La desconfiança sobre l'edat dels menors gambians els expulsa del sistema de protecció: "És com si no existissin"

GironaDos cotxes dels Mossos d'Esquadra van acudir a la trucada. El noi plorava sense entendre res. Indefens. Perdut. Superat. Era una nit de desembre de l'any passat als afores de Cabanes, un petit nucli urbà de l'Alt Empordà. La resta de companys del centre s'ho miraven entre la resignació, la ràbia i la pena. Molta pena. Els agents van agafar el noi i el van conduir a l'estació de Figueres, i el van acomiadar amb un fred "bona sort".

El La –un nom per mantenir l'anonimat del jove– té 16 anys i cara de nen. És reservat i educat. Mesura bé les paraules i només li brillen els ulls quan parla de futbol i ensenya un vídeo en el qual se'l veu jugant un torneig a Salt. Juga molt bé. El 10 de desembre del 2024 el van fer fora del centre d'acollida de menors La Perdiu de Figueres. Va ser un dels 356 nois als quals la Fiscalia va fer una prova d'edat i va determinar que eren adults malgrat que el seu passaport digués el contrari. La majoria eren gambians.

"M'agrada Girona"

El juny del 2024 el La va arribar a Espanya amb pastera. Primer Tenerife, després un pas breu per València i finalment Girona. "M'agrada Girona", confessa amb un somriure. Un amic seu que viu a prop de Salt, el Bahore, li va regalar la samarreta de l'equip de futbol gironí en un dels seus viatges a Sukuta, el poble on tots dos vivien de petits. I quan va arribar a terres catalanes, duia amb orgull i esperança la samarreta blanc-i-vermella.

La vida a La Perdiu era avorrida. La trentena de nois que hi convivien feien cursos de català i castellà al matí, jocs a la tarda i tasques rotatòries al centre –ajudar a la cuina, netejar lavabos, escombrar...– que els permeten rebre 60 euros al mes per a les seves necessitats. "Estàvem moltes hores sense fer res", admet el La, que somriu quan se li pregunta sobre els educadors. "No sé per què alguns eren dolents amb mi", confessa amb timidesa.

Quan la Fiscalia li va fer la prova d'edat el van arrencar d'un refugi que almenys li servia per endinsar-se a poc a poc al nou país. Es va posar a plorar i en dues hores la policia el recollia per emportar-se'l del centre. "Et quedes en xoc. No tenia família, ho vaig passar molt malament", rememora. El primer que va fer quan va arribar sol a Girona va ser trucar al seu pare, que el va posar en contacte amb la família del Bahore, el seu amic d'infància, perquè l'ajudessin. Almenys, durant un temps. Vuit mesos més tard, encara hi viu. Són set a casa i sap que, per molt que ell contribueixi amb el menjar que una vegada al mes li dona Creu Roja, la situació no és sostenible. "Necessito papers i un lloc on dormir, no sé quan hauré de marxar del pis del meu amic. Visc aquí sense cap paper", explica amb preocupació.

El mateix dia que el La marxava del centre acompanyat per dos cotxes de patrulla dels Mossos, com si fos un jove detingut per algun delicte, el Ba arribava a La Perdiu. Camins que es creuaven i que ara s'entrellacen. Aquests dies, a primera hora per evitar la calor sufocant de l'estiu, surten plegats a córrer pel bosc, i passen així hores junts per combatre la solitud d'estar en un país estrany que no els reconeix.

"Surten sense padró ni targeta sanitària ni esperança, només un passaport que l'administració no es creu. És com si no existissin. És una aberració ètica", relata el Lluís, un treballador del camp social que durant uns mesos va fer d'educador a La Perdiu i s'ha convertit durant aquest any en peça clau perquè el La i el Ba no visquin al carrer. El Lluís es desplaça cada setmana a Girona per ajudar el grup de joves que han sigut expulsats dels centres de menors. També s'hi ha bolcat la Núria, de l'entitat Girona Acull. "Són àngels, els estimo molt", confessa el jove gambià.

El Ba és molt diferent del seu compatriota. Amb el seu 1,95 cm d'estatura, imposa. També és més llançat. El mes de juliol va fer els 18 anys segons el seu passaport. Per a la Fiscalia, però, abans del seu aniversari ja era major d'edat. Va arribar a Espanya el 22 d'agost de l'any passat, després de 12 dies de periple des que va sortir de Manjai Kunda: amb pastera fins a les Canàries, després Tenerife, Alcalá de Henares i finalment Girona. A la localitat madrilenya, quan li van dir que havia de marxar, va ser ell qui va proposar anar a terres catalanes. N'havia vist vídeos i tenia clar el seu destí.

"Jo volia anar a Catalunya, m'agrada molt. I coneixia Girona per l'equip de futbol", explica el Ba, que va marxar de la seva terra perquè "per als joves" no hi ha perspectives de futur. I més per a gent com ell amb una característica especial: vol ser atleta. "Pensava que tenia talent, però cap oportunitat, i per això vaig marxar", diu confiant que el dia de demà pugui complir el seu somni de dedicar-se a l'atletisme. A més, admet que la situació familiar, amb molts germans i encara més pobresa, l'empenyia a buscar-se la vida lluny. "Els pares no tenien res a oferir-me", diu amb rostre seriós.

Al març, el director del centre li va dir que aquell dia no tindria escola. Per començar els tràmits per aconseguir la documentació, havia de fer les proves d'edat. Al cap de poc, li van comunicar que havia d'abandonar La Perdiu. Com el La, se'n va anar a Girona. I no es va atrevir a trucar a casa per explicar-ho: "No haurien pogut dormir". Gràcies a un company que també feia atletisme a Figueres, va posar-se en contacte amb Girona Acull, que el va salvar del carrer. L'entitat li va costejar un alberg i després van trobar-li un pis compartit de l'ajuntament.

Somnis de futur

"Són als llimbs –lamenta la Núria–. Són nens per a algunes coses i adults per a d'altres". Com que al passaport són menors, no poden acudir a alguns recursos que només són per a adults. Però, alhora, la Fiscalia els considera majors d'edat i això els priva de poder accedir a altres ajudes. "La gent vol treballar, però sense papers, no pots fer res", lamenta el Ba. Ni treballar ni fer allò que més els agrada: el La no pot jugar a futbol, i només pot entrenar tres dies a la setmana al camp de les Guixeres gràcies a la generositat de l'Edu, un entrenador que ajuda nois com ell, o com el Ba, que no pot competir en les seves dues proves d'atletisme, els 800 i els 400 llisos. Només pot entrenar al GEiEG i, almenys, ara no paga els 45 euros que abans abonava a Figueres; 45 dels 60 euros que guanyava a La Perdiu fent feines.

"Sempre penso que un dia seré el nou Usain Bolt. I aniré als Jocs!", diu radiant el Ba abans de saludar el Hamza Bouchallikh, un jove marroquí que viu a Girona i està entre els millors atletes del món als 1.500. S'abracen en una trobada casual a prop de l'estació de trens i el marroquí s'interessa pels entrenaments del gambià. Moments com aquest són els que li donen esperança. "Soc feliç, tinc companys, la gent s'ha portat molt bé amb mi, però em falta fer amics de veritat, gent d'aquí", relata el Ba.

Si per a ell el somni és l'atletisme, per al La ho és el futbol, poder jugar en algun equip de la zona. Coneix tots els clubs gironins, fins i tot reconeix un jugador del Barça de 13 anys en una fotografia –"És el Fode! El Fode Diallo!", exclama amb els ulls esbatanats– i somia a poder anar a veure un partit del Girona, un somni compartit amb el Ba. "Soc feliç quan jugo, però quan estic sol penso molt, dono moltes voltes a la meva situació i això no és bo", explica en un català amb un marcat accent gironí. "El meu català no és bo, però l'intento parlar", es justifica. En realitat, però, el parla molt bé i ja té un certificat que ho acredita gràcies als cursos d'idiomes que ha cursat, pràcticament l'únic que els ofereixen els centres d'emergència. Un català que li ha de servir per poder estudiar fontaneria, la feina a la qual es vol dedicar quan sigui gran.

"Si tingués una empresa, als gambians els contractaria tots. Tenen bon cor, desprenen pacifisme i tenen unes condicions físiques brutals", explica el Lluís, que critica que amb aquestes proves estan abocant els joves al "sensellarisme" i la "delinqüència". I posa l'exemple d'un noi que li acaba de telefonar per dir-li que se n'ha anat sol a Lleida per guanyar-se la vida a la campanya de la fruita. A Girona, durant el 2024 es van decretar 149 majories d'edat de joves que tenien un passaport que determinava que eren menors. Segons la Fiscalia, quan hi ha dubtes de la fiabilitat del passaport, un fet que passa només amb Gàmbia, se sol·licita un informe policial i pericial, que en cas de sortir negatiu, comporta les proves mèdiques forenses.

La pressió "interna" dels educadors i la de les entitats ha fet que aquestes proves "hagin baixat" una mica durant els últims mesos, reconeix la Núria, que posa l'exemple d'un jove que havia de ser expulsat del centre i el procés s'ha paralitzat. Aquestes proves d'edat ja havien estat qüestionades per les Nacions Unides i la Sindicatura de Greuges.