Les ‘cases barates’ volen sobreviure

Un dels barris en què Barcelona en Comú ha promès inversions immediates de deu milions d’euros en el pla de xoc contra la pobresa és Can Peguera, un barri emplaçat a la falda del Turó de la Peira que té una població de gairebé 2.200 persones. És un cas emblemàtic de com la crisi s’ha acarnissat en un entorn on persisteixen greus mancances estructurals i socials. Des de fa dos anys l’acció veïnal s’ha concentrat en dos projectes prioritaris. El primer i principal és la lluita contra la desigualtat i la pobresa que afecten gairebé la meitat dels veïns. El segon projecte mira endavant i té a veure amb la lluita per deixar sense efecte el Pla General Metropolità (PGM) que amenaçava el barri de demolir-lo.

Can Peguera és conegut popularment com el barri de les cases barates, construïdes a Barcelona durant la dictadura de Primo de Rivera per allotjar la mà d’obra que arribava a la ciutat. El nom no és casualitat. Gairebé tot el barri està urbanitzat amb una tipologia d’edificacions unifamiliars que arriben a les 681 casetes.

A Barcelona hi havia tres barris més amb aquesta morfologia però Can Peguera és l’últim reducte que encara sobreviu als plans de remodelació urbanístics. A principis d’any l’Ajuntament va aprovar salvar de la demolició les últimes cases barates de la ciutat gràcies a la resistència veïnal. “Fa 40 anys que vam començar aquesta lluita”, recorda Pep Ortiz, líder veïnal de Can Peguera.

La batalla principal dels veïns ha sigut fer front a l’afectació que ha patit aquest barri en els diferents plans urbanístics que, des de l’any 1954 amb el Pla Comarcal, passant pel Pla General Metropolità (PGM) de l’any 1976, han pretès enderrocar aquestes petites cases unifamiliars i requalificar els terrenys per tornar-hi a edificar habitatges més grans i potencialment més rendibles en termes econòmics, especialment per a les empreses constructores. “Tot el procés de desafectació s’ha fet amb una participació activa dels veïns”, corrobora Josep Maria Clariana, membre de l’associació de veïns del barri.

De moment, mentre esperen la presentació del nou Pla Director Urbanístic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (PDUM), les aspiracions dels veïns passen per declarar les cases barates Patrimoni Històric de la ciutat per salvaguardar, d’aquesta manera, uns habitatges que s’han convertit en un llegat històric per la seva arquitectura singular.

“Sempre hi pot haver amenaces especulatives que vulguin fotre mà al barri”, diu Ortiz. Per aquest motiu, la lluita veïnal no ha acabat amb la desafectació del PGM, que preveu mantenir unes 665 casetes. El nou pla té previsió econòmica però no té data per executar-se. “L’espasa de Dèmocles ja no hi és, però no podem abaixar la guàrdia”, afirma Ortiz.

Els veïns també reclamen millores a les seves cases, que pateixen els efectes del pas dels anys (humitats i falta d’aïllament), i actuacions a les voreres, carrers i places. Les arrels dels arbres han aixecat trams de carrers i han arribat a afectar alguns interiors d’aquests habitatges, propietat del Patronat Municipal de l’Habitatge, ja que gairebé el 100% d’aquestes cases són de protecció oficial.

“Vivim en unes cases velles i els desguassos interiors s’embussen cada dos per tres. S’ha de fer una gran inversió i molts veïns no poden assumir el cost d’unes obres que hauria d’assumir l’administració”, diu Mercedes Hernández, veïna del barri. Té 82 anys i en fa 51 que viu a Can Peguera. La Mercedes, que és pensionista i cobra el mínim, és un dels perfils majoritaris de persona gran i sola que caracteritza el barri.

56,7% de persones aturades al barri

Can Peguera, tradicionalment obrer i amb rendes econòmiques i familiars baixes, té un índex de desocupació molt alt, amb famílies amb tots els membres desocupats o que no tenen la garantia de disposar de tots els serveis bàsics.

Hi ha una gran diferència entre les dades oficials, que eleven la taxa d’atur registrat a un 11,3%, i les xifres reals. Els veïns, conscients de l’alarma social que viu el barri, van pressionar l’Ajuntament perquè es fes un estudi sobre la situació real de Can Peguera.

Els resultats de l’estudi encarregat pel districte de Nou Barris de l’Ajuntament i supervisat per la Comissió de la Pobresa de Can Peguera donen la raó als veïns. La xifra real de persones aturades és d’un 56,57%, un 70% de les quals només reben la prestació de 426 €, mentre que la resta ja l’han esgotada.

El mateix estudi delata que un 30,5% de les llars tenen tots els membres inactius i que fins a un 44,6% d’aquestes famílies tenen menors a càrrec.

També es constata que hi ha un elevat nombre de llars amb persones grans que, com la Mercedes, viuen soles i tenen problemes de mobilitat. El 30,8% de la població correspon a gent de més de 75 anys.

Aquest envelliment de la població afecta la normativa de subrogació dels habitatges, amb la incorporació de nous veïns derivats de la Taula d’Emergències Socials, la majoria dels quals són víctimes de desnonaments i incapaços de poder pagar els preus del mercat de lloguer.

Els nous inquilins o persones del barri a qui s’ha denegat el dret a la casa tenen, a partir d’ara, contractes de lloguer a 5 anys. És el cas de l’Esteban García, que amb 71 anys porta tota la vida al barri però el Patronat no li ha concedit la renovació. Es queixa que no s’està protegint el dret sobre els habitatges dels fills i familiars dels actuals llogaters. A causa d’això, diu, arriba gent nova que perpetua la precarietat social de Can Peguera. “La pobresa del barri s’està convertint en estructural i, segurament, en definitiva -diu Ortiz-. Hi ha molts desnonats que no tenen feina i és difícil capgirar aquesta situació”.

Per això, tant les famílies ateses a la Taula com els veïns de Can Peguera tenen la sensació de viure en una zona que, a causa de la crisi econòmica, ha esdevingut una mena de “barri d’emergències socials”. Segons Ortiz, hi ha la percepció de degradació del mateix barri unida a una sensació evident d’empobriment, vergonya i culpabilitat. “L’empremta de la desocupació està present en el dia a dia del barri”, diu.

La reivindicació d’un menjador social

Una taxa de desocupació tan elevada manté una relació molt directa amb l’augment de demandes socials. Més d’un 10% de famílies ha donat de baixa algun servei bàsic com l’aigua, la llum o gas. Les famílies comenten que abans de deixar de pagar els rebuts deixarien de menjar.

A causa d’aquesta situació, l’any 2012 el teixit associatiu de Can Peguera va constituir la Comissió de la Pobresa per donar resposta a les necessitats de veïns que tenen greus dificultats per adquirir aliments o pagar factures. “Notàvem que cada vegada hi havia més gent que rebuscava entre les escombraries”, diu Ortiz.

Des del seu inici, la Comissió ha reivindicat la creació d’un projecte de menjador col·lectiu gestionat pels veïns per donar resposta immediata a les necessitats bàsiques dels veïns com una alternativa alimentària a l’existent. Segons Clariana i Ortiz, la idea era crear un espai de trobada que, a poc a poc, enderroqués el sentiment d’impotència i tristesa que provoca la pobresa, entesa com la incapacitat per comprar aliments o tenir fills i no poder alimentar-los adequadament.

Segons Ortiz, l’Ajuntament va aturar el projecte de menjador argumentant que la parròquia de Sant Francesc Xavier ja reparteix aliments entre els veïns i compleix aquesta funció. Cal dir, però, que en els últims dos anys la parròquia ha doblat el nombre de famílies usuàries i està desbordada.

El projecte de menjador social continua aturat però els veïns no desistiran fins que sigui una realitat. “El menjador social representa una eina més per canviar la situació del barri”, assenyala Clariana. Altres reivindicacions van encaminades a la creació d’ocupació mitjançant cooperatives de treball.