Agus Morales: “El corresponsal no hauria de buscar només històries negatives”

Agus Morales (Barcelona, 1983) va passar més de cinc anys entre l’Índia i el Pakistan fent de corresponsal de l’agència Efe. Després de treballar amb Metges Sense Fronteres, s’ha convertit en el director de la revista 5W, creada per un col·lectiu de periodistes forjats en cobertures a l’estranger com Anna Surinyach, Xavier Aldekoa, Igor G. Barbero, Pablo R. Suanzes, Maribel Izcue, Marta Arias i Mikel Ayestaran. Plegats acaben de publicar el primer número en paper, un exemplar de 225 pàgines dedicades a respondre una sola pregunta: què passa després de la guerra, quan la majoria de periodistes marxen i la gent s’oblida d’aquella tragèdia?

¿La revista neix de l’esperit dels corresponsals de tota la vida, aquells que no marxen quan s’ha acabat l’actualitat?

Sí, segurament. El corresponsal sempre torna a casa amb històries que no ha pogut publicar perquè no són d’actualitat pura i dura, però són les que explica als amics perquè considera que són significatives per entendre llocs com Kènia o l’Índia. Aquest sentiment era comú entre nosaltres, l’esperit del corresponsal ens ha marcat.

Parleu de cròniques de llarga distància...

Si publiquem alguna cosa ho fem perquè hi som. Al territori. O en cas contrari, el coneixem perquè hi hem viscut. Busquem l’element de vincle amb els països per entendre la cultura local, la seva gent, els seus problemes. Busquem gent que hi tingui arrels, encara que sigui per haver-hi estat de passada durant uns anys.

Vindria a ser slow journalism?

Hi ha un discurs ple d’estereotips sobre com cal fer periodisme. Per exemple, els atemptats de París van ser un fet de primer ordre i dins del col·lectiu vam tenir el debat sobre si calia enviar-hi algú o no. Finalment vam decidir que no, ja que nosaltres no hi podíem donar un valor afegit. De moment hem decidit no entrar en aquesta dinàmica, però sabem que és difícil renunciar a informacions com aquesta, que ens hauria donat més visites a la web, més presència. Però creiem que ara cal centrar-se en altres fronts, tinguin l’etiqueta que tinguin.

¿Té futur una publicació que busca guanyar socis i lectors gairebé de forma individual?

Sí. El públic hi creu molt. És un públic que, segons un estudi intern fet entre els nostres lectors, té com a continent de referència l’Àfrica. Gent que ens demana continguts molt treballats, específics. Se sol fer un discurs catastrofista sobre el públic, és cert. I molts cops mires les notícies més vistes a les pàgines web i n’hi ha per plorar, però també existeix un públic molt preparat per consumir informació internacional de qualitat.

De fet, per impulsar el projecte vau fer un Verkami amb l’objectiu de recollir 25.000 euros i al cap de 49 hores ja els teníeu...

Potser no és un públic majoritari, però existeix. Sóc optimista en aquest sentit. De moment, a la revista gairebé tots els diners ingressats ens arriben gràcies als socis, a la gent. I tot el que gastem és per fer periodisme.

¿Quan neix la idea de fer una revista amb aquest model?

El primer correu és del 2013. Llavors érem tres o quatre periodistes amb una idea i, segurament, no gaire fe. Però ens va anar bé tenir temps per buscar la marca, decidir què volíem i amb quina gent volíem fer la revista. La idea no és complicada: fer cròniques d’internacional de llarga distància. Als mitjans es publica informació de molta qualitat, però hi ha gent que demana informació més especialitzada.

Al primer exemplar en paper apareixen països que últimament són notícia, com Síria, però també racons que mai apareixen als mitjans generalistes malgrat els problemes que tenen. Per què passa això?

Ens interessa el que ens toca de prop. És així. Els refugiats no han interessat fins que han arribat a Europa. I l’Ebola va passar a ser portada quan una auxiliar d’infermeria espanyola se’n va contagiar. Si ens toca, ens interessa més. És així.

Firmes un dels textos de la revista que explica la història d’un jove gambià que feia de DJ al seu país i que intenta arribar a Europa. ¿Posar cara als protagonistes és un camí per poder arribar a la gent?

Crec que cada cop estem més capacitats per empatitzar amb la gent què és més lluny. És un esforç del lector que cal valorar, ja que el lector té els seus problemes, amb la feina, els diners... i els demanes que empatitzin i llegeixin sobre la guerra del Sudan del Sud. Però hi ha gent preparada per fer-ho.Intentem ser pròxims als lectors, els fem participar. Per exemple, vam proposar a la gent que votés quina cobertura volia entre propostes sobre l’Iraq, l’Afganistan o una sobre Boko Haram de Xavier Aldekoa, que va ser la més votada. Molta gent va votar, va ser bonic. És un públic molt fidel, que vol intervenir, participar en xerrades online, en actes. Cal acostar la realitat fugint de visions sensacionalistes. Martín Caparrós ens va dir a la presentació de Madrid que hi ha massa històries extraordinàries i que caldria més històries ordinàries. El corresponsal no hauria de buscar només històries negatives, encara que costi.