El món dibuix a dibuix

Barcelona“Als cafès de París de principis del segle XX, artistes plàstics com Monet, Degas, Gauguin, Van Gogh i Toulouse Lautrec es reunien per parlar d’art. Com que compartien idees i feina, els pintors s’inspiraven els uns als altres. Avui els artistes no cal que siguin al mateix continent per inspirar-se mútuament”. Així resumeix Thomas Thorspecken, autor d’ Urban sketching: Guía completa de técnicas de dibujo urbano (Gustavo Gili) l’esperit dels urban sketchers, un grup de gent repartida arreu del món que, carregats de llapis i llibretes, recorren les ciutats, i es converteixen així en cronistes dels canvis a les urbs, i que han trobat en les xarxes socials la plataforma perfecta per compartir les seves creacions. Tot va començar fa sis anys, quan Gabriel Campanario, un periodista i dibuixant resident a Seattle (Washington) va fundar el blog Urban ske tchers. Hi va reunir 30 urban sketchers, corresponsals de 30 ciutats. Un d’ells era el dissenyador madrileny Miguel Herranz, que aleshores vivia a Bolonya, Itàlia, i que des del 2010, fins avui, és el corresponsal del blog a Barcelona.

Ara a Urban sketchers ja són més de 100 col·laboradors, als quals se sumen els milers d’aficionats que obren blogs cada dia i que, dibuix a dibuix, mostren el món al món. Paradoxalment, per Thorspecken, i també per Herranz, un dels motius del boom de l’ urban sketching és l’intent de fugir de la sobresaturació del món digital. “Fem el que fem. Tots tenim una enorme vida digital. Jo, per feina, dibuixo 10 hores diàries a l’iPad. No em parlis de treure una tauleta al carrer! -exclama Herranz-. Quan acabo de treballar, tinc ganes de dibuixar en paper. Em ve de gust aquesta espècie d’adrenalina de poder-te equivocar de veritat, de no tenir un Comandament Z. Hi ha una part de la seguretat del digital que és com anar amb bicicleta i rodetes: no pots caure. Per treballar és fantàstic: saps que has d’entregar una feina i que el tinter no et caurà sobre el dibuix. Però per sortir al carrer el paper és més emocionant”. Swasky (Víctor Martínez), un altre urban sketcker, hi està d’acord, i explica: “Sempre prefereixo el paper. La tauleta no és el mateix: acaba sent un arxiu; perd la part física. El paper et dóna la part romàntica que hem perdut amb els mòbils i les càmeres de fotos”. Thorspecken, al llibre Urban sketching, afegeix: “La gent pateix un bombardeig constant d’imatges fotogràfiques, i un dibuix ofereix la diferència de ser veritablement únic”.

Viure el moment

Però què és un urban sketch? Swasky ho defineix així: “Ha de ser un dibuix fet in situ. Això implica que t’hi has d’estar una estona per poder viure el moment, i això ha de quedar reflectit en l’ sketch ”. Per Thorspecken, ha de ser “la crònica de l’aspecte canviant d’una ciutat”. Swasky hi afegeix un altre factor. Per ell, la crònica no és només de la ciutat, sinó d’un mateix. “Representa un moment de la teva vida i la relació amb el que t’envolta. No cal que sigui literari, ni periodístic. Ha de ser teu”, diu. Una visió que Miguel Herranz comparteix. “Més que el dibuix urbà, m’interessa el quadern com a mitjà d’expressió. El fet que el comences en un moment de la teva vida i acaba en un altre és el que m’atreu. En paraules del dissenyador Eduardo Salavisa, els urban sketchers som dibuixants de la quotidianitat”, afirma l’il·lustrador.

Per això, mai surt de casa sense els seus pinzells. A la motxilla hi duu dos quaderns, aquarel·les, plomes i draps. A la butxaca de la jaqueta hi guarda una petita llibreta, només per a retrats, que fa al metro o a l’autobús. Els seus llocs preferits de Barcelona: Nou Barris, el Raval i el Gòtic. “També m’agrada molt la rambla del Poblenou, perquè va ser el primer lloc on vaig viure”, comenta. Quan camina per la ciutat, segons diu Herranz, hi ha racons que el criden a dibuixar. El seu criteri? “Qualsevol cosa lletja té un dibuix, i a qualsevol cosa bonica és molt difícil fer-li un dibuix més bonic que la cosa, o tan bonic com la cosa. És més fàcil dibuixar un edifici corrent que la Casa Milà. La Casa Milà ho mata tot. Si la dibuixes, hi has d’aportar alguna cosa que no estigui dita per la mateixa casa. S’hi ha de fer front per la porta de servei. Si hi vas per la part estètica no en trauràs res, perquè l’arquitecte ja ho ha dit tot”. Els dibuixos que més li agrada fer, segons explica, són aquells en què no hi ha gent, però se la intueix: “De vegades els dibuixos sense gent queden buits, i els dibuixos amb gent són obvis. Quan aconsegueixo que en un dibuix buit de gent s’intueixi què hi passa és quan més m’agrada”.

Per Thorspecken, un urban sketch ha de tenir “la sinceritat dels dibuixos del nen”. Una afirmació que Herranz comparteix en part. “Efectivament, hi ha una part d’immediatesa, però per mi també n’hi ha d’haver de reflexió -afirma-. La immediatesa i la sinceritat és el que fa que tots els dibuixos dels nens s’assemblin entre ells. Encara no tenen una personalitat desenvolupada: són tranquils, irascibles o extravertits, però encara no tenen complexitat, i els seus dibuixos expressen això. En un urban sketch, per mi, hi ha una part d’informació o de reflexió que no pot ser infantil. L’ha de fer un adult, amb totes les seves coses bones i dolentes: les seves vivències, els seus traumes, els seus vicis i la seva mala llet”, argumenta.

Swasky, per la seva banda, convida tothom a atrevir-se a agafar el llapis: “Jo crec que tothom pot dibuixar. Durant un temps, vaig estar donant classes a nens de 3 anys i el 99% dibuixen. Dibuixar és una pulsió que tots els nens tenen, i que després perdem. Però tots en som capaços, i és una habilitat que es pot educar”. Thorspecken hi està d’acord: “Tothom sap dibuixar. Hi ha molta gent que deixa de dibuixar perquè creu que ho fa pitjor que la resta. Si evites comparar-te amb altres urban sketchers i només aspires a millorar una mica cada dia, la pràctica del dibuix in situ sempre et resultarà un plaer. Per descomptat, és una feina laboriosa, però realment el més important és adquirir la paciència i la capacitat d’anar més de pressa i aprendre a veure de veritat”, diu l’il·lustrador, que conclou: “A mi cada dibuix em costa una hora o dues. Pot ser que no n’estigui gaire satisfet mentre vaig avançant, perquè el dibuix mai és perfecte. És important acceptar les imperfeccions i tirar endavant”.

SketchCrawl, maratons de dibuix a escala mundial

L’SketchCrawl és una marató de dibuix a escala mundial, fundada per Enrico Casarosa, director i dibuixant de storyboards a Pixar. Un dissabte cada tres mesos, dibuixants d’arreu del món surten als carrers de les seves ciutats i dibuixen. L’endemà tots pugen les seves creacions a www.sket chcrawl.com. D’altra banda, cada ciutat organitza diverses sortides. Al blog barcelonasketchcrawl.blogspot.com es convoquen trobades periòdiques. El 18 d’octubre, per exemple, es va celebrar el 45è sketchcrawl a Barcelona, amb una ruta pel Poble-sec que s’allargava des de les 10 del matí fins a les 17.30 de la tarda, passant per la plaça Espanya, la plaça de Santa Madrona, la plaça del Sortidor, el carrer Poeta Cabanyes i El Molino. Aquest tipus de trobades, segons diu l’il·lustrador Miguel Herranz, “et fan sentir més acompanyat i menys friqui”.