Societat 05/02/2022

Els deures pendents obliguen la ciència catalana a reinventar-se

El finançament, les infraestructures, l’organització, la transferència de tecnologia i la retenció del talent són problemes endèmics de la ciència catalana. Molts depenen d’un marc legal atrapat al segle XX. La futura llei de la ciència catalana i la reforma de la llei espanyola suposen una oportunitat per actualitzar el model i adequar-lo al segle XXI

6 min
Els deures pendents obliguen la ciència catalana a reinventar-se

BarcelonaL’Ari Miquel té 27 anys. En fa cinc que va marxar d’Erasmus al Regne Unit per fer tres mesos de pràctiques de laboratori. Ja no n’ha tornat. Ara mateix cursa el doctorat a Norwich, a la Universitat d’East Anglia. Encara no sap què farà quan l’acabi. Si torna, serà més per l’enyor de la vida a casa, els amics i la família que no pas per feina: “Si tens una idea, a Catalunya no t’escoltarà ningú, no hi ha diners per a la ciència”. El seu cas és semblant al del Biel Martínez, doctorand al Comissariat de l’Energia Atòmica a la Universitat de Grenoble. “Si vols estar a l’avantguarda de la ciència, tornar no és una bona idea”. L’Ari treballa investigant noves vacunes, incloses les de la grip i el covid. En Biel fa recerca sobre ordinadors quàntics en un equip d’una seixantena d’investigadors. “A casa no hi ha res que s’hi assembli”, lamenta. Si pot, voltarà món i després buscarà una via per estabilitzar-se més endavant. Segurament, diu, lluny de casa. L’Ari té clar que si vol continuar fent ciència tindrà més oportunitats al seu entorn actual, on se sent “còmoda i valorada”, que no a Catalunya. “Aquí puc progressar”, reivindica.

Els casos de l’Ari i el Biel són singulars, però no pas únics. “A Catalunya hi ha molt de talent”, comenta Àlex Arenas, físic i investigador Icrea a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. El sistema català forma molt bons investigadors, però els acaba expulsant, assegura. “On col·loques tota la gent jove que ha marxat per completar la seva formació? En quina posició? -es pregunta-. Estem malbaratant el nostre talent”.

Molta gent i molt bona, insisteix l’expert. Són investigadors en formació i científics que acaben fent carrera a l’exterior per les minses oportunitats que els ofereix el sistema, i a sobre en unes condicions de precarietat que limiten el seu futur al sistema públic o simplement els neguen l’accés. La burocràcia ofega més d’un candidat i, a l’altre costat de la taula, qui els vulgui contractar topa amb esculls legals, de model, administratius o de regulació, apunta Cristina Pujades, fins fa poc vicerectora de la Universitat Pompeu Fabra i responsable de l’àrea de captació i retenció de talent. “El sistema està concebut de tal manera que fins i tot tindríem dificultats per incorporar un premi Nobel”, ironitza amb un deix amarg.

L’eterna falta de diners

El pressupost que la Generalitat destina com a inversió al sistema de ciència, tecnologia i innovació s’acosta actualment a l’1,4% del PIB, una dècima per sobre de l’espanyol, però 6 dècimes per sota del 2% de la mitjana europea. A efectes pràctics, això vol dir que el pressupost destinat a la recerca s’ha quedat estancat en xifres semblants a les del 2008 o el 2010, en plena crisi financera. Les retallades que van venir després, empeses des de Madrid, que és qui manté una bona part de les competències en aquest àmbit, van posar en perill projectes de recerca, carreres professionals i el bon funcionament de centres de recerca i departaments o instituts universitaris.

Però el cas és que la demanda d’inversió del 2% en recerca ja hi era a mitjans de la dècada del 1980, quan es va aprovar la primera llei de la ciència a Espanya. Des de sempre, doncs, ha sigut l’objectiu. Com que les competències no estan transferides tot s’ha regulat a Madrid, que va arribar a incloure el que anomenaven “R+D militar” als pressupostos de ciència.

“Encara no ens hem pogut recuperar de les retallades”, sintetitza Roger Gomis, investigador Icrea a l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB) de Barcelona. Recorda que “es publica millor que mai” en revistes internacionals de gran impacte, però amb un cost “excessiu”. “Els fons públics que abans aconseguíem amb un parell de projectes d’investigació, ara els tenim amb quatre o cinc propostes”. Això implica menys recursos per contractar personal investigador, “moltíssima més” burocràcia i un “cost afegit” per ser competitius a escala internacional.

Quan un investigador es planteja un projecte de recerca, sol·licita fons públics d’origen estatal com a primer pas. Si supera les avaluacions, se li atorga una subvenció per a un període determinat -normalment tres anys- que ha de servir per contractar personal, adquirir material de recerca, publicar resultats o desplaçar-se a congressos. Això pot suposar de 80.000 a 120.000 euros per any de mitjana, una quantitat més que modesta i poc o gens competitiva internacionalment. L’entrada en vigor de programes com Icrea a Catalunya i el Santiago Ramón y Cajal a Espanya han ajudat a millorar la situació, explica Arcadi Navarro, director de la Fundació Pasqual Maragall i ex secretari general d’Universitats i Recerca. Gomis hi afegeix l’entrada de fundacions privades lligades a entitats bancàries, que ha permès que, en l’àmbit biomèdic, hi hagi un suplement de recursos.

Estructures de recerca

Si els Icrea han representat un enorme salt de qualitat, perquè permeten contractar investigadors internacionals amb sous i recursos competitius, també ho va ser en el seu moment la constitució del Consell Europeu d’Investigació (ERC, segons la sigla en anglès), l’instrument de la Unió Europea per fomentar la ciència d’excel·lència i que dota projectes de frontera segons estàndards internacionals. La traducció espanyola van ser els programes Severo Ochoa i María de Maeztu. Una “bona idea” que “s’ha desdibuixat amb el temps”, es queixa Joan Guinovart, director fundador de l’IRB -ara ja jubilat- i bon coneixedor de la iniciativa.

La falta de finançament, com es podia esperar, també impacta negativament en la disponibilitat de grans infraestructures científiques. Tots els investigadors consultats coincideixen en esmentar el Barcelona Supercomputing Center, on s’allotja el superordinador MareNostrum. L’empenta i visió del seu director, Mateo Valero, han contribuït a situar l’equipament a l’elit mundial. A una certa distància hi ha el sincrotró Alba, que continua lluitant per consolidar-se com un actiu al sud d’Europa. Més enllà, la consolidació dels centres de recerca catalans, reunits al voltant del Cerca, que fan ciència de qualitat gràcies, entre altres coses, a la seva flexibilitat de gestió i organització i al fet d’estar allunyats del model funcionarial. A tot plegat, caldria afegir-hi mecanismes de transferència més eficients per traslladar el coneixement científic a la indústria en forma de producte o innovació. “No tenim grans empreses que facin de tractor”, assenyala Pujades.

Repensar l’educació

“La ciència té un problema de mala educació”. La frase és de Joan Guinovart. I no és que els científics -o la societat- siguin maleducats, sinó que “estan” mal educats, defensa el bioquímic: “Hem de repensar com ensenyem la ciència a tots els nivells”. Hi inclou les escoles, des de l’edat preescolar fins a l’ESO, i, per descomptat, el batxillerat i la formació professional.

Aquesta demanda, que s’inscriu en una tendència internacional per afavorir les vocacions científiques, persegueix també altres objectius destacables. Per exemple, millorar el prestigi social de la ciència i, de retruc, les seves condicions; impulsar l’esperit crític, i alimentar el bon gust per l’experimentació i l’experiència. “La ciència es construeix cada dia a mesura que avances, amb un coneixement que creix amb l’experimentació”, diu Guinovart. Amb aquest objectiu, impulsa ara mateix un projecte pioner de formació de formadors per experimentar nous models d’ensenyament de les ciències. En aquesta proposta es fa una esment especial a les nenes i noies. L’objectiu és minimitzar el biaix de gènere i aportar eines per trencar el sostre de vidre que limita el progrés de la dona científica.

Mirar el futur

El govern de la Generalitat té la intenció de debatre ben aviat la que serà la primera llei de la ciència catalana. Així mateix, el govern espanyol preveu reformar la llei de la ciència espanyola. Els investigadors consultats aplaudeixen les dues iniciatives. Més enllà de les reivindicacions històriques sobre finançament, la carrera professional o les infraestructures de recerca, aporten reflexions que caldria incorporar.

Lluís Torner, director de l’Institut Català de Fotònica (ICFO), diu: “La recerca és en gran mesura una activitat totalment internacionalitzada: el terreny de joc és el mon o, com a mínim, la Unió Europea. Per tant, la legislació i les normes que afecten l’organització de la recerca han de ser semblants a les que hi hagi als països de referència”. I afegeix: “La recerca només produeix retorn econòmic i social a escala local si és de nivell internacional”. I reclama: “Diguem al món constantment que la recerca és una de les nostres prioritats”.

“La regulació de la ciència està espatllada -exposa Arcadi Navarro-. els aspectes de la ciència, des del finançament fins a la planificació, depenen del marc regulador”. Cristina Pujades s’afegeix a la reivindicació: “Tenim normes contradictòries i contraproduents. Calen noves figures de contractació i apostes estratègiques, flexibilitat i adonar-nos al fet que no es poden aplicar criteris del segle XX quan som al segle XXI”.

Josep Samitier, director de l’Ibec i president d’Acer, l’associació de centres de recerca catalans, entén que “és un moment clau per a un canvi”. L’investigador considera que s’ha aconseguit una posició competitiva al món malgrat “l’anomalia” de no tenir una llei pròpia. “El marc legal ens hauria de permetre un salt de qualitat”, millorar el finançament i guanyar massa crítica “per competir al món”. “Si no ens reinventem no ho aconseguirem”, conclou Pujades.

stats