas a professional.

Quedar-se o tornar a casa

“Jo l’any que ve tornaré segur a Barcelona, hem de preparar els Jocs Olímpics. I potser després tornaré a venir als EUA per acabar els dos anys que em quedaran de carrera, ja ho veurem”, planeja Clara Espar. “La meva idea és aprofitar que tinc un visat per cinc anys, acabar la carrera i, si puc, quedar-me a treballar un temps als Estats Units”, explica Clàudia Marín, estudiant i jugadora d’hoquei herba a la Hofstra University, també a Long Island (Nova York).

Marín (19 anys), exjugadora de l’Atlètic i el CD Terrassa (Divisió d’Honor), estudia international business. “Des del departament d’Esports m’oferien el 100% de la beca d’estudis, residència i manutenció, però com que a Catalunya havia tret bones notes, també em donaven beca d’estudis. Al final, tinc un 80% de beca d’esports i 20% d’acadèmica”, diu, orgullosa.

Segons la NCAA, vuit de cada deu estudiants amb beca d’esports es llicencien, i un 35% superen, a més a més, algun programa de postgrau.

Al New York Institute of Technology coincideixen Amadeu Ramon i Sara Burinato. El primer s’especialitza en enginyeria elèctrica i informàtica i juga a l’equip de futbol de la universitat, on comparteix vestidor amb Alberto Ruiz (Saragossa), Iván Hernández (Sevilla), Guillermo Fuentes (Valladolid), Javier Gallardo (Sevilla), Gonzalo Barroso, Álvaro Cruz, Jaime Gómez i Alejandro del Cura (els quatre últims, de Madrid). Burinato té una beca com a tenista i estudia enginyeria mecànica. Ha sigut la primera tenista del NYIT que guanya el campionat de la Conferència Est. “Combinar esports i estudis requereix molt d’esforç, però aquí pot fer-se tot -celebra la vallesana Clàudia Marín-. A Catalunya jo mateixa, per exemple, havia de desplaçar-me a estudiar a Barcelona i després córrer per arribar a Matadepera i anar a entrenar-me. Aquí hi ha més flexibilitat, faig el que m’agrada: estudiar i jugar a hoquei. Així que estic molt contenta”.

Marín reconeix que “tècnicament” els equips catalans són millors que els del campionat universitari d’hoquei dels EUA. “Però físicament aquí es treballa molt. Crec que massa. Quan vaig arribar hi havia dies que fèiem tant físic que no podia moure les cames”, recorda. A Hofstra també hi juga Marta Pena (exjugadora del Polo). “Fem molt d’equip i això és molt maco. Vivim, dinem, estudiem juntes... Com a les pel·lícules”, conclou.

Qui pot optar a una beca esportiva?

Tot just concloure el Mundial sub-17 de futbol femení, en què la selecció espanyola va quedar subcampiona, les bessones Núria i Pilar Garrote, jugadores del Barça, van rebre la trucada d’un representant d’una agència de Madrid que oferia a les noies la possibilitat d’estudiar i jugar en una universitat dels Estats Units amb totes les despeses pagades. La dificultat de les germanes Garrote amb l’anglès va obligar-les a aparcar, de moment, l’aventura d’un possible salt al futbol universitari nord-americà.

Són diverses les agències que treballen per posar en contacte universitats i esportistes de fora dels Estats Units. La més coneguda aquí és AGM, dirigida per l’extenista Gonzalo Talito Corrales. Per optar a aquest tipus de beca, informen des d’AGM, cal tenir entre 17 i 21 anys, el batxillerat acabat, el nivell d’anglès per superar els exàmens d’accés a una universitat nord-americana, estar competint en el moment de la sol·licitud, acreditar amb marques o resultats un bon nivell esportiu i no haver firmat mai un contracte professional ni tenir representant professional.

En el cas de la waterpolista Roser Tarragó, per exemple, l’entrenador de Berkeley va contactar-hi directament a través de les xarxes socials.