"El meu delicte és molt greu, no és un error. M'han de castigar i he de tornar a la presó"

BarcelonaEl 8 de gener l'Èric tornarà a Lledoners, on ja havia estat durant dos anys en presó preventiva per haver agredit sexualment un menor. Li queden poc més de dues setmanes de llibertat després que el 3 de desembre l'Audiència de Barcelona ratifiqués l'acord de conformitat per condemnar-lo a sis anys i mig de presó.

"El meu delicte és molt greu, no és un error. M'han de castigar i he de tornar a la presó", assumeix aquest home que frega ara la quarantena. L'Èric –un nom fictici– no s'amaga del que va fer. Assumeix que va causar molt dolor, no només a la víctima –un familiar molt proper–, sinó també al seu propi fill, a la seva exparella i a tota la gent que l'envolta. Per això, l'any 2024, quan es va realitzar la reavaluació de la seva presó preventiva, i el tribunal va considerar que podia sortir de Lledoners, ell mateix va demanar seguir entre reixes.

Tot i això, el van deixar en llibertat perquè no hi havia risc de reincidència. I, ara fa poc més de dues setmanes, quan es va celebrar el judici, el mateix president del tribunal li va recordar que podia declarar-se innocent. "No puc negar el que he fet", va respondre-li conscient de què suposaven les seves paraules. "Jo vull viure, vull ser honest. Tant de bo no hagués ocorregut. Somio que això no ha passat! Però sí que ha passat", relata amb dolor.

No sempre ha pensat així. Al començament va caure al pou. Com passa amb la majoria d'agressors sexuals, va minimitzar els fets, ell era la víctima. L'Èric ho ha vist i parlat dins del mòdul de Lledoners on conviuen els condemnats per violència sexual. "El 90% dels que hi ha al pati de la presó es considera innocent, però si en són 105, els 105 han comès un delicte", diu. Va ser una llarga temporada de foscor. "Sabia com, quan i on em trauria del mig", confessa. Però li van salvar la vida. La seva psicòloga dins el centre penitenciari, la Cristina, el va sostenir a temps. La mà que necessitava per sobreviure. "Em va dir: «tu vols que el teu fill tingui un pare delinqüent o que no tingui pare? Vols que el teu fill visqui amb aquests dubtes tota la vida? Perquè tu ets un covard»", li va etzibar. Això el va trencar. Havia de començar a treballar i, a poc a poc, va "deixar de negar i ocultar", i va vomitar tot allò que duia dins.

I ho va fer per intentar recuperar el seu fill. De moment, no el pot veure, tot i que ha interposat un recurs de cassació per poder compartir estones amb ell ni que sigui amb "70 psicòlegs davant" que tutoritzin les trobades. "En l'àmbit civil consideren que soc un monstre i un perill per al meu fill. L'estigma, l'etiqueta, l'accepto, però m'ha de condicionar la resta de la meva vida? M'ha d'impedir abraçar el meu fill? Vaig fer una cosa horrible, és cert, però soc bona persona. No he estat un pare perfecte, he estat un pare fosc, però he estat el millor pare que he pogut ser", reflexiona mentre maleeix aquells moments que va negar al seu fill perquè estava treballant. Ara és conscient que "quan el torni a veure", el nen "ja no voldrà jugar" perquè serà en una altra etapa de la seva vida.

L'origen

"Nadal no és una època feliç per a mi", admet. La pregunta sobre les festes que podrà passar a casa abans de travessar novament la porta de Lledoners el deixa descol·locat. No és l'entrada imminent a la presó el que el pertorba. És el passat, quan era un adolescent i estava descobrint la seva sexualitat. Va ser en aquesta època quan va patir un trauma i una pèrdua molt dolorosa que el va marcar de per vida. També la seva sexualitat. Aquí va començar la foscor. Venia d'una família molt religiosa i va associar la pèrdua a un càstig diví. La descoberta de l'homosexualitat estava malament. Això va fer que es refugiés en una sexualitat impostada. Va conèixer la mare del seu fill i van construir una vida plegats. "Van ser molts anys en els quals la meva vida heterosexual era perfecta, mentre el que a mi m'agradava no podia ser perquè no estava bé", resumeix mirant enrere. Tot era impostura.

Fins que va arribar l'agressió. A un familiar a qui doblava l'edat. "Vaig destrossar la seva confiança, la vaig dinamitar", es lamenta sense embuts. "Tu poses una línia vermella i dius «jo això no ho creuaré» i un dia passes aquesta línia vermella, però et dius a tu mateix «no és per a tant», i la tornes a apujar i això és una espiral diabòlica que s'ha d'aturar. Quan algú ha de tancar una porta per fer alguna cosa, vol dir que el que està fent és horrible", resumeix per explicar l'evolució que va patir fins a acabar agredint el menor.

L'Èric no busca autojustificar-se. Ni blanquejar el que va fer. Ni tampoc Àngel Blau, l'entitat a la qual va acudir el mateix dia que va sortir de Lledoners, li permet. L'entitat reuneix víctimes i victimaris en un mateix espai. Que els perpetradors vegin el dolor dels seus actes. Un mirall on es veuen reflectits.

Tot i que considera que el "perdó" és "egoista" per part del perpetrador, l'Èric el demana una vegada i una altra a la seva víctima: "Per tot el dany que li he causat, per haver-lo traït, per haver-li destrossat la vida". La Gemma, víctima de violència sexual quan era menor i cara visible d'Àngel Blau, amb qui l'Èric ha teixit una estreta confiança, matisa les seves paraules: "És impossible perdonar els actes, no es perdonaran mai, però necessitem que hi hagi aquest perdó autèntic". Un perdó que no tots els agressors demanen: hi ha victimaris que mai es deixaran ajudar i sempre viuran en la foscor.

Després de les agressions, el menor va mantenir una relació molt estreta amb l'Èric perquè era una figura de màxima confiança. El seguia "abraçant", el seguia "estimant". Fins que, quan ja era major d'edat, va tenir prou força per desprendre's d'aquella figura que li havia fallat. "No podem perdonar els actes, però seguim estimant la persona que els ha perpetrat. Conviure amb aquesta ambivalència és molt dur", reflexiona la Gemma, que reclama que com a societat es parli més de "l'incest" i tot el que implica.

La denúncia i el procés judicial que es va engegar el 2022 el va portar a la presó i d'allí en va sorgir un altre Èric. "Els teus monstres estan sempre allà. Són un record d'allò que vas fer, però ara ja no manen més, ja no em fan sentir por, no m'asfixien", argumenta.

La línia vermella

L'objectiu d'Àngel Blau –i també de l'Èric explicant la seva història– és evitar nous casos d'abusos. També de les víctimes que participen de les sessions malgrat el dolor que poden sentir quan miren als ulls d'un pederasta agressor o d'un pedòfil. Volen arribar als més joves, a les persones que consumeixen pornografia infantil i encara no han comès cap agressió. Que es posin en mans d'especialistes a temps. També és la voluntat d'aquest article: visibilitzar el problema sense justificar ni validar la conducta i els arguments d'un condemnat per violència sexual contra menors.