Oleksandra Matvitxuk (Kíiv, 1983) és advocada ucraïnesa i una de les veus més destacades en la defensa dels drets humans a Europa de l’Est. Lidera el Centre per a les Llibertats Civils, una organització clau en la documentació de crims de guerra comesos per Rússia. Guardonada amb el premi Nobel de la pau el 2022, s’ha convertit en un referent internacional en la lluita contra la impunitat. Ha visitat Barcelona convidada pel Cidob.

El fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, ha decretat l'obertura d'una investigació a Espanya sobre els "crims" d'Israel a Gaza. Segons ha avançat la SER i ha confirmat la Fiscalia, les diligències havien estat sol·licitades per la fiscal de sala de drets humans i memòria democràtica, Dolores Delgado, amb l'objectiu de determinar si les accions poden ser "greus violacions del dret internacional dels drets humans i del dret internacional humanitari, constitutives de crims previstos en els articles 607 i següents del Codi Penal". Es tracta dels delictes de genocidi, de lesa humanitat i contra les persones i bens protegits en cas de conflicte armat.

Aquesta setmana va començar amb una crida internacional de vint-i-vuit països d'Occident, que exigeixen un alto el foc a Gaza i denuncien obertament les polítiques —els crims de guerra— del govern israelià a la zona. La llista dels països que signen la crida és important i interessant, tant per les presències i també per alguna absència de pes (Alemanya). En tot cas, un pronunciament d'aquestes característiques i d'aquesta amplitud (hi ha a la llista fins i tot algun govern amb simpaties sionistes, com el d'Itàlia: atenció a l'habilitat de la premier Meloni a l'hora de normalitzar la presència de l'extrema dreta dins la política internacional), és, per si mateix, rellevant. Però a la vegada, té un efecte nul pel que fa a allò amb què els signants demanen que s'acabi: el patiment extrem i “sense precedents” de la població a Gaza.

La guerra de Rússia contra Ucraïna i l'extermini o genocidi dels palestins en mans d'Israel ens han omplert de notícies –de relats– sobre crims comesos per militars contra la població civil, sota la sempre vaga excusa de la necessitat de defensar la pàtria. 

La carrera del fiscal del Tribunal Penal Internacional, Karim Khan, s'ha acabat. Aquest divendres ha anunciat que s'aparta temporalment del càrrec fins que finalitzi la investigació per un presumpte cas d'assetjament sexual denunciat per una empleada del tribunal. Khan va ser qui va promoure l'ordre de detenció internacional del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, per crims de guerra i contra la humanitat a Gaza. Establert el 1998, el TPI passa pel moment més delicat de la seva història. En les últimes setmanes regna un ambient de por als Països Baixos i han dimitit alts funcionaris d’aquest òrgan judicial que s’encarrega d’investigar i jutjar els crims de guerra i de genocidi d’arreu del món.

El ministre d'Exteriors rus, el tenebrós Serguei Lavrov, va justificar la matança del Diumenge de Rams a la ciutat ucraïnesa de Sumi (en què van morir trenta-quatre civils, i hi va haver més d'un centenar de ferits) amb l'argument que a l'edifici atacat amb dos míssils russos hi havia una reunió oculta de militar ucraïnesos i occidentals. “Caps militars ucraïnesos i els seus col·legues occidentals, que es feien passar per mercenaris o qui sap per què”, va descriure Lavrov. I va afegir: “Allà hi ha militars dels països de l'OTAN que manen, això ho sap tothom”.

La setmana passada es va anunciar que l’exèrcit israelià ha obert 48 investigacions contra soldats presumptament implicats en la mort de desenes de presoners palestins detinguts a la Franja de Gaza durant el conflicte en curs. Però contràriament al que caldria esperar, aquesta no és una bona notícia per a la justícia en temps de guerra.

Per què ens atrauen els crims reals? Per què ens enganxem a les desgràcies alienes? Aquesta última dècada, el gènere del true crime s'ha popularitzat considerablement a través de plataformes audiovisuals com Netflix i HBO. A Catalunya, el programa Crims de Carles Porta ha rebentat els audímetres de TV3 i Catalunya Ràdio. El teatre tampoc ha quedat al marge d'aquesta tendència. Des del cas de Marie Colvin fins a la Manada, passant pels assassinats de James Bulger i Ana Orantes, diverses sales programen aquesta primavera espectacles sobre casos de violència reals. Assassinats, feminicidis i crims de guerra que, en la majoria de casos, serveixen per parlar de la crueltat i l'afany de poder que vertebren la societat.

Sud-àfrica ha denunciat Israel davant el Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) de la Haia pels bombardejos a la franja de Gaza, que ja han deixat més de 22.000 morts, el 70% dels quals són dones i criatures. El tribunal, que depèn de les Nacions Unides i s'encarrega de dirimir les diferències entre estats, celebrarà la primera vista avui dijous i demà divendres per decidir si aplica mesures cautelars. El fons del cas, en què Sud-àfrica acusa Israel de perpetrar un genocidi, es dirimirà més tard. En la primera sessió Sud-àfrica va presentar les proves de la seva acusació, i l'endemà Israel va exposar els arguments de la seva defensa.

“Un segon abans de l’explosió vaig sentir alguna cosa. El míssil va impactar al vehicle i vam bolcar. Jo anava a la part del darrere i vaig poder sortir de pressa del cotxe. Notava que em cremava tot el cos: la cara, les cames, els braços”. Ruben Mawik no pot evitar sentir-se culpable. Ell va sobreviure, encara que arrossegarà lesions tota la vida, però els seus companys, la barcelonina Emma Igual i el canadenc Anthony Tonko Inhat ja no hi són. Van morir el 9 de setembre quan el cotxe amb què evacuaven civils de la primera línia de front al Donbass va rebre l’impacte d’un projectil. Ell no té cap dubte que va ser un atac deliberat: “Els russos ens van atacar, no va ser un accident”, remarca amb la veu entretallada.

El dia que va fugir de casa seva amb les poques coses que duia a sobre, la Lilía feia tres setmanes que convivia amb el soroll de les bombes i el foc d'artilleria constant. I en feia més de dues que estava incomunicada de la resta del món, sense cobertura telefònica; tampoc tenia electricitat, ni gas, ni aigua corrent. Aquell 17 de març del 2022, amb la seva família i els seus veïns, va decidir abandonar Mariúpol, una ciutat assetjada per les forces russes que encara hauria de patir un acarnissament salvatge durant dos mesos més.

Els jutjats d'Estocolm celebren des d'aquest dimarts un judici històric, en què dos exdirectius d'una empresa petroliera sueca són acusats de ser còmplices de crims de guerra comesos entre el 1999 i el 2003 al Sudan. En aquell moment, la companyia, que llavors es deia Lundin Oil –ara Orrön Energy–, tenia llicència per explorar i explotar una gran reserva de cru en una zona que ara correspon al Sudan del Sud. En plena guerra civil, l'empresa va demanar al govern sudanès que garantís la seguretat d'aquesta àrea, coneguda com a Bloc 5A, per poder-hi fer la seva activitat. I aquesta suposada protecció va conduir a l'assassinat de 12.000 persones i a l'existència d'almenys 160.000 desplaçats, segons les xifres d'organitzacions humanitàries.

Per a l'Andrí Kultxitski hi ha un episodi de la Guerra Civil Espanyola que reflecteix el que Putin fa cada dia contra la població civil ucraïnesa: el bombardeig de Guernica. I quan recorda aquella tragèdia, immediatament li surt cridar “No passaran!” Aquesta és, de fet, una de les expressions antifeixistes que s'han recuperat a Ucraïna des de la invasió russa a gran escala. “Jo soc d'una altra generació. He llegit i seguit molt la dictadura de Franco. M'agradava molt la Dolores Ibárruri”, diu aquest ucraïnès. Amb el bombardeig de Guernica es buscava atemorir la població i perpetrar una massacre, el mateix que fa el Kremlin contra la societat ucraïnesa, apunta Kultxitski. Aquesta estratègia del terror, la de llançar bombes de forma indiscriminada arreu d'Ucraïna, ha estat la resposta russa a la pèrdua de territori ocupat i al suport creixent que Zelenski ha anat rebent d'Occident.

Després de mesos de debat intern, l'administració de Joe Biden ha anunciat aquest divendres un polèmic moviment que pot suposar un cop d'efecte en la contraofensiva ucraïnesa contra Rússia: enviarà a Kiev un nou paquet militar de 800 milions de dòlars, que inclou les polèmiques bombes de dispersió. El subministrament d'aquest armament ha generat controvèrsia entre els aliats, ja que està prohibit en la majoria de països del món per la seva crueltat contra la població civil. Malgrat les crítiques públiques dels ministeris d'exteriors alemany i francès, i d'organitzacions com Human Rights Watch, la Casa Blanca ha confirmat aquest divendres la noticia, que el Pentàgon detallarà durant la matinada.

Commoció a Austràlia. El soldat viu més condecorat de la història de les forces armades, Ben Roberts-Smith, de 44 anys, ha vist desestimat una demanda per difamació amb què pretenia defensar-se, i treure'n rèdit econòmic, per la publicació de sis articles periodístics en diferents diaris del país en què havia estat acusat d'haver comès crims de guerra mentre servia a l'Afganistan.

Des de l'inici de la invasió russa d'Ucraïna, Polònia s'ha convertit en un dels millors aliats del país en guerra. Primer va ser amb l'acollida dels refugiats ucraïnesos, i l'ajuda s'ha mantingut amb l'enviament d'armes per frenar l'embat rus. El seu president, Andrzej Duda, ha anunciat aquest dijous que "en els pròxims dies" Varsòvia farà arribar a Kíiv quatre caces del model MiG-29 i que més tard n'enviarà més, entre deu i vint, que s'estan posant a punt. Es convertia en el primer país de l'OTAN en comprometre's a enviar caces cap a Kíiv. Aquest divendres, però, s'hi ha unit Eslovàquia, que farà arribar tretze caces MiG-29 més als aliats ucraïnesos.

El Pentàgon està bloquejant que els Estats Units comparteixin proves amb el Tribunal Penal Internacional de la Haia sobre possibles crims de guerra comesos per soldats russos a Ucraïna, segons ha publicat The New York Times. Les agències d'intel·ligència nord-americanes tenen informació que podria contribuir a la investigació oberta fa un any, i inclou material que confirmaria les decisions deliberades per part d'oficials russos d'atacar infraestructures civils o de segrestar milers de criatures ucraïneses de territoris ocupats, segons el diari.

Als quioscos del carrer per a vianants Kneza Mihaila de Belgrad, un dels més transitats de la ciutat, es venen amb tota normalitat samarretes amb la cara de Putin i amb la lletra Z, símbol de suport a la invasió russa d'Ucraïna. La Z ha aparegut l'últim any, però la cara de Putin ja convivia amb la de Ratko Mladic, criminal de guerra condemnat a cadena perpètua per crims de guerra a Bòsnia, la del dictador de Iugoslàvia Tito i la de Stefan Dušan, considerat l'últim emperador serbi, a més dels símbols de l'Estrella Roja de Belgrad: l'afició del club és tristament coneguda pels seus violents seguidors d'extrema dreta.

Quan es troben al barri del Raval, Oleksandra Romantsova i Aleksandr Txerkasov es fonen en una abraçada. Ella acaba d’arribar de Kíiv, on treballa documentant els crims de guerra de Rússia. Ell ha volat des de París, on s’ha hagut d’exiliar després que el centre de drets humans de Rússia que presideix fos il·legalitzat. I Natàlia Satsunkèvitx, que defensa els presos polítics de la ferotge dictadura a Bielorússia, ha vingut des de Vílnius. Els seus països lluiten en una guerra que ara no sembla tenir sortida, però són al mateix bàndol. Fa molts anys que fan una feina silenciosa desafiant la repressió, normalment sense gaires recompenses. Però fa uns quants mesos els van concedir el Nobel de la pau. Dilluns protagonitzaran la primera Jornada de la Pau al Parlament, organitzada per l’ICIP, Novact i Lafede.cat.

Els nens van marxar de la ciutat ucraïnesa de Balaklia a l'agost per anar a un campament d'estiu gratuït finançat pels ocupants russos, que els van seduir amb regals i seguretat davant dels bombardejos constants. "Els russos van prometre que els nens s'hi estarien dues o tres setmanes i després tornarien", em va dir Nàdia Borissenko, de 29 anys. La seva filla Dària, de 12 anys, és una de les 25 criatures d'aquesta localitat del nord-est d'Ucraïna que van pujar a l’autobús que els va portar al campament.