Dimecres al 60 minuts del 33 emetien un reportatge sobre el tancament de la televisió pública grega, que es va produir el juny de l’any passat. L’interès d’ El senyal perdut de la democràcia anava molt més enllà del cas concret, i és que servia per exemplificar quina és la importància de tenir uns mitjans públics per al bon funcionament de la democràcia en un país. El que impactava més, sobretot, era descobrir els constants paral·lelismes de l’ERT grega amb casos més propers, com el tancament de Canal 9 o algunes de les vagues i protestes del treballadors que s’han produït a TV3. Era inevitable que interiorment l’espectador anés identificant problemàtiques. De fet, fins i tot feia impressió com algunes de les imatges del tancament de l’ERT, el caos dels passadissos de la televisió en el moment de la clausura, les llàgrimes dels treballadors, la solidaritat ciutadana manifestant-se... eren gairebé una clonació de les escenes que es van viure a la televisió valenciana. El reportatge no pretenia, en cap moment, vendre la tele grega com la panacea del periodisme. Al contrari. Exposava també que era un mitjà imperfecte que a vegades generava queixes dels consumidors. Però també demostrava que era positiu que això pogués ser així: forma part de l’engranatge democràtic. Els mitjans com a control de poder i la ciutadania com a control de qualitat dels mitjans. El govern grec va pensar que les insatisfaccions que provocava sovint la televisió pública serien suficients perquè públicament s’acceptés de bon grat el tancament com a aparent mesura d’estalvi. Els grecs, però, no ho van veure de la mateixa manera: van entendre que aquell cop d’autoritat anava molt més enllà d’una retallada. Significava anul·lar de manera flagrant els seus drets com a ciutadans i carregar-se un mitjà que servia per observar de prop el poder i detectar-ne els abusos. El més flagrant és com s’explica que a sobre l’ERT no suposava una despesa per a l’estat sinó que, tot al contrari, aportava beneficis. I és que la tele es nodria d’una quota de 24 euros al mes que pagaven els ciutadans. Què porta un govern a eliminar un ens públic d’informació que fins i tot dóna diners? Aquí és on posa el focus el reportatge, i explica també quin és el panorama resultant en un espai mediàtic acaparat per televisions privades en l’era digital. Un control de la població que queda a mercè d’interessos comercials. Convertir els ciutadans en clients que fins i tot perden el dret a queixar-se.