En una de les seves últimes comunicacions telefòniques, diumenge a la nit, Benjamin Netanyahu va demanar a Donald Trump que continués endavant i que no aturés la guerra, segons ha informat la premsa hebrea. La continuació de la guerra fins que caigui el règim és la posició del primer ministre, i per això alguns dirigents de l’oposició critiquen Netanyahu.

El 12 d’abril de 1984 quatre milicians palestins van segrestar un autobús israelià de la línia 300 amb 35 passatgers, la majoria colons jueus, a la Franja de Gaza. En l’operació de rescat va morir una soldada i dos dels quatre segrestadors. Els altres dos segrestadors van ser capturats amb vida i van ser executats poc després per agents dels serveis secrets del Shin Bet.

Es pot dir de moltes maneres, però el significat és el mateix: Benjamin Netanyahu és qui porta el timó de la guerra. Fins i tot ho tenen clar als EUA molts republicans, que estan molt lluny de ser antisionistes. L’excel·lent periodista israelià Barak Ravid, corresponsal a Washington, que sovint parla telefònicament amb Donald Trump, ho ha dit de la següent manera: cada dia que passa Trump s’identifica més amb Netanyahu.

Aquest mes de març farà 54 anys i ja ha estat primer ministre d’Israel en una ocasió, encara que només fos durant el breu període que va de juny del 2021 a juny del 2022. Abans d’entrar en política va tenir temps de convertir-se en un empresari exitós als Estats Units, on va amassar una considerable fortuna. Va néixer a Haifa, fill d’immigrants nord-americans, i ara mateix és el principal candidat per rellevar Benjamin Netanyahu en les pròximes eleccions.

Les autoritats israelianes afirmen que “qualsevol règim que vingui a l’Iran serà millor que l’actual”. Aquesta ha estat la causa originària de la guerra, amb la qual Israel ha arrossegat els Estats Units. El secretari d’Estat nord-americà, Marco Rubio, va reconèixer dilluns que Israel hauria atacat l’Iran en qualsevol cas, i que això va determinar que Washington entrés en acció.

La guerra contra l'Iran només té quatre dies de vida, però alguns mitjans ja han començat a parlar del seu final. Els interessos dels Estats Units i els d’Israel, però, no sempre coincideixen i per tant les estratègies de sortida del conflicte poden ser diferents per a Donald Trump i per a Benjamin Netanyahu.

Aquesta setmana el veterà periodista Ehud Yaari va dir que cap israelià no hauria d’enganyar-se: ni els Estats Units ni l’Iran volen una guerra. I el mateix pot dir-se dels països sunnites del golf Pèrsic, molts dels quals s’han expressat reiteradament a favor d’una solució negociada i no de les armes, com al final ha estat. Israel, en canvi, ha estat pressionant fins que el president Donald Trump ha donat l’ordre final. Benjamin Netanyahu ha insistit fins a l’últim moment. Ara vol aprofitar la guerra per crear una situació nova a tota la regió, una situació que implicaria un canvi de règim a Teheran, amb la desaparició de la República Islàmica que Khomeini va fundar el 1979.

El cas de Jeffrey Epstein no es redueix únicament a l’escàndol sexual amb noies menors d’edat que sembla el més mediàtic, sinó que també ha tingut una lectura d’espionatge a gran escala. Alguns mitjans occidentals i hebreus s’han fet ressò d’aquest aspecte i lliguen el financer jueu-americà, que aparentment es va suïcidar a la presó el 2019, al Mossad, els serveis d’intel·ligència israelians.

Quasi quatre mesos després de l’alto el foc, el paisatge de la Franja de Gaza continua sent de destrucció gairebé completa de nord a sud i d’est a oest. Malgrat que les promeses de reconstrucció es fan cada dia, la realitat sobre el terreny és ben diferent i de moment ningú ha mogut un dit per proporcionar allotjaments estables a centenars de milers de palestins que ho han perdut tot.

És interessant seguir la crisi de l'Iran a través dels mitjans israelians. La guerra recent que va implicar directament els dos països el juny passat no va resoldre l’enfrontament total entre sionisme i xiisme, que dura dècades. I ara la coincidència amb la crisi a Veneçuela afegeix un xic d’interès addicional al que està passant.

Segons dades divulgades per l’ONU, en els últims dos mesos Israel ha violat l’alto el foc a la Franja de Gaza en més de 350 ocasions, i ha causat la mort de més de 121 palestins, la immensa majoria, civils. Aquestes dades donen una idea clara de la fragilitat de l’alto el foc que el president Donald Trump va negociar amb Israel i Hamàs, i va anunciar a l’octubre.

El diari Asharq Al-Awsat ha publicat aquesta setmana una informació de perspectiva impossible relativa a Hamàs. Segons aquest mitjà àrab, la direcció de l’organització islamista està estudiant documentació relativa a una transformació del moviment armat en una força política amb deposició d’armes inclosa, és a dir, amb una renúncia completa a la lluita armada.

La nit del 4 de novembre de 1995 Yitzhak Rabin va ser assassinat a Tel-Aviv. Tres trets van acabar amb l'existència del llavors primer ministre d'Israel. El magnicidi el va cometre Yigal Amir, un jove d’ideologia radical, religiós i nacionalista, que volia trencar la inèrcia dels Acords d'Oslo signats dos anys abans amb els palestins. I sembla clar que Amir va aconseguir el seu objectiu, com podem comprovar trenta anys després.

Què tenen en comú els alauites sirians, els kurds iraquians i sirians, i els drusos sirians i libanesos? Que tots són minories ètniques o religioses en països principalment sunnites, si exceptuem el complicat cas libanès. Però també tenen una altra cosa en comú: aquesta setmana delegats de les esmentades minories s’han reunit “per parlar del futur” amb representants israelians, i ho han fet públicament a Tel-Aviv.

Si l'acord assolit entre Israel i Hamàs es respecta, significarà el tancament de dos anys d’una guerra desigual, però també marcarà, segons Donald Trump, l’inici d’una segona fase de negociacions que es presenten més complicades que les de la primera fase. La qüestió més difícil que hi ha sobre la taula és el desarmament de les milícies palestines de la Franja de Gaza, començant per Hamàs. L’organització islamista ja ha dit que només renunciarà a les armes si hi ha un acord per a la creació d’un estat palestí, que impliqui tots els territoris ocupats per Israel durant la guerra de 1967, és a dir Cisjordània, amb Jerusalem Est, i Gaza.

Durant la seva històrica al·locució davant del ple de la Knesset, el president dels Estats Units, Donald Trump, va demanar al president israelià, Isaac Herzog, que indultés el primer ministre, Benjamin Netanyahu, que és jutjat per diversos casos de corrupció per un tribunal de Jerusalem. Ho va dir en presència de tots dos, i no era la primera vegada que ho deixava caure, sinó que ja va demanar "alliberar Bibi" el juny passat. Però ¿quin recorregut pot tenir a la pràctica, el suggeriment de Trump?

El futur d’Israel continua pendent del que faci la comunitat internacional. És evident que els israelians no volen retirar-se dels territoris palestins sota cap circumstància, i que l’acord sobre la Franja de Gaza no modificarà les intencions de l’estat jueu, per moltes negociacions regionals que impulsi Donald Trump en els pròxims mesos o anys. El problema per a la resolució de la crisi eterna amb els palestins és que avui dia hi ha una majoria clara i ampla entre la classe política israeliana que en aquesta qüestió en particular està d’acord amb Benjamin Netanyahu. Perquè a l’oposició hi ha partits tan contraris a un acord com el primer ministre, que ho ha repetit públicament aquesta setmana.

Donald Trump té una fixació aquests últims dies: vol aconseguir el Nobel de la pau. Aquest estiu, el primer ministre d'Israel, Benjamin Netanyahu, va donar suport a l’aspirant, i el mateix president dels Estats Units, sense una gran modèstia, s’ha proposat per al guardó.

Un acord no garanteix que la guerra de Gaza s’acabi. Esclar que un acord es pot firmar en qualsevol moment, però això no significarà necessàriament la solució immediata del conflicte, ni tan sols dels problemes més bàsics de la guerra en marxa, si és que es pot dir guerra a la matança sistemàtica de milers de civils a la Franja de Gaza.

Sota cap circumstància Israel podia permetre que la Flotilla arribés a la Franja de Gaza. Els israelians mai han deixat que això passés i, amb tota seguretat, tampoc ho permetran en el futur. Havien avisat la Flotilla: si voleu portar queviures i material humanitari, entreu en els nostres ports, ho descarregueu i nosaltres ho farem arribar a Gaza.