La Guerra dels Dotze Dies amb Israel impulsa els aiatol·làs a l'Iran

Teheran"Aquesta nit anirem a un lloc especial. No pots portar la càmera, però valdrà la pena. Veuràs el nou Iran", em deia una amiga fa quatre anys, l'última vegada que hi vaig ser per les eleccions presidencials, que va guanyar el clergue ultraconservador Ebrahim Raisi. El lloc en qüestió era un bar semiclandestí, un soterrani de dos nivells al qual s'accedia per una escala estreta. Era ple de joves vestits a l'estil occidental que fumaven. Però el més sorprenent era veure que la majoria de dones no duien el xador al cap.

Des de llavors, han passat moltes coses en aquest país; entre altres, la recent guerra de dotze dies amb Israel i el bombardeig dels Estats Units contra les instal·lacions nuclears. Però al cap de tres anys de l'assassinat de Mahsa Amini –la jove kurda iraniana de 22 anys, a la qual la policia de la moral va clavar una pallissa per no portar el mocador segons les normes religioses–, és impactant veure com el que havia de ser una revolució de ruptura amb el règim dels "vells costums" s'ha evaporat.

Llavors, més de la meitat de les dones anaven amb els cabells descoberts. Portaven colors vistosos que en alguns casos deixaven la cintura o els braços al descobert. Les podies veure al carrer, als centres comercials, a les biblioteques. "Posa't el xador", li deia, per exemple, un dels guàrdies de seguretat a dues joves, una d'elles amb els cabells tenyits de ros. I elles responien fent un gest amb la mà i ignoraven l'advertència. Un gest que a Europa no té cap transcendència, però sí en aquest país, on hi ha hagut morts i empresonaments per intentar trencar aquesta barrera.

Adaptar-se o morir

Com és possible aquest canvi? Fa només uns dies, la meva amiga em deia: "A l'Iran hi ha un sentiment nacionalista que està per damunt de tot, i és probable que aquesta guerra [amb Israel] hagi accelerat aquest procés; s'estan adonant que la societat ja no està ancorada en el passat". Al final, és adaptar-se o morir, i això és una cosa que el règim està començant a entendre. A favor seu.

Hi ha un vell proverbi àrab que diu: "L'enemic del meu enemic és el meu amic". Però en aquest cas no ha funcionat. Tot al contrari. La guerra amb Israel ha fet que la societat, almenys de moment, estigui més cohesionada i unida. Veure homes i dones plorar desconsoladament en actes d'homenatge als màrtirs és una cosa que pot cridar l'atenció a Europa, però que a l'Iran està a l'ordre del dia. La tragèdia uneix, i això és el que ha aconseguit Israel bombardejant, en algunes ocasions, objectius civils i acceptant els mal anomenats danys col·laterals per aconseguir el seu objectiu. En l'anomenada Guerra dels Dotze Dies, l'Iran ha patit el seu pitjor malson des del sagnant conflicte amb l'Iraq als anys 80. El saldo de baixes ho diu tot: més de 600 iranians morts per només 26 israelians.

D'altra banda, Teheran continua igual que sempre, amb l'excepció que ara és possible veure, en determinats llocs de la ciutat, fotos dels màrtirs que han sucumbit als bombardejos de l'aviació israeliana. En alguns llocs es pot fer una passejada pel costat d'una quarantena de fotos amb objectes personals de les víctimes dipositats en vitrines. A tocar, una gran catifa vermella marca el pas de treballadors que van a la feina o en tornen.

En una altra part de Teheran és possible trobar cartells enganxats a la paret on es recorden una cinquantena de màrtirs amb fotos de carnet. I a les places més representatives hi ha grans lones amb els retrats dels militars i científics que van perdre la vida en la darrera guerra. Les cases que van ser bombardejades, on vivien els científics nuclears, s'han convertit també en grans mausoleus temporals presidits per banderes, inscripcions i fotos.

Caces xinesos

Més enllà de tot això, ara l'Iran és conscient de la seva vulnerabilitat aèria, que és el que defineix qui controla la guerra, no qui la guanya, perquè acabar amb l'Iran no només es pot aconseguir controlant l'espai aeri. El final de la guerra, de fet, implicaria conquerir el país, i aquest escenari exigeix una destrucció total, tal com, lamentablement, s'està veient a Gaza, de la qual amb prou feines queda res. Així i tot, amb la lliçó apresa, el règim dels aiatol·làs s'està rearmant amb avions caces xinesos d'última generació.

Els restaurants oberts, els centres comercials plens a vessar i el vell basar de la ciutat, intransitable, amb carros que el travessen conduïts per la gent que passeja o compra, fan notar que, malgrat tot, el pols de la ciutat segueix ben viu. La diferència és la inflació. Els preus no són els que pertanyen al canvi real de la moneda. Si fos així, serien inassumibles per a la immensa majoria de la població. Sigui com sigui, aquests mateixos preus els obliguen a marxar de la ciutat, perquè comprar un habitatge a Teheran s'ha convertit en el mateix malson econòmic que en algunes de les capitals europees.

Com es va viure la guerra en aquest breu espai de temps? "Jo tenia por, les explosions... Una de les bombes va caure al costat de casa meva i jo vaig sentir com em travessava l'ona expansiva. La meva mare em trucava cada hora per saber si era viu i per intentar convèncer-me que marxés de Teheran", explica un dels testimonis que he pogut recollir.

Avui és dijous i, al cementiri més gran de Teheran, les famílies celebren actes religiosos per honrar els morts. Alguns homes porten safates de menjar amb galetes; d'altres porten begudes i les reparteixen entre les famílies desconsolades que, amb plors i crits, expressen com troben a faltar els seus éssers estimats. "Explica la veritat", em diu una dona, al veure que soc un dels pocs periodistes occidentals en aquell acte. Finalment, dos homes despleguen la bandera vermella i la passen per sobre de les tombes de tots els màrtirs, un per un, prenent-se el seu temps per a cada família. Mentrestant, els familiars intenten besar la bandera o simplement es deixen abraçar per ella: l'únic consol que els queda.