Societat 25/05/2019

Creix la preocupació per l’amiant 40 anys després del seu ús massiu

Els experts alerten que l’envelliment d’aquest material tòxic posa en perill la salut de la població

Gemma Garrido Granger
4 min
Creix la preocupació per l’amiant 40 anys després del seu ús massiu

BarcelonaLa preocupació per la presència d’amiant augmenta a tot el territori. La insistència dels treballadors del metro de Barcelona en denunciar que l’exposició a aquest mineral causa problemes de salut ha posat en alerta altres ciutadans que, des de fa molt de temps, conviuen amb aquest material tòxic. A Barcelona ja s’han mobilitzat per reclamar la retirada de l’amiant els veïns de l’antic cinema Urgell i els del Turó de la Rovira, i també ciutadans i sindicats d’altres municipis com Vilanova i la Geltrú, on es vol construir un parc comercial sobre un solar en ruïnes en què s’acumulen residus d’amiant.

L’amiant, producte estrella de la construcció d’habitatges, fàbriques i conductes per al subministrament d’aigua durant més de 40 anys a l’Estat, significa etimològicament incorruptible i encara avui es pot trobar pràcticament a tot arreu. Però no sempre és a la vista. Els elements més visibles són teulades de fibrociment -amiant barrejat amb ciment-, però el material fibrós, que té propietats ignífugues i aïllants, també s’amaga rere sobresostres i revestiments de canonades.

La inhalació de fibres d’amiant posa en perill la salut de la població quan els materials que en contenen estan malmesos o degradats pel pas del temps o per les inclemències meteorològiques. De fet, la vida útil de l’amiant és d’entre 30 i 40 anys i els experts alerten que és el moment de preocupar-se: els edificis o elements que contenen el tòxic estan molt degradats.

Actualment el departament de Treball autoritza el doble de plans de treball per retirar amiant que fa cinc anys; un permís obligatori per engegar obres amb risc d’exposició al mineral. Si al 2013 es van aprovar 476 plans de retirada, l’any passat es va arribar fins a 884. “I la demanda continuarà creixent, com a mínim, els pròxims dos anys perquè l’amiant utilitzat abans del 2002 arriba ara al final de la seva vida útil”, precisa el president de l’Associació d’Empreses de Desamiantatge, Gonzalo Zufia, que recorda que l’ús del mineral està prohibit des de fa 18 anys. Al desgast dels materials s’hi suma la preocupació per la presència als municipis d’elements de fibrociment malmesos pel pas del temps. “Les associacions de mares i pares o les comunitats de veïns demanen més inspeccions tècniques perquè tenen por dels efectes sobre la seva salut”, alerta l’advocada del Col·lectiu Ronda Esther Costa, especialista en víctimes de l’amiant.

Mapes amb focus d’amiant

Molts materials amb amiant s’han anat substituint aquests últims anys, però hi ha casos molt concrets que suposen un greu perill per a la salut. Luis Miguel Domenech, expert en geologia ambiental, adverteix que l’amiant és un element altament tòxic quan es manipula -si es talla, es forada o es desgasta-. “En el passat vam abusar de l’amiant i ara, 30 o 40 anys després, en veiem -i en veurem!- les conseqüències”, adverteix el geòleg. L’exposició a l’amiant, a què s’han sotmès durant dècades els treballadors d’indústries, fàbriques i construcció, però també veïns i població que conviuen amb estructures d’amiant, s’associa al desenvolupament d’afeccions benignes com l’asbestosi i les plaques pleurals, però també de càncer de pulmó.

Cerdanyola i Badia del Vallès són els màxims exponents de l’ús incontrolat i massiu d’aquest material de construcció, prohibit a l’Estat des del 2002. Totes dues ciutats van créixer als anys 60 per acollir grans bosses de població immigrada i l’amiant, un producte a l’abast, barat i que prometia infraestructures sòlides durant molts anys, va permetre aixecar centenars de blocs de pisos ràpidament.

“S’hauria de retirar tot l’amiant de les ciutats, però és una despesa milionària inassumible”, admet Joan de Montserrat, tècnic de diagnòstic d’amiant. Amb tot, no hi ha cap normativa actualment que obligui els propietaris, els governs municipals -que autoritzen les licitacions d’obres- o el Govern a inspeccionar les infraestructures abans de començar qualsevol obra, i els experts alerten que el buit legal pot fer que el procés per retirar l’amiant es faci malament. Alguns municipis com Barcelona han anunciat que elaboraran mapes per identificar-hi els potencials focus. El comissionat d’Ecologia de l’Ajuntament de Barcelona, Frederic Ximeno, explica que ja s’ha fet un primer cens de teulades amb fibrociment al districte de Sant Martí i que, tot seguit, començaran els estudis a Horta-Guinardó.

LA RETIRADA DE L’AMIANT

1. La inspecció

Un tècnic de diagnòstic d’amiant estudia la documentació i fa un reconeixement visual per localitzar elements sospitosos de contenir-ne. Després, pren mostres i les analitza per elaborar un informe que avalua el risc dels materials i a partir del qual es decidirà si cal fer un pla de treball de desamiantatge o controls de contaminació a l’aire.

2. L’aprovació del pla de treball

El procés de retirada d’amiant no el pot fer un particular, sinó que ha de ser una empresa especialitzada amb treballadors formats i inscrita al Registre d’Empreses amb Risc d’Amiant (RERA) la que se n’encarregui. Aquesta empresa ha d’elaborar un pla en què es descrigui el mètode que es farà servir per a la retirada o la demolició de l’amiant. El pla, que ha de complir la normativa de prevenció de riscos laborals per exposició a minerals tòxics, l’ha d’aprovar el departament de Treball abans del començament de qualsevol operació.

3. L’extracció

El procés d’extracció dels elements friables -els més perillosos-és molt complex i es desplega un sistema de depressió i filtració d’aire per evitar que les fibres es desfacin. En cas del fibrociment, dependrà de l’estat de conservació del mineral, però mai es poden fer servir eines -com serres radials- que trenquin les fibres.

4. L’encapsulament

L’extrema precaució es manté, també, durant el transport de l’amiant a l’únic abocador controlat d’aquesta mena de residu de Catalunya, a Castellolí (Anoia). El mineral s’hi porta embolicat amb film transparent o en una bossa transparent, i els residus són encapsulats -s’enterren amb ciment- al subsol de l’abocador.

stats