BarcelonaFer d’actor va ser la vocació primera d’Ovidi Montllor. I, a la fi, va ser la feina amb què va anar tirant endavant quan la indústria discogràfica el va bandejar. Montserrat Roig el va descriure així l’any 1968: “Té 26 anys però aparenta el caire d’un infant desgraciat, a la manera romàntica de Dickens”. Dur i melancòlic, però capaç de la més roent ironia amb un petit gest o del riure més lliure, Montllor tenia un registre que el cinema va aprofitar per fixar alguns personatges d’aquells que defineixen una època, com el d’Ángel, el protagonista masculí de la pel·lícula Furtivos (1975) de José Luis Borau. L’època era el final del franquisme, i la mirada de Borau i del guionista Manuel Gutiérrez Aragón era qualsevol cosa menys complaent. Montllor interpretava un personatge miserable, tan desvalgut com salvatge: el fruit més amarg del franquisme.
La família de Barcelona
Però la relació amb la interpretació havia començat molt abans, a Alcoi, on a principis dels 60 ja hi havia una intensa activitat teatral. Va debutar com a actor fent L’home de la flor a la boca de Pirandello, i va fer monòlegs radiofònics i papers en altres obres. El cuc del teatre el va dur a Barcelona, i a través d’Àngel Carmona va contactar amb l’escena del teatre independent, la de companyies com La Pipironda.
En aquella Barcelona de mitjans dels anys 60 va anar fent feina i, sobretot, trobant grans amics que ho van ser tota la vida, com Alfred Lucchetti. “L’Alfred era el seu gran amic -recorda la filla de l’Ovidi, Jana Montllor-. De fet, els Lucchetti eren la seva família a Barcelona, i han continuat sent la meva família. Jo continuo passant el Nadal amb els Lucchetti i amb la meva família”. Eren temps de poesia, teatre i militància comunista, i l’Ovidi, que encara no era cantant, va interpretar obres de Lorca, Peter Weis, Beckett i Plaute, entre molts d’altres. Més tard, quan el cinema es va fixar en ell, ja era un cantautor sòlid que fins i tot havia publicat un dels seus cims, A Alcoi. El seu debut a la pantalla gran va ser amb la comèdia Furia española (1974), de Francesc Betriu, protagonitzada per Cassen i Mònica Randall. Res a veure amb el to que va haver d’interioritzar l’any següent a Furtivos.
No va tornar a trobar un paper tan intens com el de la pel·lícula de Borau, però es va convertir en un secundari habitual en el cinema de la Transició, en films com El nido (Jaime de Armiñán, 1980), La fuga de Segovia (Imanol Uribe, 1981) i El pico (Eloy de la Iglesia, 1983). En aquells 80 de sequera discogràfica, va continuar apareixent en pel·lícules com Amanece que no es poco (José Luis Cuerda, 1989), en què feia de guàrdia civil, i Un negre amb un saxo (Francesc Bellmunt, 1989). I també va participar en sèries de televisió com Pepe Carvalho (1986) i Truhanes (1993-1994).