Una dòmina, una nina inflable i un penis de barrufet

Crònica des del Saló Eròtic de Barcelona, que estarà obert fins diumenge

BarcelonaAmb la solana que cau, me’n vaig al Saló Eròtic, que aquest any és al Pavelló de la Vall d’Hebron. “Acceso artistas”, llegeixo. Cometo l’acte fake i entro. A dins, tot de botigues de ginys sexuals i cremes. “Vols que et presenti les dòmines?”, em pregunta el director del saló. I el segueixo cap al camerino de les dòmines, la més dòmina de les quals és Dómina Ghalia, una noia andalusa que deu tenir uns vint anys. Pel passadís algú em saluda. És la sexòloga Helena Crespi, que es veu que farà una xerrada sobre erotisme i feminisme. Passem per un estand de vagines de mida real regentat per un senyor amb crocs i per una botiga de lubricants aptes per a vegans o diabètics (no es tracta de tenir una pujada de sucre o una baixada de principis mentre, diguem-ne, xucles). “Teniu gustos dolços o també salats?”, li pregunto a la mestressa. “També en tenim un de bacon”, fa.

La dòmina Ghalia, amb les sabates vermelles a la mà, em diu que té molt d’interès que conegui les altres dòmines. Es diuen Oni, Ilina i Damsel. “Vols un submís?”, vol saber. I de seguida –només faltaria— acudeix un senyor sense samarreta que estava menjant mandarines. “Jo és que vaig conèixer un submís per casualitat i vaig veure que m’agradava tot aquest món”. Al camerino hi ha un paquet de preservatius (de la marca Shadow Strong, de làtex natural). “Soc autònoma”, m’explica la Ghalia (i em fa saber que és l’epígraf “artistes”, com una servidora, cosa que diu molt de totes dues). Les altres comenten que han fet sessions per a gent de setanta anys, que no ho havien provat mai i que la pel·lícula 50 ombres d'en Gray ha ajudat a popularitzar la dominació, tot i que el missatge que donava era dolent.

Cargando
No hay anuncios

Les deixo acabar-se de vestir i vaig cap a la botiga “Bustos realistas y compactos”. És de nines inflables, però amb una novetat. Ocupen menys. “Disfruta de una 'sex doll' en el mínimo espacio”, diu la propaganda. I, efectivament, n’hi ha una que no té cames ni cap, sinó només el centre de gravetat. En un prestatge, ulls. “És que a les nines se’ls pot canviar el color dels ulls”, m’explica l’amo, Jordi Mestres. I exclama: “A aquestes nines dona'ls èmfasi, perquè són... Jo m’he enamorat de la pèl-roja”. Es refereix a una nina que té pell com de silicona. “Depenent de la mida, pesen més o menys. Te la poden fer prima, tipus atlètica o... curvy, per dir-ho així”. Al costat de la pèl-roja, uns potets de crema. “Són per solucionar les marques”, m’explica. “Quan els poses roba nova, de vegades els queda la pell una mica irritada”. I col·loca bé, sense ni adonar-se’n, uns penis dobles de color negre, blanc, i blau (per als amants dels barrufets eròtics).

Fascinada, veig que les dòmines ja estan dedicant-se a la vexació del submís de les mandarines. Potser que me'n vagi a comprar unes gofres en forma de fal·lus i que, en un raconet, me les mengi sense ser vista.