L'armada del règim dels aiatol·làs difonia aquest dijous un mapa d'una altra època: en paper, i en blanc i negre. Segons l'agència iraniana ISNA, en el document hi ha la ubicació aproximada de les mines navals que la Guàrdia Revolucionària ha instal·lat a les aigües precioses de l'estret d'Ormuz durant cinc setmanes de guerra. El paper recomana als petroliers i altres vaixells comercials rutes alternatives per creuar amb seguretat el pas, evitant les bombes.

L’endemà de la nit en què s’havia d’aniquilar tota una civilització, un home-robot i un gos-robot feien tombarelles a Dubai. Els turistes els fotografiaven mentre esperaven per entrar al futur. El futur ha fet molt de vertigen aquests dies als països del Golf. El futur incert del Golf encara fa vertigen.

Aquest article s’està escrivint des de la planta 41 d’un dels molts hotels superlatius que hi ha a Dubai. 

El futur del món s’està decidint aquests dies a les aigües blau petroli d’Ormuz. El titular és contundent, però no espantava el capità Ibrahim. Els negocis van abans que la guerra de Trump. I el negoci està en crisi per culpa de la guerra de Trump. 

La guerra a l'Iran amenaça amb provocar un daltabaix en l'economia encara pitjor que el derivat de la crisi del petroli del 1973. Així ho va apuntar dilluns el director executiu de l'Agència Internacional de l'Energia (AIE), Fatih Birol. Gairebé un mes després dels primers atacs dels Estats Units i Israel contra l'Iran, repassem els fets més destacats d'una guerra que ja ha posat en alerta l'economia mundial i que pot tenir conseqüències rellevants en l'àmbit geopolític.

El 6 d'octubre del 1973, milers de soldats israelians es van veure obligats a menjar. Aquell dia el país celebrava el Yom Kippur, una de les festes més sagrades del judaisme basada en el dejuni i la pregària, quan va ser atacat militarment per Egipte i Síria, per la qual cosa molts membres de l'exèrcit van haver de deixar les celebracions per a una altra ocasió. Aquella guerra, que va durar unes tres setmanes, va ser un episodi més del conflicte àrabo-israelià. Però alhora va suposar un abans i un després per a l'economia mundial, ja que l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP, formada sobretot per estats àrabs) va engegar un embargament de cru als països occidentals (els Estats Units i alguns aliats sobretot europeus) que va disparar-ne el preu i va encetar la primera de les crisis del petroli que van sacsejar l'economia mundial i van disparar la inflació durant els anys setanta i principis dels vuitanta.

Tot i que cada cop més veus sostenen que va ser Israel qui va arrossegar els EUA a la guerra contra l'Iran, i que van ser les bombes israelianes qui van llevar la vida del seu líder suprem, l'estat hebreu no ha estat el principal blanc dels atacs de Teheran. Amb diferència, aquesta condició recau en els Emirats Àrabs Units, que ja han patit prop de 2.000 atacs des del començament de les hostilitats. Els seus veïns del golf Pèrsic tampoc s'han estalviat ser objectiu dels drons i míssils iranians. Tanmateix, fins ara, cap d'ells ha respost a aquestes agressions. És sostenible aquesta situació?

El món depèn del subministrament de petroli procedent de l’Orient Mitjà i ara totes les mirades estan posades en com la guerra dels Estats Units i Israel contra l’Iran dispara el preu del barril de Brent i anticipa una crisi energètica de dimensions globals. Però hi ha un altre recurs crític per sostenir la vida, molt escàs a la regió i infinitament més vulnerable: l’aigua. Els països d'aquesta regió desèrtica han respost a la manca d’aigua construint plantes dessaladores que fan potable l’aigua del mar. Però aquest prodigi tecnològic s’ha convertit també en una vulnerabilitat estratègica: en aquestes tres setmanes de guerra ja s’han produït atacs contra aquestes plantes o molt a prop. Si es converteixen en objectiu, l’impacte seria devastador, ja que no hi ha fonts de subministrament alternatives.

No cal ser un economista per adonar-se de les pèrdues astronòmiques que pot representar l'actual guerra de l'Iran per a les petromonarquies del golf Pèrsic, sobretot si es perllonga en el temps. A banda dels costos associats a la destrucció d'algunes de les seves infraestructures, la interrupció del comerç marítim per l'estret d'Ormuz és un seriós maldecap per a uns estats que obtenen entre el 60% i el 85% dels seus ingressos de la venda del gas i el petroli. Ara bé, el cost d'aquesta guerra a llarg termini podria ser força elevat per una altra raó: amenaça els seus plans per diversificar les seves economies i posar fi a la seva dependència del petroli.

A l'Estat, una desestabilització dels països del golf Pèrsic no passa desapercebuda per al món econòmic i empresarial, que els últims anys ha vist com el vincle comercial amb les monarquies àrabs de la zona creixia amb comptagotes. L'atac dels Estats Units i Israel a l'Iran no només "fa pinta que durarà bastant", en paraules del ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, sinó que pot tenir "ramificacions" difícils de preveure. I són aquestes ramificacions les que ja estan afectant aquesta regió de l'Orient Mitjà, que engloba l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units –les dues economies més grans de la regió–, Qatar, Kuwait, Oman i Bahrain. Tots ells formen el Consell de Cooperació del Golf.

L'atac conjunt dels EUA i Israel contra l'Iran feia temps que es cuinava als despatxos de Washington i Tel-Aviv, però la imminència de l'ofensiva no es va fer evident fins al dia abans que s'iniciés. Aquest poc marge i la ràpida extensió del conflicte, amb la resposta de Teheran contra diversos països de la regió, ha agafat per sorpresa ciutadans de tot el món que dissabte es trobaven al golf Pèrsic, sigui treballant, de vacances o en trànsit. El tancament de l'espai aeri n'ha deixat molts atrapats en la incertesa de quan podran tornar a casa. Per aquest motiu, el govern espanyol ja ha iniciat l'evacuació d'espanyols a la zona, on n'hi ha un total de 30.000, tal com ha anunciat el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, a la roda de premsa posterior al consell de ministres.

La cimera araboislàmica d’emergència celebrada aquest dilluns a Doha s'ha organitzat contra rellotge després de l’atac israelià de la setmana passada contra dirigents de Hamàs en territori qatarià. L’incident va posar en entredit el paper de l’emirat com a mediador regional i va obligar els seus dirigents a actuar ràpidament per no perdre influència en un escenari cada cop més fràgil. La convocatòria ha reunit caps d’estat i ministres d’Afers Exteriors de més d’una vintena de països, amb l’objectiu de marcar una postura comuna davant de l’escalada de violència i enviar un missatge polític clar: cal parar els peus a Israel.

Doha, la tranquil·la capital de Qatar, és habitualment coneguda per la seva seguretat pública i els seus centres comercials impol·luts. Per això, les escenes de pànic de dilluns, després que l'Iran llancés més d’una dotzena de míssils contra una base militar nord-americana pròxima a la ciutat, van ser totalment inèdites per als seus habitants. Les salves d'intercepció que van col·lidir amb els míssils i van explotar a l’aire eren visibles des de The Pearl Island, una illa artificial plena d’apartaments de luxe. Els compradors del centre comercial Villaggio van sentir unes explosions fortes, van cridar i van córrer a refugiar-se.

La setmana passada, Donald Trump va viatjar a l'Orient Mitjà i va omplir de titulars els diaris. El president nord-americà va trobar-se amb el nou president sirià Ahmed al-Sharaa, després d’anys de sancions a Damasc. En un gir contra els falcons de Washington, Trump també va dir que estava obert a negociacions amb l’Iran sobre el seu programa nuclear. Qui va quedar relegat va ser Benjamin Netanyahu, cosa que va generar especulacions sobre un refredament de les relacions entre Washington i Israel. Entre tots aquests titulars, un fet que va succeir al golf Pèrsic va passar més desapercebut, però segurament tindrà un impacte igual d’important en la geopolítica del futur.

Dos moviments empresarials recents a Espanya han provocat que totes les mirades es posessin sobre el golf Pèrsic. En particular, sobre dues de les seves economies més rellevants: l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units. El primer moviment està a punt d’arribar a bon port: l’adquisició per part de la teleoperadora saudita STC Group d’un 9,9% del capital social de Telefónica, operació que es preveu que es tanqui aquest novembre, un cop el govern espanyol doni llum verda a la compra. El segon, en canvi, va descarrilar al juny: l'entrada (fallida) del grup Taqa, amb seu a Abu Dhabi, a Naturgy. "No podíem cedir el control a l’emiratiana Taqa", va dir el conseller delegat de CriteriaCaixa, Ángel Simón, en una entrevista a La Vanguardia. El braç inversor de La Caixa i principal accionista de Naturgy (26,7%) va dur la batuta d'aquelles converses.

A causa de l'enorme pes de Rússia en el mercat energètic global, l'esclat de la guerra d'Ucraïna va provocar que es disparessin els preus tant del petroli com del gas natural, generant una potent onada inflacionària a tot el món. Just quan semblava que els preus dels combustibles fòssils s'havien estabilitzat i la inflació donava un respir, un nou xoc amenaça l'economia mundial: la guerra de Gaza. Les últimes setmanes, economistes i analistes han dirigit la seva atenció en el punt més feble del subministrament global del petroli: l'estret d'Ormuz, una via marítima de menys de 40 quilòmetres d'amplada per on circula fins a un 30% del cru que es consumeix globalment, produït per països com l'Iraq o l'Aràbia Saudita.

A les autoritats de l’Iran fa anys que els preocupa que altres països els prenguin fonts vitals d’aigua. No estem parlant d’un aqüífer o una presa, sinó que els robin directament la pluja dels núvols. "Tant Israel com un altre país treballen perquè els núvols iranians no produeixin pluja", va assegurar el general de brigada Gholam Reza Jalali, un alt càrrec de la poderosa Guàrdia Revolucionària iraniana, en un discurs del 2018.

Pot semblar contradictori, però un petit cementiri jueu a Manama, la capital de Bahrain, és una de les mostres més clares del renaixement de les comunitats hebrees al golf Pèrsic. Té prop de cent anys i només una vuitantena de tombes, i moltes d'elles en mal estat, però és l'únic cementiri jueu operatiu de la regió, de majoria àrab musulmana. Ara una iniciativa ciutadana busca restaurar-lo i aconseguir finançament (uns 25.000 dòlars) per mantenir-lo obert "a perpetuïtat".

En el lamentable món dels hiperlideratges masculins, les acompanyants femenines tenen un trist paper decoratiu del qual només poden sobresortir dedicant tots els esforços a ser notícia per la seva indumentària. Tant és així que, en alguns casos, aquests esforços arriben a convertir-se en antinaturals i el protagonisme que haurien de tenir les esposes en qüestió per haver-se vestit molt bé l'acaben tenint per haver-se passat de frenada i haver-se convertit en una paròdia de si mateixes escollint disfresses en comptes de vestits, confonent la bellesa amb el drag o excedint-se amb les cirurgies estètiques.

El Líban es veu immers en un conflicte diplomàtic amb els països del Golf que podria acabar d'enfonsar la precària economia del país. La disputa té com a origen les paraules del ministre d'Informació libanès, George Kordahi, en què criticava la intervenció militar de l'Aràbia Saudita al Iemen. Les declaracions de Kordahi, fetes abans d'assumir el ministeri, van circular dijous per les xarxes socials i van portar a Riad, divendres mateix, a donar 48 hores a l'ambaixador del Líban per marxar del país.