La unitat de Catalunya

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsBella, triomfal ha estat la jornada del Congrés de la Llengua Catalana. Un gran amor ha parlat gramàtica, un gran amor l’ha escoltat: l’amor de tot un poble enamorat de la seva parla mil·lenària. [...] Als segles XIV i XV, la unitat de la raça era perfecta: arreu es troba que tan catalans eren els fills del vell Principat, com els de la florida València, com els de la dolça Mallorca. Tots eren catalans i tots s’ho deien, tots en el mateix català parlaven i escrivien. Després, en esdevenir definitiva la decadència de la corona aragonesa, les institucions polítiques particularistes, que feien de les tres grans províncies de la nacionalitat catalana altres tants Estats, varen facilitar la tasca descatalanitzadora, i del gran arbre de la pàtria catalana se’n varen fer tres plançons, més febles, més vincladissos, més oberts a l’acció destructora de les influències forasteres. És llavors, és en aquesta hora baixa de la decadència que es consagra la divisió, la separació espiritual dels tres grans membres de la nacionalitat catalana. Perdut el record del passat, esborrada la consciència de la nostra unitat, durant segles ens hem ignorat els uns als altres. Els nostres germans de Mallorca varen ésser els primers d’entreveure, en l’albada mateixa de la nostra renaixença, que tots érem uns i que una era la llengua que parlàvem. Els nostres germans de Mallorca varen ésser els primers de dir-nos després que no hi teníem cap dret els fills de Principat a monopolitzar el gloriós nom de català, perquè tan catalans eren ells com nosaltres. [...] Quan es parla de catalans s’ha d’entendre que es parla de tots les homes de llengua catalana, tant si són del Principat com del Rosselló, de València com de Mallorca, com de l’allunyada comarca algueresa. I tots en trobar-nos, en parlar-nos, tots ho hem vist que érem un mateix poble. [...] Després de segles d’allunyament només hem vist que ens diferenciava l’obra artificiosa dels homes [...].