Societat 27/12/2019

L’art rupestre imaginatiu més antic del món

Unes pintures trobades en una illa indonèsia daten de fa almenys 43.900 anys i representen figures humanes amb trets animals en una escena de caça

Becky Ferreira
5 min
L’art rupestre imaginatiu més antic del món

Nova YorkEl desembre del 2017 Hamrullah, un arqueòleg que participava en un estudi del govern indonesi, estava explorant un sistema de coves a Cèlebes, una extensa illa d’Indonèsia central, quan es va fixar en una obertura temptadora que hi havia al sostre, damunt seu. Hamrullah, espeleòleg expert, que com molts indonesis només té un nom, es va enfilar fins a traspassar l’obertura i va entrar en una cambra inexplorada. A l’arribar-hi va topar amb unes pintures que estan capgirant la nostra comprensió dels humans de la prehistòria.

L’espectacular mural que va descobrir data de fa almenys 43.900 anys i és “la resta pictòrica narrativa més antiga i l’obra d’art figurativa més primerenca del món”, afirmen un grup de científics en un article publicat recentment a la revista Nature. Tanmateix, encara caldrà investigar la troballa una mica més a fons per confirmar l’antiguitat de cadascuna de les figures representades a les pintures.

En el relat que narra l’escena, vuit figures s’acosten a porcs salvatges i als anomenats anoes (uns búfals nans que viuen a Cèlebes). Per als autors de les pintures, siguin qui siguin, aquestes figures representaven molt més que caçadors humans de carn i ossos: un sembla tenir un bec de grans dimensions, mentre que un altre presenta una extremitat que recorda una cua. En l’argot de l’arqueologia, es tracta dels anomenats teriantrops, és a dir, personatges que combinen característiques humanes i trets animals.

Escena de caça o ritu animista

Atès que aquests personatges extraordinaris branden objectes prims que potser són cordes o llances, les pintures podrien ser la representació artística d’una escena de caça en què s’empaita els animals per conduir-los cap a una emboscada. A més, segons l’estudi, el caràcter sobrenatural dels teriantrops planteja la possibilitat que es tracti d’éssers mitològics o manifestacions d’“animals de poder”, esperits d’animals que ajuden els humans i que són habituals en les creences xamàniques. “L’escena podria no ser la representació d’una escena de caça real, sinó tenir a veure amb creences animistes i la relació entre l’ésser humà i els animals, o fins i tot amb un ritual de caire xamànic”, explica Sue O’Connor, una experta en arqueologia de la Universitat Nacional d’Austràlia que no ha participat en l’estudi.

En qualsevol cas, aquestes interpretacions són especulatives. Probablement el que va inspirar la pintura en el seu moment i el seu significat per als humans que la van crear continuarà sent un misteri.

Bocabadats per la troballa

Aquestes pintures rupestres són aproximadament 4.000 anys anteriors a la segona representació més antiga d’un personatge amb una barreja de trets humans i animals, que es troba en una cova alemanya. També són més de 20.000 anys més antigues que una escena de caça representada a les parets de la cova francesa de Lascaux. Adam Brumm, arqueòleg de la Universitat Griffith d’Austràlia i un dels autors de l’estudi, explica que les pintures van deixar l’equip “totalment bocabadat”.

“No havíem vist mai res que s’hi assemblés remotament en cap dels centenars de jaciments d’art rupestre que havíem documentat” a la mateixa illa indonèsia, comenta Brumm. “De seguida vaig saber que era especial i que seria un indret molt important per entendre l’evolució cognitiva de la nostra espècie”, diu Maxime Aubert, coautor de l’estudi, que també treballa a la Universitat Griffith.

Les pintures són al sistema de coves calcari de Maros-Pangkep, situat a l’extrem sud-occidental de l’illa de Cèlebes, que des de la dècada dels anys 50 ha despertat un enorme interès entre els arqueòlegs, per bé que probablement els habitants de la regió coneixien l’existència de les pintures des de molt abans. De fet, el costum modern de marcar els pals de fusta amb l’empremta de la mà podria “guardar alguna relació amb l’observació per part de la població autòctona de mans pintades en negatiu a les coves dels voltants”, estima Brumm.

Sèries d’urani reveladores

Els científics van determinar l’antiguitat de les pintures mitjançant la tècnica de datació per sèries d’urani, que van aplicar a coral·loides, dipòsits minerals que pengen de tres dels motius animals de l’escena. L’estudi va revelar una antiguitat d’almenys 43.900 anys, possiblement superior.

“Aquest descobriment té una gran rellevància, perquè abans es pensava que la pintura figurativa datava d’un moment lleugerament posterior a l’arribada dels humans moderns a Europa, potser fa uns 40.000 anys. Però aquest resultat indica que el seu origen es troba fora d’Europa”, explica Alistair Pike, arqueòleg de la universitat britànica de Southampton que no ha participat en l’estudi. Tot i això, Pike considera que assegurar que l’escena constitueix l’exemple més antic d’aquesta mena de narrativa és “molt prematur”, perquè de moment només s’han datat de manera concloent els animals de l’escena. Hi ha la possibilitat que les figures dels teriantrops, una part fonamental de la narrativa, s’hi afegissin en algun moment posterior.

El Dr. Aubert i els seus col·laboradors són del parer que els teriantrops probablement es van pintar en el mateix moment que les figures animals, perquè “tenen el mateix to de vermell i estan en un estat de conservació semblant”. Pel que fa als humans que van decorar les parets de Maros-Pangkep amb pigments vermells, se’n sap ben poc, en part perquè no se n’ha trobat cap resta òssia a les coves. Possiblement estaven relacionats amb un grup d’humans moderns que van migrar a Austràlia fa més de 50.000 anys.

Malgrat aquests misteris irresolts, nombrosos indicis assenyalen clarament que aquests humans narraven històries, i les seves pintures abstractes ajudaran a dilucidar els orígens de la cognició i l’espiritualitat humanes. “En les religions i el folklore moderns, les imatges de teriantrops acostumen a tenir significats complexos”, assenyala Brumm a partir dels exemples dels homes llop i de les deïtats amb cap d’animal de l’antic Egipte. “Tot i no poder saber si era el cas a Cèlebes fa almenys 44.000 anys, podem afirmar que aquestes imatges enigmàtiques de teriantrops són la prova més antiga que es coneix al món de la nostra capacitat de concebre l’existència d’éssers sobrenaturals”, afegeix, cosa que a parer seu és “una de les pedres angulars de la fe i l’experiència religiosa”.

Shigeru Miyagawa, un expert en lingüística de l’Institut Tecnològic de Massachusetts que no ha participat en l’estudi, assenyala que les pintures podrien tenir implicacions per a la comprensió de la “capacitat única de comunicar-se mitjançant un llenguatge complex” de la humanitat. “Així mateix, apunten cap al sorgiment de processos cognitius d’ordre superior, com ara el llenguatge i les obres d’art complexes, en un moment força recent de la nostra història evolutiva”, afegeix Miyagawa.

Un art en perill d’extinció

Les pintures han donat energia als arqueòlegs per continuar cartografiant les extenses galeries inexplorades de les coves de Maros-Pangkep, on, per motius que es desconeixen, l’art rupestre desapareix “a un ritme alarmant”, explica el Dr. Aubert. Els paisatges imaginaris que han guarnit les coves de Cèlebes des de fa 44.000 anys podrien esvair-se poc després de ser redescoberts.

Avui dia són l’únic vincle amb una cultura primitiva que imaginava éssers fantàstics i visualitzava l’emoció de la cacera, dues activitats que encara ocupen els humans en l’actualitat. “Hem d’entendre per què es deterioren tan de pressa i potser trobarem maneres de salvar-les”, assenyala Aubert.

Traducció d’Ignasi Vancells Copyright The New York Times

stats