“El 40% de l’escalfor del cos se’n va pel cap”. Ho hem sentit dir tota la vida però, segons un estudi del ‘British Medical Journal’, no és veritat. En perdem un 10%, que és bastant. Però és igual, més enllà de protegir-nos del fred o del sol, ¿qui necessita una excusa per portar barret? Per vergonya o per falta de tradició, els últims anys ha sigut l’accessori més abandonat, però si es porta amb estil és el toc de gràcia que remata el conjunt. Qui seria Indiana Jones sense el seu Fedora? ¿I Audrey Hepburn sense el seu repertori de pameles? ¿I l’avi sense la boina? Després de parlar amb sis barreters de Barcelona, hem entès que “el barret és tan important com les sabates”.
Cinc generacions
“Aquí és on s’amagava el meu pare durant els bombardejos, quan era nen”. La Núria Arnau és la quarta generació de la família a la Sombrereria Mil i els seus fills ja fa temps que remenen entre els vora 4.000 barrets. “No ha sigut fàcil, cada generació ha hagut de passar la seva crisi. El besavi va arrencar la botiga; l’avi va superar la guerra; el pare, el sinsombrerismo, i jo, la innovació i la crisi”, diu. El negoci va arrencar el 1812 al carrer Hospital i van arribar a la botiga el 1914, quan el centre de Barcelona s’omplia de barrets de copa i de bolet. Avui l’oferta s’ha multiplicat, tenen barrets entre els 30 i els 3.500 euros, i alguns els reparen i fabriquen ells. Però la botiga continua sent un referent i preservant l’ànima d’un carrer Fontanella que canvia massa sovint. Carrer Fontanella, 20
Els homes dels barrets
Si Fellini tornés a entrar a la barreteria Obach i tornés a demanar una barretina podria escollir entre quatre de diferents. Des que van obrir el 1924, l’oferta és l’únic que ha canviat. La barreteria ocupa una cantonada privilegiada: hi comencen quatre carrers i és el preludi d’una de les places més boniques de Barcelona. Quan entres i encara ressona la campaneta no es veu ni un barret; tots s’amaguen dins dels armaris de color vainilla, protegits de la pols i dels turistes que entren a xafardejar amb un gelat o una paperina de xurros. La clientela ha passat de ser només local a combinar-se amb estrangers; alguns compren per la relació qualitat preu; d’altres, per col·leccionar, com els japonesos que s’emporten barrets de torero. El Pol és la quarta generació de la família Obach, tots homes, i m’explica que el 1994 van rebre el premi de l’Ajuntament Guapos per Sempre. Mai més ben dit! Carrer del Call, 2
Teixits de novel·la
¿Sabeu el vestit que duu la Rose mentre beu i balla amb el Jack al pis dels pobres a la pel·lícula Titanic? Doncs el van comprar a l’Arca de l’Àvia. Pertanyia a l’aixovar de dues germanes barcelonines que van mantenir l’esperança de casar-se fins als 80 anys però que als 81 es van rendir i van decidir vendre-se’l. Li van oferir a la Carmina Pairet, que venia d’inspeccionar cada racó del Marhe Aux Puces de París i va ser la primera a obrir una botiga de roba antiga a Barcelona, molt abans que explotés el boom vintage. La botiga, que ocupa el que va ser un estable fa 2.000 anys, acumula centenars d’històries amagades darrere de cada joia, cada vestit i d’una col·lecció de barrets d’alta costura que hipnotitza. “Aquest barret es va fer fa 50 anys a Dior Nova York, es va vendre en una boutique de Washington, jo el vaig comprar en un mercat de Londres i ara el venem a Barcelona”. M’ho explica la Nina, la filla de la Carmina, que amb la seva germana han heretat la botiga i l’olfacte per la classe i les peces úniques. Carrer dels Banys Nous, 20
La parella del xal
Minu Madhu va néixer fa 18 anys en un punt tan màgic com el que connecta el Fossar de les Moreres i el passeig del Born. Com al mateix barri, la clientela es barreja entre la senyora Maria que ve a comprar un barret per a l’hivern i el turista que en busca un d’especial i diferent made 100% in Barcelona. Aquí hi ha versions per a tothom. Però la botiga no va començar amb barrets, sinó amb sedes pintades. Arran dels viatges que feien a l’Índia van experimentar amb nous teixits i van començar a confeccionar xals teixits a mà. I dels xals van passar als barrets, molts d’artesans, que s’han convertit en els coprotagonistes de la botiga. La filosofia és clara, com les rajoles d’oficis que decoren l’esglaó més vistós de la botiga: artesania i teixits naturals. Carrer Santa Maria, 18
“Al primer pis, sisplau”
La senyora Rosa Rius de Forns va marxar a París durant la guerra quan ja era barretera. Havia après l’ofici a Barcelona, entre modistes, on va treballar per a marques com Pertegaz i Balenciaga. Durant l’exili va aprendre d’agulles d’alta costura com Dior, i a la tornada va convertir el traç de l’alta costura en el seu segell. Però l’ús i la moda dels barrets han canviat molt, i la clientela, també. Al principi, quan encara eren al pis de Pau Claris, feien la majoria dels barrets per a la burgesia, que en portaven tant per anar al teatre com per anar a comprar. Fa anys que es van mudar al pis de Rosselló per continuar la fàbrica: “La tradició del barret ha canviat, i ara també en fem per a la gent del carrer; això sí, continuem amb l’obsessió pel perfeccionisme”. Carrer Rosselló, 259
Dormir entre barrets
Deixo el Portal de l’Àngel i m’endinso cap al carrer Montsió. S’escolen riallades escandaloses dels 4 Gats i hi ha un grup de gent fumant a fora. Uns metres més enllà, en una cantonada delicadíssima, trobo la barreteria Eliurpí. Fa cinc anys l’Elisabet Urpí combinava la feina en una agència de publicitat amb hobbies artesanals, fins que es va adonar que la seva feina de veritat era la que feia fora de l’oficina. Va començar a fer-se barrets per a ella, va continuar fent-ne i reparant-ne per a altres botigues i va acabar aprenent l’ofici dels antics barreters. Quan va obrir la botiga amb la seva parella tenien tres motlles per fer barrets; dos anys més tard en tenen trenta. La seva vida són els barrets, i de fet no queda clar si tenen el taller a casa o viuen al taller. Aquest setembre els van seleccionar per al concurs Who’s Next? a París, cosa que els ha ajudat a consolidar la seva marca, que és tan senzilla com dir: “No som una botiga de barrets; som els que els fem, amb les nostres mans”. Carrer de Montsió, 11