Els seus companys encara no s'han assegut i la Rosa ja adverteix: "He tingut una idea boníssima". Vol arrugar un dibuix, estripar-lo, enganxar els trossets en un full blanc i dibuixar formes entre ells. "Em sembla una bona idea, provem-ho", contesta el Pablo, i fa una fotocòpia que la Rosa pot començar a estripar. La Casa de Carlota funciona com qualsevol altre estudi de disseny: algú té una idea, es prova i, si surt bé, s'executa.

Un estudi de disseny com qualsevol altre, però amb una particularitat que la Rosa explica així: "És un projecte d'integració en què participen joves amb discapacitat i d'altres amb cap discapacitat. És molt enriquidor, perquè nosaltres aprenem d'ells i ells aprenen de nosaltres". La Rosa Martín té síndrome de Down, té 42 anys i no li agrada dibuixar però escriu molt bé. Fa disset anys que treballa de bibliotecària i aquesta nova feina li permet exterioritzar la seva creativitat. No ho va dubtar: "Jo les portes mai les tanco, si em donen l'oportunitat de pujar un esglaó més, per què no?", es pregunta.

L'Steven Mzar té 22 anys, aquest estiu acaba la carrera de disseny i les perspectives laborals no són bones. Tots els indicadors estadístics corroboren que els joves han estat particularment perjudicats per la crisi. Estudiar molt i aprovar ja no és garantia per aconseguir una feina. Tampoc ho és estar molt dotat per a la informàtica i per al disseny, com l'Steven. Aquí pot posar en pràctica el seu talent i té el repte de convertir idees de persones com la Rosa, amb qui mai s'hauria imaginat treballar, en bons productes. "Això és un intercanvi en què tots guanyem alguna cosa: ells poden desenvolupar el seu costat artístic i nosaltres fer el que ens agrada". Amb les capacitats dels uns i la tècnica dels altres els resultats arriben: hi ha llista d'espera de clients que els volen encarregar els seus productes.

L'Steven admet que la idea li va costar al principi: "Els primers dies penses que serà difícil, que els hauràs de tractar diferent, però després veus que són els teus companys de feina i hi ha la mateixa pressió, i les mateixes ganes de fer-ho".

Moltes capacitats

El Gabi copia un dibuix ple de tubs, provetes, pots, pipetes i embuts que es convertirà en el logotip d'un laboratori científic. Amb la mirada clavada sobre el paper, si li pregunten alguna cosa, contesta "Sí?" o "No?" Semblen interrogacions, però en realitat afirma. El Gabi té un trastorn de l'espectre autista que es manifesta, bàsicament, per alteracions de la comunicació. Llevat d'això, el Gabi dibuixa. I dibuixa molt bé i molt ràpidament.

El seu exemple, i el de la Rosa, personifiquen l'essència d'aquesta empresa: aprofitar les capacitats, que són moltes, de les persones amb discapacitat. La integració passa per deixar de definir-los segons la discapacitat.

La Rosa ho pot explicar en primera persona: "Vosaltres sempre recalqueu que som diferents, però no cal matisar-ho. Som com som, no cal remarcar la diferència". És evident que s'expressa amb molta més claredat que altres persones amb síndrome de Down, però precisament per això se li pot preguntar per la seva condició. N'és molt conscient i té les idees molts clares: "Jo no tinc un problema, tinc una alteració genètica i punt! Per mi, un problema el té qui es droga".

Plena integració

La Rosa dóna tota una lliçó de vida als que tenen síndrome de Down i als que no: "Hi ha una discapacitat que tenim tots: la por. Per mi la por és la discapacitat; la síndrome de Down, no", i regala un exemple molt il·lustratiu: "Si et tallen un braç no ets discapacitat, ets discapacitat si amb el braç tallat tens por de fer coses". La Rosa sap ser crítica i contundent també amb els seus companys amb síndrome de Down: "Jo no suporto la impuntualitat" (i una companya acaba d'arribar tard). És una feina, i hi ha unes normes: "Alguns s'imaginen que és una escola. Un company un dia va demanar berenar! Escolta! ¿Des de quan berenem a la feina?" Els responsables de l'estudi defensen que la plena integració passa per tractar-los com a iguals, també quan se'ls ha d'exigir.

La Rosa i el Gabi -i l'Steven, la Sara, el Pablo, l'Anna, la Mònica i el Carlo- no van a un taller per a persones amb discapacitat, van a la feina. I a la feina s'hi va a treballar. Així ho han ideat els seus promotors i així ho exigeixen els clients. Els terminis s'han de complir. El mètode de treball és un "beneït caos", en paraules del director creatiu, Josep Maria Batalla, però els projectes han d'estar a punt quan toca. I ho estan.

I els dibuixos del Gabi i les frases de la Rosa ja han engalanat els arbres de Barcelona i decoren samarretes, davantals, ampolles de sabó, pots de mel, capses de cereals, brics de suc, pàgines web i anells amb segell propi: "De moment, t'estimo" o "L'amor dura un petó".

Persones discapacitades amb moltes capacitats i nois sense experiència amb un talent enorme s'uneixen i de les adversitats respectives en fan la virtut del grup. Els projectes es venen, que és el que, al final, vol una empresa.

"L'objectiu no és donar feina a persones amb discapacitat, sinó fer una empresa rendible, i amb valor social", resumeix Batalla.

I la Carlota?

La Carlota té dos anys, és rossa, extravertida, riallera, porta ulleres i treu la llengua a les fotos. Ella encara no ho sap però el seu naixement va donar lloc a un dels estudis de disseny més especials de Barcelona. També té síndrome de Down, però això, com diria la Rosa, no cal anar-ho remarcant.