Elena Barraquer: "El meu pare em va encomanar la passió per l'oftalmologia"

Ha crescut envoltada de referents de la medicina catalana i estàndards de l'oftalmologia mundial. Néta del doctor Ignasi Barraquer i filla del doctor Joaquim Barraquer, la doctora Elena Barraquer porta el cognom dels seus amb tot el pes de l'herència. Ella i el seu germà Rafael perpetuen la saga il·lusionats. Ens rep a la Biblioteca de la Clínica Barraquer, on no falta un quadre de Santa Llúcia, patrona dels cecs. Fotografiats a les parets ens observen molts dels ulls de les celebritats que han confiat en les mans de la família.

Santa Llúcia, fotos de pacients coneguts... Tot lliga. Però de qui són les fotos i escultures de tigres?

Eren del meu avi, era un apassionat dels animals! Tenia una mena de zoo: tigres, una pantera i un puma. Es veu que el puma de vegades s'estava amb ell a la consulta, al seu costat, obedient. Era una manera molt efectiva de comprovar si els pacients hi veien o no...

És oftalmòloga per vocació?

Pel que recordo, sempre vaig voler ser-ho. És el que he vist des de sempre a casa i se'm va encomanar la passió del meu pare i el meu avi per la feina. S'hi dedicaven moltíssimes hores i jo pensava que si es passaven el dia fent-ho i estaven contents era que per força la feina estava molt bé!

De fet vivíeu al costat de la clínica.

Sí, tant els meus avis com els pares. Recordo que de petita arribava de l'escola i passava pel mig dels pacients, sempre hi havia gent amunt i avall. Ara jo i els meus fills hi vivim.

I ells han heretat la vocació?

El petit no, ell vol ser discjòquei, és un apassionat de la música. El gran, en canvi, està estudiant medicina i, tot i que fins fa poc no ho tenia gaire clar, sembla que també tirarà per l'oftalmologia.

Tindrà tota una família de mestres, doncs. ¿Vostè a quina edat va fer la primera entrada a quiròfan?

Com a professional no ho recordo però sé que amb dotze anys ja feia pràctiques amb ulls del banc, que no podien servir per fer trasplantaments.

La línia entre feina i família és molt prima, aquí. Sempre ho porteu bé?

Sí, cap problema. Dirigeixo la clínica amb el meu germà i ens entenem molt bé.

Més enllà de la clínica, des del 2003 hi ha la Fundació Barraquer. Com va néixer?

Volíem intensificar la tasca que va començar el meu avi, Ignasi Barraquer Barraquer. Ell treballava a l'Hospital de Sant Pau i quan va inaugurar la consulta privada no va voler deixar d'ocupar-se dels seus pacients, de manera que va obrir dues portes: una per a la gent amb recursos i una altra per als més humils.

La Fundació es va fer real gràcies a un cotxe de col·leccionista...

Sí, la història és bonica. El meu pare tenia un Mercedes 540K, un model antic. Era del meu avi, una joia que havia conduït per tot Europa. El pare el tenia exposat a l'Antic Car de Catalunya fins que un col·leccionista el va voler comprar. Amb els diners vam poder crear la Fundació el 2003.

¿I com heu intensificat l'obra social del vostre avi?

Seguim visitant gent amb pocs recursos aquí, però l'afegit clau són les expedicions que fem a països subdesenvolupats que no tenen accés a oftalmòlegs. Fem viatges sovint al Senegal, el Camerun, l'Índia, el Gabon, Moçambic, Kènia, el Marroc i Malawi.

Quina és la malaltia més comuna en aquests països?

Les cataractes, que en aquests llocs són la principal causa de ceguesa. Aquí la majoria de casos se solucionen fàcilment, les intervencions són de cinc minuts, però allà et trobes gent que no s'ha fet mirar mai la vista i l'operació s'allarga molt.

Com els afecten aquests problemes de visió?

El principal drama és que el seu entorn els margina. Als grans els deixen de banda perquè no són vàlids per treballar i els nens no avancen perquè no poden estudiar ni ajudar a casa. A l'Índia sovint s'hi suma que els pacients són de la casta més baixa, els intocables, de manera que el rebuig social és total.

I com reaccionen quan els cureu?

Per a ells és un miracle. De cop i volta poden veure-hi i s'emocionen. Recordo molt casos. A un home vaig veure'l somriure per primera vegada en quatre mesos quan li vaig treure la bena dels ulls. De vegades ens hem trobat que creuen que som déus, literalment.

Tracta pacients rics i d'altres amb menys recursos. Hi ha contrast?

Penso que les diferències no les fa tant la classe social com el caràcter. M'han agraït de la mateixa manera una operació exitosa una dona africana o una barcelonina.

Expedicions, consulta a la clínica, mare... Com arriba a tot?

Crec que hi ha dues raons. La primera és que sóc absolutament hiperactiva, per a bé i per a mal! Puc estar parlant per telèfon i contestant a un correu electrònic alhora, o aprofitar un minut entre pacient i pacient per resoldre algun tema d'urgència. L'altra és que dono molta importància a la puntualitat, si vas acumulant minuts perduts, malament.