Els texans que no eren de Texas

BarcelonaLa pana, el vellut, la seda, l’encaix… són teles àmpliament usades per a la confecció de moda, però cap té l’entronització que té el denim, un teixit que habita a tots els armaris del món, sense distinció de races, estils ni estatus socials. Què té aquest teixit blau de cotó per ser tan mític? “Ha envaït tots els mercats, d’una manera o d’una altra. Per exemple, en la moda femenina ha sabut adaptar-se als gustos de les consumidores gràcies a la tecnologia i ha creant l’elastà per ser més còmode, i això li ha permès estar sempre a la moda”, explica Pascaline Wilhelm, directora de moda de Denim by Première Vision, la fira sectorial de denim més gran del món i que celebra la seva quinzena edició avui i demà al recinte de la Fira de Barcelona.

La fira va néixer i créixer a París, però l’anterior edició ja va fer-se a Barcelona perquè és una ciutat que “té molt disseny, talent, recerca i desenvolupament, i és una ciutat fantàstica pel que fa a dinamisme”, enumera la directora de Denim by Première Vision, Chantal Malingrey. En aquesta ocasió hi participen un centenar llarg d’empreses vingudes de tots els racons d’Europa, els Estats Units i el Japó. Hi predominen les de Turquia perquè “és un país amb capacitat per fer una gran producció de teixits, confecció i rentat del denim”, és a dir, totes les fases de creació d’uns texans. Catalunya també hi està representada amb una empresa de cada àmbit: participen en aquesta fira els fabricants de teixit denim RSP51, els de tenyits i acabats Unitin, els de fils Pinter i els de maquinària tèxtil Iberlaser.

Curiosament França, i no els Estats Units, ha sigut cabdal en la creació d’aquest teixit icònic. La ciutat de Nimes al segle XVII era un epicentre de fabricació de teixits i un d’ells va ser el denim ( de Nimes, segons la pronúncia francesa), fet amb una trama de cotó marró tan resistent que de seguida va començar a utilitzar-se per fer tendes de campanya. El teixit va arribar a mans d’empresaris genovesos i van decidir copiar-lo però amb un tint blau. Amb aquesta segona versió del denim el sastre Jacob Davis va fer en la seva petita botiga de Reno (Estats Units) uns pantalons de feina per a un llenyataire, rematats amb reblons per aconseguir que duressin més. Era 1872 i aquells eren els primers texans.

La diferència en termes de resistència amb uns pantalons convencionals era tal que de seguida Jacob Davis no va poder atendre totes les comandes dels treballadors que també volien el seu parell de texans, de manera que va demanar al seu marxant de teles, Levi Strauss, de patentar a nom de tots dos aquell tipus de pantalons que acabarien sent un brollador de diners. Avui dia ja s’han venut gairebé 3.000 milions de texans Levi’s a tot el món.

Els Levi’s 501 de seguida van ser el símbol dels homes de classe treballadora nord-americana i de l’estil de vida de l’Oest, però les dones que treballaven als ranxos també se’ls volien posar tot i que no s’adaptaven a la seva anatomia i que no sempre resultaven còmodes perquè era un patró purament masculí. Van haver d’esperar-se gairebé un segle, fins al 1934, perquè arribessin al mercat els primers texans dissenyats per a elles: Levi’s 701, més alts de cintura i amples de camals.

Els texans femenins fan 80 anys

Ara que fa 80 anys que es van crear els texans femenins, aquells 701 semblen incòmodes i poc afavoridors, perquè la tecnologia aplicada al denim l’ha fet avançar tant que n’hi ha per a tots els gustos: còmodes com xandalls, elegants per a la nit, ecològics per a les que tenen alta consciència natural i fins i tot anticel·lulítics i reductors. La firma Wrangler, per exemple, va treure fa un parell d’anys una línia de texans d’efectes insospitats, perquè si un prometia que t’hidratava les cames durant el dia, l’altre assegurava que era de gran ajuda per fer desaparèixer la cel·lulitis en estar impregnat amb extractes d’algues, retinol i cafeïna (l’efecte es renovava amb un esprai manual després de cada rentada).

Els teixits anticel·lulítics no s’exposen a la fira Denim by Première Vision, però sí que hi ha molta tecnologia d’accent futurista, com la de l’empresa valenciana Jeanologia, que està especialitzada a copiar texans vintage amb una màquina làser, de manera que pots tenir uns texans calcats a uns de la Segona Guerra Mundial sense haver d’assaltar un museu tèxtil -de fet, els més antics que ha reproduït Jeanologia és del 1943-, o uns de pota d’elefant dels anys 70 sense fer servir les quantitats ingents d’aigua que abans s’utilitzaven en la fabricació dels texans. “Antigament les quantitats d’aigua i de productes químics que es feien servir per fer uns texans, i les condicions de treball a què estaven exposats els treballadors, eren una barbaritat”, comenta Carmen Silla, responsable de màrqueting d’aquesta empresa valenciana, que segueix dient: “Nosaltres, amb tecnologia sostenible, podem aconseguir el mateix resultat”.

El que fa el làser és escanejar la peça texana original com si fos “un llenç, marca tots els detalls que té”, i després els reprodueix en una peça nova a la qual a poc a poc va donant l’aspecte de l’original. Però Jeanologia també comercialitza texans raw, és a dir, purs, absolutament foscos i llisos, sense marques per als puristes del denim, per a qui la gràcia és que a força de dur-los els teus texans tinguin la forma i els plecs que fa el teu cos.

Desgast amb gel

Una altra de les tecnologies més avançades i sorprenents que es poden veure en aquesta fira sectorial pertany a Pizarro, una empresa portuguesa que ja fa 30 anys que es dedica a innovar en el denim i que té com a última troballa patentada el desgastat amb gel ( icelite, en diuen), “una màquina que fa servir gel per desgastar i fer un efecte vintage molt natural, i el benefici principal es l’estalvi d’aigua”, diu Vasco Pizarro, director de màrqueting de l’empresa de texans.

Normalment aquest tipus de desgast es fa amb sorra i sovint els treballadors pateixen efectes secundaris negatius en la seva salut. Amb aquesta nova invenció de Pizarro el desgast es fa amb una pistola de CO a 70 graus sota zero i a pressió, de manera que els treballadors no pateixen i l’estalvi energètic és espectacular: 70 litres d’aigua i 150 grams de productes químics per peça. La tècnica ja s’aplica a les línies de texans de moltes marques (per exemple Pull & Bear) i té variants com l’ecowash i l’ ecoblast, dues tècniques de desgast que són més sostenibles que les tradicionals.

Fabiana Finetto, directora de l’empresa d’imatge BCN Shopping and Image, desgrana quins tipus de texans queden bé a cada tipus de dona. “L’única regla és que s’adapti com un guant al nostre cos”, diu.

Les 5 recomanacions de l’estilista

1. DE CAMPANA

El bootcut torna a estar de moda. És un clàssic que afavoreix a tothom. És una línia harmoniosa que s’adapta a tots els tipus de cos i que combina amb tot, amb unes botes, un abric o una jaqueta més casual.

2. BOYFRIEND

Els camals cauen rectes perquè s’inspiren en els pantalons masculins. Són l’elecció perfecta per a les que vulguin dissimular una panxeta poc tonificada. Es poden fer servir tant amb sabatilles esportives com amb talons alts.

3. ALTS O BAIXOS DE CINTURA

Els baixos de cintura, combinats amb crop tops per deixar el ventre a la vista, són tendència. Queden bé a dones amb panxa ultraplana i afavoreixen totes les que no tenim cintura de vespa. Desaconsellats per a dones amb alguns quilos de més: semblaran un flam. Els alts de cintura, d’altra banda, són ideals per a dones amb forma de rellotge de sorra perquè acaronen les formes respectant la cintura estreta. Aquestes dones han de descartar sempre tots els models de cintura baixa, ja que ensenyaran la llenceria.

4. SKINNY

Els més famosos actualment, però lamentablement només s’adapten al 30% de la població femenina. Si tens les cames llargues i primes són els teus texans perfectes, però si tens alguns quilos de més l’efecte serà de botifarra.

5. BAGGY

Si el teu punt feble són els malucs amples pots triar uns baggy (camals que cauen suaument rectes i tir baix). El seu aire street style obliga a combinar-los amb sabates planes i a dur-los bàsicament a l’estiu.