Medi Ambient

Andreu Escrivà: «Cal assumir la derrota, les empreses s’han apropiat del terme 'sostenibilitat'»

Ambientòleg i divulgador

4 min
Andreu Escrivà

BarcelonaL'emergència climàtica és recurrent en proclames polítiques i titulars de premsa, però ¿ha servit per canviar res des que es va crear el concepte? Per a l'ambientòleg i divulgador Andreu Escrivà (València, 1983) és un terme "banalitzat", un de tants dels que apareixen sovint quan es parla d'afrontar el canvi climàtic. De tot això en parla al seu últim llibre, Contra la sostenibilitat (Sembra Llibres), on posa el dit a la nafra dels mites i les falses solucions però on també vol transmetre "esperança", recalca, perquè el canvi s'acabi produint.

El llibre es titula Contra la sostenibilitat. És una impugnació total al terme?

— Efectivament, és una esmena a la totalitat a la concepció actual de la sostenibilitat, que no ens està dirigint cap al futur on hauríem de voler dirigir-nos.

N'hem abusat i l'hem buidat de significat?

— Des de fa molt temps, la sostenibilitat és tan sols un reclam publicitari que veiem en supermercats, etiquetes de la roba i concessionaris de cotxes. Ha perdut el seu sentit profund perquè intenta sostenir un sistema inherentment insostenible. Avui sostenible vol dir que té una miqueta menys d’impacte ambiental: et compres una samarreta i perquè el cotó és d’unes determinades característiques ja te la venen com a sostenible, sense cap informació de qui l’ha fabricada i en quines condicions.

¿Es pot assimilar la situació al que va passar amb els productes ecològics, quan fa uns anys tot era bio? El màrqueting guanya la batalla?

— Del tot. Amb la sostenibilitat, s’han definit uns criteris molt difusos i d’aquí ve el greenwashing perquè no sabem què es pot publicitar com a ambientalment sostenible i què no. Tenim empreses, com el cas del Banc Santander, que té una inversió en empreses de combustibles fòssils de milions d’euros i que es publicita com una empresa sostenible perquè recicla les targetes de crèdit o perquè t’ajuda a calcular la teva petjada de carboni. Crec que cal assumir les derrotes i que la partida de la sostenibilitat se’ns ha guanyat. Les empreses, l'establishment, han guanyat la partida per apropiar-se del terme sostenibilitat.

I què fem?

— Assumir la derrota no vol dir no començar a avançar per on es pugui. El millor és agafar noves paraules, nous significats i noves estratègies que no entestar-se a recuperar la sostenibilitat que, per a mi, no és recuperable.

La UE ha detectat el postureig de les empreses i ha dit que començarà a posar-hi fre. S'ho creu?

— Soc optimista amb això i crec que una legislació clara sobre greenwashing seria molt ben rebuda. A la gent no li agrada que la prenguin per tonta i el greenwashing molts cops fa sentir estúpides o traïdes moltes persones. Regular-lo és una oportunitat perquè no t'enredin, per poder destriar les qüestions que són sistèmiques de les que són individuals i reduir la responsabilitat de vegades excessiva que cau en el consumidor. Com més estrictes siguem en allò que es pot dir o fer per autoproclamar-se sostenible, millor capacitat de tria tindrà la societat.

Al llibre parla dels superrics i admet que potser són un blanc fàcil, però no l'únic cap als que s'haurien de dirigir les demandes de responsabilitat.

— És molt humana i molt legítima la reacció que generen. La realitat dels superrics és immoral més enllà dels motius climàtics. Cal tenir present que encara que limitéssim aquests excessos de jets i iots privats, això no farà que no hàgim de fer transformacions estructurals i profundes a nivell global per combatre el canvi climàtic. Ara bé, no tindrem legitimitat per exigir a la societat en general que lideri o assumeixi els canvis, que deixi el cotxe, que mengi menys carn, si abans no limitem els comportaments més excessius.

Vostè critica com s'està afrontant el canvi climàtic, però, en resum, critica el capitalisme.

— És un sistema inherentment insostenible, i no dic que sigui l'únic, perquè busca creixement infinit a un planeta finit. El que no s'ha de fer és convertir això en una trivialitat i dir que si el derroquem ja ho tenim tot fet. El podem derrocar i anar a molt pitjor. La clau és com ho fas i quin pla hi ha, i això no és gens fàcil. Com superes un sistema instal·lat a l'imaginari i que és molt resilient en el pitjor dels sentits? Ja li pots clavar una crisi com la del 2008, ja pot venir una pandèmia, que ell sobreviu i continua més fort que mai.

Moltes veus assenyalen que el camí d'un món, ja em perdonarà, més sostenible és el decreixement. Què en pensa?

— Ens calen nous marcs per mesurar el desenvolupament d'un país o una regió, i buscar el benestar i no el creixement, que no són sinònims malgrat que sempre hem sentit que sí. Si agafo una ciutat i redueixo el trànsit, resto contaminació, baixen les hospitalitzacions per motius respiratoris... potser el PIB decreix però la salut de la gent creixerà molt. Cal entendre que necessitem temps per anar més lents perquè això és un dels motors de la insostenibilitat actual. Per a mi decreixement és una paraula míssil, no és l'adequada, perquè remet a un escenari perillós d'anar enrere i és just el que s'ha de canviar: hem de pensar que no és viure pitjor, sinó al contrari. Hi ha molts altres significats a incorporar al debat com el de bona vida o benestar comú.

¿Creu que s'abusa dels missatges apocalíptics per moure consciències?

— Curiosament, els catastrofistes del canvi climàtic són senyors blancs de 45 a 65 anys que, des del privilegi, es permeten dir a la resta del món que està condemnat. Jo crec que la comunicació del canvi climàtic ha de tenir ràbia, indignació, però mai desesperança. Queda molt més per salvar que no pas el que hem perdut i davant del missatge que està tot perdut l’únic que s’aconseguirà és que la gent abaixi els braços.

Un llibre seu del 2017 es titulava Encara no és tard. Ho manté?

— Segurament s’ha fet tard per a moltes coses, però això no em porta a desentendre'm de tot i dir "No hi ha res a fer". Cal anar més ràpid i empènyer perquè passin més coses. Cal anar amb compte amb els missatges que donem. Posar un megàfon a la desesperança és treballar a favor del canvi climàtic i no en contra.

stats