Perdre la casa, el principal motiu per viure al carrer a Catalunya
Els desnonament o l'encariment del lloguer i la falta de feina aboquen les famílies a quedar-se sense sostre
BarcelonaLa pèrdua de l'habitatge és la principal causa del sensellarisme. Fins a un 62% de les persones que viuen al ras, en infrahabitatges o en hostals socials hi han arribat per un problema d'accés a un sostre digne, per davant de les que hi han arribat la falta de feina o per les addiccions o altres circumstàncies. Són dades que aquest dilluns ha presentat el grup d'investigadors convocats pel Comitè d'Experts per a la Transformació i la Innovació Social (CETIS) per intentar analitzar una situació "canviant, diversa, dinàmica i sovint invisible", en paraules de la vocal del grup, l'economista de la UPF Libertad González.
La meitat d'aquestes persones (el 32%) diuen que s'han trobat al carrer després d'haver estat desnonades, un 16% perquè els van fer fora del pis quan va vèncer el contracte de lloguer i el 14% restant perquè la família no podia assumir l'encariment de l'habitatge. En comparació amb Espanya, les xifres de Catalunya són gairebé el doble, un comportament que s'explica pels elevats preus dels habitatges, sobretot a les grans ciutats.
Per darrere de l'habitatge, la pèrdua de la feina també és un desencadenant que aboca a quedar fora d'un habitatge digne. Concretament, el 27% dels enquestats assenyalen aquesta causa, en un percentatge —aquí sí— idèntic al d'Espanya. Altres motius són els problemes ocasionats per l'alcohol, les drogues o el joc (13%), haver patit violència masclista (6%), l'hospitalització o començar des de zero en un país nou (al voltant del 16%).
En la fotografia estàtica que ofereixen aquestes dades, la consellera de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo, ha destacat que el 46% de les persones sense llar tenen nacionalitat espanyola o d'algun país de la Unió Europea. "Es trenca l'equació sensellarisme i immigració", ha subratllat, alhora que ha assegurat que, tot i que la lluita contra aquesta crisi recau en els ajuntaments, "la Generalitat vol acompanyar el món local per millorar-ne l'abordatge".
Sense recomptes
Si bé l'objectiu final de l'anàlisi del sensellarisme és trobar fórmules per mitigar aquesta "crisi humanitària", segons Martínez Bravo, el cert és que el primer gran obstacle amb què es troben els investigadors és la falta de dades reals i fiables, perquè no hi ha cap cens oficial i molts dels ajuntaments tampoc compleixen amb la recomanació del Govern de fer recomptes i recollir les dades per conèixer la magnitud de les xifres.
Però fins i tot amb l'absència de dades i informació sobre la situació, els investigadors subratllen que el sensellarisme ja no és només un fenomen de Barcelona i l'àrea metropolitana sinó que s'escampa per tot Catalunya. "Hem d'aparcar els estereotips, perquè els camins fins a arribar al sensellarisme són diversos i aquestes persones han passat per moltes situacions", ha incidit el cap de l'àrea de drets socials i polítiques públiques de l'Institut Metròpoli, Albert Sales, a l'assenyalar la importància de les polítiques que vagin més enllà dels serveis socials i involucrin altres serveis especialitzats, com els de salut mental i habitatge digne i de llarga durada.
En aquest sentit, la politòloga Alba Lanau, investigadora postdoctoral de la UPF, també ha apuntat que cal avançar en polítiques de prevenció que atenguin les persones que estan en risc de perdre l'habitatge per ajudar-les a mantenir-s'hi. Segons ha dit, una solució seria que les administracions fossin "garants del llogater" en cas d'impagament, concedir subsidis més enllà de l'emergència, disposar de més places en centres de baixa exigència (amb menys normes) i tenir "passarel·les" per facilitar l'accés a habitatges amb suport per a les persones amb més dificultats per sortir-se'n elles soles i deixar de condicionar les ajudes "a portar-se bé".
Gairebé la meitat de les persones sense llar (44%) fa més de tres anys que es troben en aquesta situació, un 28% porten entre un i tres anys, i un 27%, menys d'un any. Això significa que la majoria ja estan en una situació crònica, de la qual costa més de sortir. És difícil també que puguin trobar una alterativa, perquè més de la meitat diuen que no tenen xarxa social ni familiar. Sis de cada deu estan allotjades en albergs o centres socials, un 24% en pisos i un 12% viuen directament al ras.