Finalment, hi ha una pregunta ineludible: existeix realment a les nostres societats dels països del nord la convicció de considerar els drets humans la pedra angular sobre la qual s’ha de construir la convivència?
A les imatges emeses una vegada i una altra, per a vergonya de tots plegats, el que veiem que va passar a Ceuta és prou clar: un grup de persones neden en direcció a la platja amb la primera llum de l’alba. El mar està calmat. Un nombre considerable d’homes armats esperen a la sorra. Al fons, una barca motora navega a l’esquena dels nedadors. Se senten trets des de l’espigó, on es poden veure més homes armats amb fusells disparant en direcció al grup que neda. Ningú fa cap gest per socórrer els nedadors, quinze dels quals moriran ofegats.
Discutir els detalls d’aquest fet criminal evident, discutir si la Guàrdia Civil disparava a tocar o només els volia intimidar, impedir-los d’arribar a la platja -per fer-los nedar cap a quina direcció?, cap al fons del mar?-, discutir davant d’una tragèdia humana d’aquestes característiques sobre quotes o polítiques migratòries fins i tot abans de demanar perdó pel crim comès, parlar-ne a crits com un problema nostre, una “amenaça”, un mal que ve de fora del qual ens hem de protegir, sense ni tan sols donar un nom i cognom als quinze morts, a ells, els altres -els negres, volem dir exactament?-, sense ocupar-se de buscar les famílies dels morts per fer-los arribar el condol i el suport dels nostres representants públics, conèixer qui eren aquests nois, quina era la seva història; tot plegat, dèiem, augmenta encara més la vergonya.
A la ciutat de Nouadhibou, a la costa mauritana, vaig conèixer l’any 2005 un adolescent de quinze anys, un guineà, que vivia en una petita habitació de dos metres quadrats construïda al pati d’una pensió en decadència. Es deia Moutaga i després de tres intents fallits de creuar en una pastera fins a les Canàries s’havia encallat en aquesta petita ciutat on s’acumulen encara centenars d’emigrants que esperen poder arribar algun dia a Europa. El Moutaga, que ja no sabia cap on anar -no volia tornar enrere però no tenia forces ni valor per seguir avançant- havia convertit la petita habitació en un centre de reunió dels emigrants. Com a bon amfitrió servia te i cafè als seus convidats i compartia amb ells els partits de futbol i les notícies que es podien veure gràcies a un petit televisor que algú li havia regalat. L’habitació del Moutaga era també un centre d’informació sobre els èxits i fracassos de la gent que es disposava a travessar el mar, i el jove guineà registrava en la seva memòria dues llistes: la llista dels que ho havien aconseguit i la llista dels morts.
A la primera llista només hi havia els casos excepcionals, perquè la majoria, assegurava ell, un setanta per cent, deia, desapareixien per sempre més. El Moutaga, malgrat la seva joventut, s’havia convertit també en un gran narrador d’històries. Tots els seus convidats l’escoltaven atrapats en un silenci reverencial, especialment quan explicava casos d’embruixament, canibalisme o fenòmens sobrenaturals ocorreguts en alta mar. Un dels relats més fascinants era el dels follets que a vegades pujaven a la barca encarnats en la figura d’una dona que seduïa i embruixava de tal manera els homes que feia que enfollissin i saltessin a l’aigua, pensant que la mar s’havia convertit en una catifa de sorra i havien conquerit la llibertat.
No sé si el Moutaga segueix encara a Nouadhibou, però, durant els anys que explicava aquestes històries, els països europeus negociaven amb els països del Sud la necessitat de regular l’emigració, després que l’any 2006 les ONG comptabilitzessin 600 cadàvers a les illes Canàries, i fessin pública la tràgica estimació de 3.000 emigrants desapareguts durant la travessia.
Cooperació retallada
A Dakar, i més endavant a París, hi va haver una sèrie de reunions l’any 2008 per concretar aquests assumptes. Aleshores Europa estava disposada a contractar grups temporals de treballadors, endreçar una mica la indigència i la ignomínia de l’explotació dels sensepapers, dels quals treu suc i aprofita en tota la cadena de producció, a canvi que els països africans col·laboressin activament en el control de les fronteres. També s’havien previst programes de cooperació als països d’origen, on la formació i la creació de llocs de treball eren el principal objectiu, però, amb la crisi, la cooperació va quedar retallada i els emigrants han tornat una vegada més a perdre la condició de persones per convertir-se un cop més en una amenaça sense rostre. Quan es va fer la Declaració Universal dels Drets Humans -en què l’article primer diu que tots els éssers humans “neixen lliures i iguals en dignitat i en drets”, i a l’article segon es proclama que tots hauran de ser considerats “sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició”-, el món vivia l’any 1948 i es volia obrir una nova era després de l’Holocaust i les massacres insuportables de la Guerra Mundial. El preàmbul ho deixava prou clar en explicar com “el menyspreu dels drets humans ha originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat”.
Ara estem abocats una vegada més a un d’aquests cicles de la història dominats pel xovinisme, el racisme, la xenofòbia i la cultura genocida. Tornen temps de ceguesa i ignorància en què sembla que tots els problemes propis, la pròpia incapacitat, la mala llet, l’egoisme, el mal govern, la incompetència, nodreixen els pitjors programes polítics i els convenciments personals i col·lectius més lamentables i destructors, aquells que es construeixen sobre la culpa i l’estigma de l’altre: l’africà, el sirià que busca refugi, els fràgils, els que requereixen ajuda. Ells. Els altres catalans de l’any 2014.