Molins de ReiJoan Rovira va néixer mig mort. Li agrada explicar-ho així, mig bromejant, amb la serenitat de qui està de tornada de tot. Quan va treure el cap en aquest món la seva mare tenia el tifus i no hi havia gaires garanties que la cosa anés bé, que el final fos feliç. Però malgrat la delicada salut de mare i fill, tots dos van tirar endavant. Aquell mateix any van néixer Salvador Espriu, Robert Capa, Richard Nixon i Albert Camus. Faltaven uns mesos per a la Primera Guerra Mundial i quatre anys per a la Revolució Russa. Era el 1913 i té mèrit que, havent nascut mig mort, la història del Joan ja faci cent un anys que dura. És un privilegi conèixer algú que fa tant de temps que es mira la vida, el testimoni d’un segle en què el món ha estat del dret i del revés incomptables vegades. El seus ulls ho han vist i la seva memòria és un tresor.
Va néixer a Barcelona, a prop del Paral·lel. Jugava a futbol al carrer i sempre ha sigut del Barça. Anava a veure Zamora i Samitier al vell camp de les Corts. Però no té cap dubte sobre qui era el seu preferit. El gran Kubala, esclar. El seu pare era culer i el seu tiet perico. A casa, les batusses eren glorioses, recorda. De ben petit el van fer soci del Sants i de quota pagava una pesseta al mes. Als catorze li va tocar posar-se a treballar. Va passar les proves per entrar de grum en un banc, però el seu avi, empresari de caràcter fort, no ho veia amb bons ulls i li va facilitar l’entrada al negoci familiar: la fàbrica Rovira de formes de sabata, al Poblenou.
A la guerra, sense disparar
L’arribada de la Guerra Civil li canvia la vida. L’any següent de l’esclat el criden a files al bàndol republicà. Destí: l’Alcarria, Guadalajara. Té sort perquè la seva companyia no arriba a entrar en combat i no ha de disparar cap tret. Però no s’estalvia el fred ni les calamitats. Recorda visites a les cases per demanar menjar o canviar-lo per roba. A vegades rep bona teca, d’altres amb prou feines una mica de pa. Ho rememora amb agraïment i la recança evident d’una època ominosa que va deixar el país destrossat. El seu germà Armando no tindrà la mateixa sort que ell. Marxa reclutat per la División Azul a lluitar al costat de les tropes hitlerianes durant la Segona Guerra Mundial. Dissortadament, no tornarà mai del front i la família rebrà durant bastants anys una paga provinent d’Alemanya com a indemnització pels caiguts durant la guerra.
Durant els anys de postguerra, ell i els seus cinc germans han d’espavilar-se sols, ja que els pares han marxat a Lleida a treballar. Uns quants mesos fent de pintor li serveixen per anar trampejant i mantenir-se ocupat. Es casa el 1949, amb trenta-sis anys -una edat avançada bastant insòlita per a l’època- després de festejar durant sis anys amb la Bienve. Es coneixen al ball, una de les grans passions del Joan, i és a la pista del Price, el Rialto i el Nuevo Mundo on afermen un amor que els proporciona dos fills.
La disbauxa del Paral·lel
A principis dels cinquanta entra a la casa de vins Domecq, on treballarà de cobrador de factures durant gairebé tres dècades. Compagina aquesta feina de dia amb una altra de ben diferent quan arriba el capvespre. És l’encarregat de material i tramoista del Teatre Apolo, del Paral·lel, ben a prop de casa seva, a Nou de la Rambla. Acomboiat pel món de la faràndula, viu una època irrepetible. Són els anys daurats de Juanita Reina, Pepe Blanco, Luis Cuenca i Imperio Argentina. El totpoderós empresari Colsada remena les cireres de la nit barcelonina i el Joan la viu amb tota la intensitat de què és capaç. Encara avui se li escapa una mitja rialla de murrieria en recordar la disbauxa i l’alegria que aquelles nits injecten en una època grisa i descolorida.
Es fa estrany de dir, però l’any de la seva jubilació és el 1980. Trenta-quatre anys contemplen el seu retir. També ho fan els quatre néts i els set besnéts que té, que el visiten sovint i pels quals és tot un referent vital i vitalista.
El secret de la seva longevitat
Està content de la vida que ha tingut, sense gaires diners, austera en dirien ara, però també sense excessives angoixes ni pedres a la sabata. Té la vista una mica atrotinada i l’oïda no gaire millor, però es fa càrrec que als cent un anys qui no té un all té una ceba. “N’hi ha que als setanta estan molt pitjor que jo”, m’explica amb l’espurna de bon humor que encara el sacseja. No em resisteixo a la pregunta més tòpica que se m’acudeix: “Joan, com t’ho has fet per poder arribar fins aquí?” I es recorda d’una borratxera antològica que va agafar quan tot just era un nen. “Mai més he begut”, sentencia, orgullós. És l’explicació més convincent que troba per justificar la seva longevitat. Fumar sí, i bastant, em diu la seva filla a cau d’orella. I bé, qui no hauria fumat com un carreter entre les bambolines de l’Apolo, guaitant les cames de les coristes i esclafint a riure amb l’enèsim acudit verd de la vedetespitregada? Caram, Joan, cent un anys!