EL VIATGE

Vestigis de l'orde de Malta

La placidesa dels carrers de La Valletta, la densament poblada capital de Malta, no deixen entreveure el passat violent d'aquest arxipèlag de tres illes. Però les empremtes dels cavallers de Malta són encara molt presents en aquest petit país

Nicholas de Piro no fa pinta de ser un monjo guerrer. Mentre aquest avi amb ulleres caminava a pas lent pel seu palau del segle XVI tot assenyalant-me curiositats -com ara un palanquí banyat d'or i estris mèdics d'argent- semblava més probable que m'oferís una tassa de te que no pas que matés en nom de Crist. El seu palau s'anomena Casa Rocca Piccola i és obert al públic com a residència històrica.

Tot i això, l'orde de De Piro, els Cavallers de Malta (oficialment el Sobirà Orde Militar i Hospitaler dels Cavallers de Sant Joan de Jerusalem, de Rodes i de Malta), fou conegut durant el seu apogeu, que va començar al segle XVI i va durar fins ben entrat el XVIII, pels estralls que causava la seva brutalitat. L'orde estava integrat per homes procedents de les famílies més nobles d'Europa que abandonaven la seva terra, feien vot d'obediència i de castedat i es dedicaven a combatre infidels. Avui dia, però, els seus integrants han deixat de fer la guerra per dedicar-se a cuidar els malalts i els pobres. Tot i això, he d'admetre que no tenia ni idea que els Cavallers de Malta encara existien fins que vaig posar un peu a casa de De Piro, situada en aquest país insular de la Mediterrània.

La història de Malta, un arxipèlag format per tres illes habitades situat a 93 km al sud de Sicília, està salpebrada de violència i desordres. Avui dia, però, resulta difícil trobar un racó del país on no regni la tranquil·litat i on un no se senti segur. Les seves aigües cristal·lines, d'un color blau intens, la converteixen en un dels millors llocs d'Europa per practicar el submarinisme i la immersió lleugera. Les platges, les cales rocoses, els turons àrids i el clima càlid atreuen des de fa dècades els veïns del nord que hi fan cap buscant sol a bon preu.

Però a sota d'aquesta superfície serena i idònia per gravar-hi pel·lícules s'hi amaga un passat d'una riquesa impressionant, fins i tot en el context d'una regió que han travessat una infinitat de cultures al llarg dels temps. Els primers assentaments de Malta daten de la prehistòria. Al llarg dels segles, ha estat sota domini fenici, grec, cartaginès, romà, bizantí i àrab, entre d'altres. Després de ser conquerida breument per Napoleó al tombant del segle XIX, va passar decennis sota control britànic fins que el 1964 va assolir la independència.

Tanmateix, el que més em va atreure de la seva història va ser l'època transcendental de l'orde de Malta. Els Cavallers Hospitalers de Sant Joan, un orde fundat durant les croades, s'hi van establir el 1530 i s'hi van quedar fins al 1798, i hi van deixar una empremta inesborrable. Aquests soldats-aristòcrates cosmopolites van atreure artistes i artesans a les seves costes i van edificar castells, catedrals i la ciutat de La Valletta, que segueix sent la bulliciosa capital del país.

Per bé que La Valletta té una superfície de menys d'un quilòmetre quadrat, la Unesco la defineix com "un dels espais històrics més concentrats del món". A més, malgrat la gran afluència de visitants, la ciutat no té aquell aire de museu sobreexplotat que afligeix els cascos antics d'altres indrets. A l'hora punta, els maltesos que van a la feina i en tornen travessen amb els seus vehicles el pont del segle XVI que connecta el centre de La Valletta amb els barris de la rodalia. Al vespre, la gent surt en massa del Teatre Manoel, d'estil barroc italià, on es representen òperes i concerts de música clàssica, per beure's cafès d'un glop durant els entreactes. Els divendres al vespre, durant els mesos de més calor, el Bridge Bar posa coixins damunt de les escales de pedra, de 450 anys d'antiguitat, de la seva entrada, on es congrega una gentada per escoltar jazz a la llum de les espelmes.

Naturalment, part de la culpa de la meva fascinació pels temps pretèrits de l'orde de Malta la té l'èpic xoc de civilitzacions que es va produir en aquestes illes el 1565, quan els cavallers es van enfrontar amb la superpotència del moment, l'Imperi Otomà de Solimà I el Magnífic. El Gran Setge de Malta, un encontre cruent i sanguinari, va ser la culminació de la pugna pel control de la regió entre la creu i la mitja lluna. Una de les fortaleses de valor estratègic per a Malta, el fort de Sant Àngel, era a l'extrem oposat del Gran Port des del pati del meu hotel, si fa o no fa a l'abast de les bales de canó.

En vaig tenir prou de posar els peus als carrers de La Valletta en sortir a fer un volt per adonar-me que, de tota evidència, estava a la ciutat que havien erigit els cavallers. El sistema racional en forma de quadrícula dissenyat segles enrere per l'arquitecte de l'orde, Francesco Laparelli, antic ajudant de Miquel Àngel, es va mantenir gairebé intacte i fa que sigui pràcticament impossible perdre's en aquesta ciutat. Els carrers estan vorejats per façanes barroques, moltes de les quals tenen balcons de fusta. Als trams en què el pendent és més pronunciat, els carrerons es converteixen en escales de pedra. El fort de Sant Elm, una fortificació en forma d'estrella que, durant el Gran Setge, va caure aviat en mans dels turcs, és un monument voluminós.

Els edificis més moderns estan construïts gairebé sempre amb la mateixa pedra calcària de tons grisencs, grogosos o roses que veureu a la resta de la ciutat, un fet que confereix a tota l'urbs una coherència elegant. Fins i tot el projecte, encara inacabat, de l'arquitecte estrella Renzo Piano, situat a l'entrada de La Valletta, està construït amb dos tipus de pedra calcària maltesa. El projecte inclou la nova seu del Parlament, una òpera restaurada i una tanca que recorda un ziggurat mesopotàmic. A fi d'entendre millor fins a quin punt la història de Malta s'havia vist afectada per la seva geografia, vaig agafar un taxi aquàtic per fer la travessa del Gran Port. Aquest braç de mar amb una extensió de més de tres quilòmetres, amb les seves costes tremendament accidentades, ha estat un refugi ideal per a moltes potències navals. Avui dia les seves aigües les solquen embarcacions de tot tipus: des de barques de rem de colors vius amb la proa corba -fet que recorda les seves avantpassades fenícies- anomenades dghajsa, fins a "vaixells discoteca", com els anomenava un treballador de l'hotel. Es tracta de vaixells que es lloguen les nits dels caps de setmana per muntar-hi festes. Des de la terrassa del British Hotel, que té unes vistes espectaculars del port, havia sentit el xumba-xumba de la música dance que flotava per sobre l'aigua, tot confonent-se amb el repic de les campanes de l'església.

Aquests sons somorts i les aigües plàcides de Malta entren en contradicció amb el passat brutal del país. Un matí de diumenge del 1565, quan feia poc més d'un mes que havia començat el Gran Setge, el mar va portar els cossos de quatre cavallers, decapitats i clavats en una creu, al peu del fort de Sant Àngel. Per por de no poder correspondre a aquest obsequi del comandant turc Mustafà Paixà, Jean Parisot de La Valetta, gran mestre dels cavallers, va decidir decapitar tots els presoners turcs que tenia en possessió i amb els canons en va retornar els caps a l'altra banda del port des del fort de Sant Àngel.

Mentre travessava el port, vaig comptar fins a quatre grans fortificacions que s'erigien per damunt meu: a part del fort de Sant Àngel, hi ha els forts Ricasoli, de Sant Elm i de Sant Miquel. També vaig poder apreciar els murs inclinats de La Valletta des d'un nou angle: ascendien fins a 58 metres al seu punt més alt, des d'on els jardins Upper Barrakka Gardens ofereixen una vista de conqueridor del paisatge que s'estén als seus peus. És precisament el que buscaven totes aquelles potències triomfants: un port ben defensat al bell mig d'un mar transitat.

El taxi aquàtic em va deixar a prop del fort de Sant Àngel i vaig posar-me a pensar en aquelles creus flotants mentre caminava pels sinuosos carrers medievals de la població que l'envolta, anomenada Birgu o Vittoriosa. Actualment, s'estan duent a terme obres importants de restauració al fort i no està previst que reobri al públic fins al 2015, de manera que em vaig adreçar al despatx provisional del seu conservador, Matthew Balzan, al Palau de l'Inquisidor.

Tenia temps de sobres i vaig decidir matar-lo explorant l'edifici. Al costat d'una sala de tortura -la presència de barres metàl·liques, una soga penjant i aparells de fusta estranys que feien posar els pèls de punta n'evidenciava la funció- hi havia una placa segons la qual, aparentment, sempre havia estat equivocat pel que fa a la Inquisició. "Al contrari de la visió predominant en l'imaginari popular, la Inquisició mai no va fer un ús indiscriminat de la tortura", deia la inscripció. "Quedava reservada a casos de violacions molt greus de l'ortodòxia". En una altra placa es podia llegir una llista de les seves víctimes i alguns dels pecats que havien comès, entre els quals "tinença de llibres prohibits", "bruixeria" i "apostasia per abraçar la fe musulmana". Una ment obsessiva podria passar mesos submergida en el món dels cavallers de l'orde de Malta, perduda entre elements de tota mena.

Més continguts de

El + vist

El + comentat