Estimar la forma clara d’un gerro

BarcelonaUns dos anys. Potser una mica més. Són els comptes aproximats que li surten a la Mariette quan suma els dies i les nits que va viure sota el mateix sostre que Joan Miró. El pintor va col·laborar intensament durant molts anys amb el seu pare, Josep Llorens Artigas, el gran ceramista i esmaltador català, i això feia que el visités molt sovint a la seva casa de Gallifa, on també tenia el taller. Va ser una simbiosi creativa memorable que ha deixat una empremta profunda en el nostre art i de la qual ella va ser testimoni privilegiada. Preparava cada dia l’esmorzar i el dinar a Miró, li coneixia les manies i els estirabots. Quan va néixer la seva filla li va regalar un gravat preciós, malgrat que abans li havia deixat anar alguna suspicàcia malèvola. Per què? Doncs perquè la Mariette va decidir ser mare soltera.

Avui en dia és la cosa més normal del món i ningú amb dos dits de seny es posa les mans al cap. Però l’any 1964 no era vist, ni molt menys, amb els mateixos ulls. De fet, un altre bon amic del pare, Josep Pla, fidel a la seva fama de dir sempre el que li donava la gana, va ser força més malcarat: “¿Amb qui t’has casat tu?” “Amb ningú!”, li va etzibar, i d’una revolada el va deixar amb la paraula a la boca. Amb tota la naturalitat i una personalitat de ferro, mai s’ha deixat trepitjar per ningú, per molt Pla que sigui. De jove no tenia clar si volia casar-se o no, però del que mai va dubtar gens ni mica és que volia ser àvia. Així ho va decidir i així s’ha esdevingut.

Va néixer el 1936 a París, on llavors vivien els seus pares. A França s’hi està fins als cinc anys, quan, en plena Segona Guerra Mundial, la família es trasllada a Barcelona. Sempre ha viscut envoltada d’art i d’artistes. Sempre amb l’olor de l’argila i el fraseig inconfusible del torn. L’escalfor del forn on crepiten els gerros i la delicada artesania de l’esmalt, que és la seva professió de sempre. Va estudiar Arts i Oficis a l’escola Massana i també a Suïssa, el país de la seva mare. La conservació i promoció de la memòria del seu pare, del seu immens llegat cultural, ha sigut una prioritat per a ella. Va cuidar-lo sense descans quan, ja de molt gran, la memòria se li va anar esvaint i la companyia de la filla i la néta era el bàlsam més infal·lible.

A partir de llavors, sempre que ha pogut ha adquirit un Artigas perquè tenia clar que el temps no només no li aniria en contra sinó que el seu valor sempre estaria en alça. No s’equivocava. Avui un dels seus gerros pot arribar fàcilment als 4.000 euros. Ha ajudat a fer col·leccions, exposicions i catàlegs, amb la motivació sempre renovada de mantenir viu, actual i bategant aquest extraordinari patrimoni.

Educació artística

Però no és aquesta, ni molt menys, la seva única faceta. Des del 1975 està involucrada en cos i ànima al Taller Escola d’Arts Sumptuàries (TEAS), una institució dedicada a l’educació artística de persones amb disminució psíquica. Hi va començar com a professora d’esmalt, ceràmica i tapís. Després va ser-ne la directora i ara és la presidenta de la fundació. Té setanta-nou anys però manté una energia envejable i viatja incansablement a la recerca d’artistes que li cedeixin obra per obtenir recursos i poder mantenir viva l’escola, fer-la créixer i no defallir mai en el tracte i l’educació d’unes persones que tan sovint etiquetem com a “especials” i que només li han ensenyat coses bones.

Hi està molt involucrada però la intensa activitat social i educativa no la distreu del tot de la seva passió més íntima. Té un talleret propi a Sarrià on li agradaria anar molt més per fer els seus esmalts i qui sap si aviat poder exposar. De moment, el mes que ve viatjarà amb tota la família a Suïssa, on per motius obvis hi ha molta obra del seu pare. El museu Ariana de Ginebra acollirà una important exposició de Llorens Artigas. I ella ho té tot previst. Amb la seva filla i la seva néta primer passaran per Grenoble a recollir el nét, que hi està estudiant un Erasmus. I tots quatre cap a la segona pàtria. M’explica els detalls detingudament, sense pressa, perquè vol deixar-me claríssim que la família ho és tot per a ella. Una institució cabdal, insubstituïble, per forjar el caràcter, per fer-nos com som, sentim i estimem.

El seu pare va tenir amics molt distingits, creadors irrepetibles com Miró, Pla i Picasso, amb qui, per cert, va tenir un sorollosa discussió. La Mariette ha conservat dins seu aquest pòsit privilegiat i ha sabut mantenir una successió natural, una herència intangible dins d’aquest món d’artistes i d’amics d’artistes. I ho té clar: l’amistat sempre guanya, tant se val si és la d’un geni o la d’un pària sense ofici ni benefici.

Viu en un pis petit i acollidor des d’on veu el Tibidabo en calma. A l’entrada hi té una foto del seu pare amb Joan Miró. És especial perquè l’Artigas hi porta un barret xinès i el Miró fuma. A la taula del menjador, la seva col·lecció de culleretes, i sobre la xemeneia, tres o quatre gerros. Reflex de serenitat, imatge de saviesa.