Amin Maalouf: "Anem perduts, hem entrat al segle sense brúixola moral"

"Porto el nom de la humanitat naixent, però formo part d'una humanitat que s'extingeix". Amin Maalouf inicia el seu retorn literari amb aquestes paraules d'Adam, el protagonista de Los desorientados . L'escriptor diu que la novel·la no és autobiogràfica però accepta que aquesta nostàlgia per un món que s'esvaeix també és la seva. Maalouf, premi Príncep d'Astúries de les lletres, condensa en la pell d'un professor d'història que torna al Líban després de 25 anys els temes que han vertebrat la seva obra: la identitat, l'exili i el xoc entre Occident i Orient.

Qui són els desorientats?

El món sencer està desorientat, va perdut. Hem entrat sense brúixola en un nou segle del qual tenim el manual d'instruccions tècnic però no el manual d'instruccions moral.

Qui ha perdut més el rumb, Orient o Occident?

El problema del món àrab és més greu, perquè fa segles que està així. Ha perdut el seu lloc al món i no sap quina direcció prendre. El travessen tot tipus de tendències, la majoria completament suïcides. Occident també està en crisi, però la seva existència no està amenaçada. Hi ha una crisi econòmica i de valors, i no sap per on anar. Occident s'interroga sobre la qualitat de vida però no sobre la seva supervivència.

Vostè reivindica que Orient i Occident estrenyin els vincles. ¿És possible recuperar el diàleg?

Haurien de poder-ho fer, però la relació no s'encamina a millorar. Al contrari, la capacitat d'entendre's disminueix. Del costat àrab hi ha actituds que fan por a molta gent. I a Occident hi ha molta impaciència amb el que passa a Orient. La desconfiança augmenta. Són mons molt allunyats, molt més del que ho estaven fa 30 o 40 anys.

¿La Primavera Àrab ha millorat alguna cosa?

La fi de les dictadures és un aspecte positiu. És un progrés que s'hagin pogut organitzar eleccions i que hi hagi vida política i intel·lectual lliure. Però les revolucions no han portat modernització social, no hi ha canvis en els drets de les dones o de les minories. No sabem on anirà tot plegat, potser veiem una modernització profunda, però també podem ser testimonis del naixement de noves tiranies. Malgrat tot, és important que la regió hagi viscut aquesta sacsejada, perquè estava immersa en la letargia. Ara es mou, no sabem cap a on, però es mou.

El conflicte de Síria amenaça d'estendre's al Líban. Com ho viu?

Em té molt preocupat, el conflicte sirià cada vegada hi és més present i la població es divideix entre els favorables als rebels i els partidaris del règim. Hi ha un risc elevat que la violència torni al país. Podríem pensar que encara es pot contenir, però els dos últims anys a la regió ens han demostrat que després de l'esperança ve la decepció.

Ha dit diverses vegades que el món àrab hauria de viure la seva Il·lustració. Ho veu possible?

Sí, molta gent ho espera. Volen un ambient obert i democràtic en què es pugui reavaluar el paper de la religió en la societat. Ara partits religiosos estan arribant al poder i això els forçarà a enfrontar-se a la realitat. Des de l'oposició poden dir que la religió solucionarà les coses, però quan es governa l'argument no funciona, s'han d'arreglar els problemes socials, l'atur, l'educació... El seu accés al poder mostrarà la necessitat d'una revolució il·lustrada, una separació entre política i religió.

El protagonista de la novel·la diu que té les mans netes de sang, un "covard privilegi de desertor honrat". És així com se sent?

Molta gent que deixa el seu país sent culpabilitat. Jo no ho visc així, mai m'he culpat. Però quan hi ha fets sagnants, bombardejos i atemptats no puc evitar dir-me que jo no he patit com els que són allà. Sóc prudent quan hi parlo i no intento donar-los lliçons des de tan lluny. Però no em sento culpable. Havia de marxar perquè crec que és legítim, no hi ha cap obligació de viure en un país en guerra. El que és prioritari és la vida i la llibertat. L'home no està destinat a néixer i morir en un mateix país. El món és vast i s'ha de descobrir.

¿És l'exiliat qui abandona el país o és la terra la que l'abandona a ell?

Tots tenim el sentiment que és la persona qui marxa, però sovint és el país el que abandona. Algú que pertany a una minoria a l'Iraq i decideix anar a viure a Escandinàvia ¿és ell qui abandona el país o és al revés? ¿I algú que no troba feina i la busca fora del seu país? Sovint el que marxa no abandona, és l'abandonat.

És el seu cas?

Menys que el d'altres. És cert que quan vaig marxar hi havia una guerra i que no era un bon lloc on viure. Hi va haver un període durant el qual podria haver tornat, però vaig decidir quedar-me a França. No ho veig com una deserció ni un abandonament. Podríem dir que ha sigut una separació de mutu acord.

Vista l'actualitat, tornaria?

No, sóc massa lluny, no puc tornar després de 36 anys i implicar-me en la vida d'un país que ha canviat, perquè jo també ho he fet i no seria cert pensar que tinc solucions per a la meva terra. El millor per al meu país ho puc fer des d'on sóc i escrivint, no implicant-me en un camp que no controlo.