"Tinc dues carreres i un doctorat i al banc es pensen que no sé fer ni un 'bizum'"

BarcelonaÉs l’última prova del vestit i Maria Àngels Gómez surt de l’emprovador amb la satisfacció a la cara de trobar-se bé, de poder dur el model que li agrada i no cap altre. El vestit és llarg, de color lila, i té un cos de puntes que acaba amb un escot. “Estàs molt guapa, elegant”, li diu una de les dependentes mentre ella es mira i remira al mirall amb el somriure marcat als llavis. És justament la idea que tenia per a la celebració dels 50 anys de casada, “una cosa que fos alegre, elegant”, descriu. Arribar fins a aquest vestit li ha costat un “bon disgust” i una mostra més dels prejudicis per l’edat que estan incrustats en la societat.

La primera opció per trobar la peça de vestir van ser uns grans magatzems de Barcelona, però allà va topar amb una venedora que li va arrufar el nas quan li va dir que volia un vestit festiu i “una mica extremat” per a una ocasió especial com aquella. “Em va dir que on anava, jo, que allà no trobaria res del que volia per a la meva edat”, explica Gómez.

Incrèdula, trista i enfadada, va sortir d’allà i se'n va anar al Punto y Aparte de Sant Boi de Llobregat, on diu que de seguida van “entendre” què volia. “Si tenen l'estereotip que hem de vestir com iaies perquè som grans... Han de saber que ara les iaies som diferents”, riu, encara amb el vestit agafat per les agulles de la modista. “Si per ser grans ja no podem lluir, què ens queda?”, es pregunta Gómez, que acaba de fer 73 anys i és l'activa secretària general de la Unió de Jubilades i Pensionistes de la UGT.

Discriminació invisible

L'episodi dels prejudicis amb el vestit de celebració de Gómez pot semblar una anècdota, però és un cas més d’edatisme, la discriminació per raons d’edat que afecta en especial les persones grans, i de manera més pronunciada les dones, perquè en elles també recau el pes del masclisme. L’ONU apunta que l'edatisme és, darrere del racisme i el sexisme, la tercera causa discriminatòria, i subratlla que la meitat de la població té actituds edatistes. No obstant això, es considera que és una “discriminació silenciosa”, precisament pel fet que està incrustada en tots els àmbits, des de l’administració pública fins a la sanitat, passant pel mercat laboral o les relacions socials.

Passa tan desapercebuda que la televisió i els mitjans de comunicació, però també les famílies i les empreses, reprodueixen missatges subtils i la imatge que vincula la persona gran com algú dèbil, vulnerable, que necessita ajuda per moure’s i fins i tot per pensar o decidir. “Les meves filles diuen que ho fan pel meu bé, però jo em sento que visc al dictat, que he perdut autonomia fins i tot per menjar el que em ve de gust”, assenyala Augusto Molinero, que viu tot sol als 94 anys i no disposa de targeta de crèdit perquè, per descuit, l'hi van robar o la va perdre. “Ara els meus fills em guarden la targeta, i no és que pensi que em roben, perquè em cuiden i no em falta res, però sí que fan que em senti com una criatura”, s’exclama assegut en un banc i amb un llibre a la mà.

En certa manera, Molinero ha acceptat la tutela imposada pels fills, que sovint passen a fer de pares dels pares fins i tot quan conserven mobilitat i capacitat cognitiva. És el joja que apunta Glòria Fité, psicòloga de l’EAVA, la unitat pionera d’abordatge de la vellesa que fa deu anys va engegar el Consell Comarcal de l’Anoia: “Jo ja ho dic al meu fill” o “Jo ja deixo a la meva filla que ho faci” són algunes expressions de l’autoedatisme, creure que un ha arribat a aquella edat en què s’ha de deixar manar.

La infantilització

Matilde Vera recorda amb desgrat com amistats i veïns parlaven a la seva mare centenària “com si fos una nena”, tot i que sempre va tenir la ment clara i era una dona d’una gran cultura. “Era una humiliació”, es queixava poc després d’haver assistit a l’acte a Barcelona pel Dia de les Persones Grans, l'1 d’octubre passat, dedicat precisament a la lluita contra l’edatisme. La infantilització és una de les formes de discriminar aquestes persones grans, i s’expressa adreçant-se a les persones grans pel nom encara que siguin desconegudes, dient-los “avi/àvia” sense saber si tenen nets o no, o parlant-hi fent servir diminutius (“la pastilleta, un trosset”).

A Vera també l’han menystingut al veure el seu aspecte. En una entitat bancària (un dels sectors més edatistes juntament amb la sanitat), s’ha trobat més d’un cop que s’adrecen a ella pressuposant-la una ignorant, per exemple, en tecnologia. Ha estat professora d’educació especial, ha fet també la carrera universitària de psicologia i ha obtingut un doctorat, un currículum que per a molta gent no encaixa en el perfil de persona gran. “Al banc em miren com si no hagués de saber ni actualitzar la llibreta o fer un bizum només perquè em veuen gran”, afirma. La generació de Vera, que està en la setantena, és la primera que ha treballat en unes feines plenament informatitzades. A més, molts no responen al clixé de no saber com funciona un telèfon mòbil, i n'hi ha que són actius a les xarxes socials.

Jubilats 'boomers'

Són els anomenats boomers, que a 20 o 15 anys de la jubilació laboral van haver “d’adaptar-se” a l’ús de la tecnologia, cosa que, com diu Vera, ja va suposar un “esforç” que ara no es té en compte. Per això, Vera reclama “més empatia” de les generacions del darrere perquè desterrin el tracte ofensiu. Li va passar al matrimoni format per Ángela Ruiz i Jaume Pous, que van decidir deixar d’anar sols a la consulta mèdica perquè notaven que el metge de torn “no explicava les coses”. A la frontera dels 80 anys van començar a anar acompanyats d'un fill: “Ara la doctora ja ni ens mira a nosaltres, com si no hi fóssim i tot l'hi diuen al fill”, es lamenten.

Des de l’experiència de l’EAVA, Fité explica que els arriben queixes de la intervenció de fills i familiars en les decisions econòmiques de les persones grans i també pressions perquè vagin a la residència. “L’error és que no se’ls permet assumir riscos, com fan els adults. En plena possessió de les facultats mentals, potser van més lents, però la immensa majoria té capacitat per prendre decisions”, assenyala. En aquest sentit, assenyala que s’ha de reivindicar per a una vellesa saludable no només la salut i els diners, sinó sobretot “l’autogovern”.

Dit i fet, Josep Abelló va decidir després de la pandèmia “fer alguna cosa” per millorar la situació de les persones grans i amb un grup intergeneracional van crear SèniorLab Reus, una mena de think tank local que discuteix i debat problemàtiques com la soledat no desitjada, la qualitat de les cures o l’habitatge. “La idea és donar solucions perquè algú altre que tingui capacitat executi els canvis”. Per a ell, que va ser alcalde de Reus del 1985 al 1999, l’edatisme “és una horrible conseqüència del fet de no fer front a la longevitat”, sobretot ara que l’esperança de vida s’allarga.

La frontera de la vellesa

Sociològicament, la ratlla de la vellesa se situa als 65, però en l’àmbit laboral als 45 ja es considera que s’entra en una edat perillosa, o en la sanitat els 70 acostumen a ser el límit per entrar en plans de prevenció, però es fan trasplantaments d’òrgans a pacients rondant els 80 anys. Llavors? La població de més 65 anys augmentarà en la pròxima dècada a bon ritme: passarà dels 1.565 milions d’individus el 2024 (el 19,5% de la població) a 1.948 milions el 2034 (el 22,8%). I pel que fa als de més de 80 anys, viuran un increment del 29,3%. El canvi demogràfic ve acompanyat de persones amb més bones condicions vitals, més educació i també menys fills que les generacions precedents. “La vellesa està canviant, ara hi arriben els hippies del 68”, apunta Fité, que apunta que en aquesta franja “ja es mouen diferent i reclamen activitats diferents” que les que ofereixen entitats i administracions públiques.

Aquest canvi s’acompanya amb la necessitat de referents, assenyala Lourdes Charles, cofundadora de Som Sèniors, una associació nascuda arran del confinament que té la voluntat d’incidir en un envelliment actiu i saludable. Explica aquesta psicòloga que van detectar que les institucions perpetuen l’edatisme presentant les persones grans "com a objectes de protecció i no com a subjectes actius". Per exemple, amb polítiques socials o organitzant cursos “per a gent gran” d’informàtica, balls o gimnàstica sense tenir en compte nivells ni categories. “Serà informàtica per a iniciats, res a veure amb l’edat”, assenyala, i indica que cal dirigir tots els esforços a “ressignificar” l’envelliment, passar "d’una visió passiva i dependent a una visió activa, positiva i inspiradora".

Conseqüències en la salut

L'edatisme pot provocar aïllament social o una pitjor salut física i mental, perquè es deixa de consultar els metges o s'autoimposa la pressió per recuperar-se abans d'hora. També té la derivada d'excloure les persones grans de drets, vetar-les en certs àmbits o menystenir-les. Un dels consells de les veus expertes en envelliment és saber fer front al procés natural de fer-se gran, no tenir por de bufar espelmes. “S’ha de veure com un èxit col·lectiu”, indica Charles, perquè la humanitat mai ha viscut tants anys i amb tanta qualitat de vida, però cal canviar les ulleres amb què es mira els grans: abandonar l'assistencialisme, fomentar activitats i espais intergeneracionals i "construir un nou relat sobre l'envelliment", basat en l’autonomia, la participació i el valor social.

Falten, diuen les expertes, "referents" i també una "aspiració" a arribar a la vellesa, apunten. Maria Àngels Gómez diu que se sent bé i no entén les amigues que quan explica que va amb biquini a la platja li responen amb un incrèdul "encara?"