“El jugador número set del Granollers és abatut pel seu defensor quan estava a l’aire en una posició clara de xut. L’extrem de l’equip vallesà es veu obligat a abandonar el terreny de joc queixant-se d’un fort cop a l’esquena”, exclamava el comentarista d’una ràdio local durant el partit que disputava el cadet del Granollers l’any 2009 pel tercer i quart lloc del Campionat de Catalunya d’handbol. Un cop, una acció fortuïta del joc, va obrir la caixa dels trons que estava amagada dins l’Albert. Una caixa que, anys més tard, ell mateix tancaria amb una autoritària puntada de peu.

L’handbol com a teràpia

L’Albert López, Fariper als amics i familiars, és un gironí de 20 anys enamorat de l’handbol, l’esport que practica des de ben petit a Fornells. Campió tant de Catalunya com d’Espanya amb el Granollers i la selecció catalana, l’Albert mai oblidarà aquell partit d’un dissabte del 2009. L’àrbitre va assenyalar el final del matx amb Fari estès a terra. Van passar els dies i un petit bony va aparèixer a l’esquena de l’Albert i li desfigurava lleugerament el cos. Alarmat, el jove jugador va anar a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona per fer-se una revisió i esbrinar què passava.

Lluny quedava el comentari que li havia fet un metge d’urgències el mateix dia que va rebre el cop, a Sant Vicenç dels Horts, on es va jugar aquell fatídic partit: “Això no és més que una trompada”. Els resultats de les proves van capgirar, per primer cop, la vida de l’Albert: la “simple trompada” era en realitat un petit quist que s’havia d’extirpar per evitar que tot plegat no desemboqués en alguna cosa més greu. No va ser fins al 2011, dos anys després de localitzar la petita malformació de l’esquena, que l’Albert va passar pel quiròfan. La intervenció va ser un èxit, tot i no ser senzilla per la posició del quist.

L’anàlisi posterior a l’operació va revelar la pitjor de les realitats: l’Albert tenia càncer. “No m’ho creia. Sempre sents parlar d’aquesta malaltia, però com un desconegut llunyà que mai s’ha de creuar al teu camí”, explica. L’Albert va començar un tractament de quimioteràpia que havia de durar més de quatre mesos. “Vaig intentar prendre-m’ho de la manera més natural possible, com si fos la rehabilitació d’un turmell lesionat. Intentava en tot moment seguir fent tot el que feia normalment, com si no estigués patint aquesta malaltia”, comenta l’Albert.

Dit i fet. Fari, després de rebre la seva sessió de quimioteràpia, tornava a casa, posava la seva equipació del Granollers dins la bossa d’esport, i se n’anava a la capital vallesana a entrenar-se com un més de l’equip. “L’handbol suposava demostrar a la gent que estava al nivell físic dels meus companys. M’intentava superar dia rere dia”, comenta. L’actitud d’aquest jove gironí feia que la pèrdua progressiva dels cabells fos l’únic indici extern d’estar patint un càncer. “Veure’m sense cabells era molt dur perquè em feia sentir diferent”, explica emocionat. En acabar els tres cicles de tractament de químioals quals s’havia exposat, va pensar que aquest duel cara a cara amb el càncer l’havia guanyat. “Mai et diuen que estàs curat, però és impossible no il·lusionar-se de pensar que has superat un obstacle tan difícil”, confessa. Mesos després, l’Albert rebia la notícia que havia de tornar a passar pel quiròfan, ja que el tractament no havia funcionat. Va ser una intervenció semblant a l’operació a la qual s’havia sotmès feia un any, però el resultat va revelar una situació molt diferent: l’Albert tenia metàstasi. La lluita contra el càncer no havia acabat, tot just començava.

“La realitat em va superar. Em vaig ensorrar, i més veient la gravetat de la situació. Després de passar dues vegades per quiròfan, mai m’havia plantejat que arribaria a aquesta situació”, explica l’Albert, que es va veure obligat a tornar a passar per la consulta de l’oncòleg i reviure un tractament que havia estat del tot estèril.

Una decisió arriscada

Va ser llavors quan Fari va prendre la decisió més arriscada que ha pres i que prendrà a la vida: deixar la quimioteràpia. “Havia perdut la fe en aquest tractament i volia buscar una alternativa, sent conscient del risc que suposava”, explica. El jove gironí es va posar en mans de la doctora Natalia Eres, oncòloga i especialista en el tractament del càncer a partir de la medicina naturista. “Quan vaig prendre aquest camí en la lluita contra el càncer, coneixia els riscos que això comportava. Però també era conscient que si no tenia confiança en el que estava fent, la meva situació no milloraria”, comenta Fari, que sabia que no hi havia garanties de l’èxit del tractament alternatiu.

Passats uns mesos, l’Albert posava a prova la seva decisió sotmetent-se a un TAC. El resultat? Ni rastre de cèl·lules cancerígenes. “Em va costar assimilar la notícia. No era conscient que per fi havia tancat la més dura de les etapes que he viscut fins ara”, confessa, emocionat.

La doctora Natalia Eres, per la seva banda, destaca la importància de l’esport en la recuperació del seu jove pacient. “Per tot allò que t’aporta l’esport a nivell personal, podria dir que ha estat l’handbol el que ha salvat la vida de l’Albert. Ell és un esportista d’elit, i això vol dir que mentalment té una bona tolerància a la por, un factor que es converteix en determinant de cara a qualsevol tractament”, diu l’especialista. La doctora Eres ho té clar: “L’èxit d’aquest pacient ha estat la seva determinació per aconseguir vèncer el càncer”. El jove gironí, que veia així recompensada la seva valentia, per fi pot cridar als quatres vents que està curat.