Immigració
Societat27/11/2022

"Sense la família acollidora potser ara viuria al carrer"

El programa Acull permet a joves extutelats viure 9 mesos en una llar catalana

BarcelonaL’Ahmed és vergonyós. Un somriure nerviós el delata. Amb la mirada defuig el contacte, buscant refugi per no ser el centre d’atenció. Però avui li toca parlar d’ell. Fa quatre anys, quan en tenia 17, va arribar a Espanya des de Tànger, amagat en un vaixell. D’Algesires fins a Madrid i d’allà, al cap de pocs dies, fins a Barcelona. El primer any i mig el va passar en un centre de la DGAIA, veient com monitors i companys anaven passant. Cares diferents una vegada i una altra. Cares desconegudes per a un noi tímid que amb prou feines sabia dir quatre paraules en castellà. Al cap de pocs mesos va començar un curs de fotografia que muntava una associació. Sabia que havia d’aprofitar al màxim el temps, perquè el compte enrere s’havia iniciat. "Necessitava fer coses, al centre tens un temps, si no l’aprofites...". Podia trobar-se sense res. L’associació era Punt de Referència, que oferia un projecte al qual l’Ahmed es va aferrar: el programa Acull obre les portes de famílies catalanes a extutelats de la DGAIA durant nou mesos.

El Domènec i la Núria havien superat els 60 anys. Tenien tres fills grans i s’havien convertit en avis. Jubilats els dos, tenien temps per a ells, però van decidir obrir les portes de casa seva a un desconegut. L’octubre del 2019, després d’un mes de preparació, l’Ahmed va anar a viure amb ells a Sant Quirze del Vallès. "Feia molt temps que ho teníem al cap. El Domènec havia fet un any de mentoria i ens hi vam llençar. L’experiència va suposar un enriquiment personal. Ens ha ajudat a ser més empàtics, solidaris, més oberts, a valorar diferent les coses", relata la Núria. Fins al punt que han repetit recentment amb un altre jove del Marroc.

Cargando
No hay anuncios

Cada dia l’Ahmed baixava des de Sant Quirze amb el tren per fer cursos a Barcelona. Per Nadal va anar a viure uns dies a Tarragona amb una de les filles del Domènec i la Núria, perquè ells marxaven de viatge. A casa va aprendre a cuinar –cada dia ho feia un i va enamorar-se de la lasanya–, a pintar aquarel·les i tocar la guitarra. Però sobretot a passar-se hores i hores trastejant l’ordinador. "Teníem un portàtil que no funcionava, el va desmuntar tot, peça per peça, el va tornar a muntar i va funcionar", recorda la Núria. Ho va fer de manera autodidacta, mirant vídeos i tutorials per internet. La pandèmia els va obligar a recloure’s a casa i això el va abocar encara més a la programació i la robòtica. Va començar un grau mitjà d’informàtica, però l’ha hagut de deixar per fer pràctiques en una empresa, una experiència que li podrà servir per regularitzar la seva situació. Quan acabi, vol reprendre els estudis –també d’anglès– i, "si tot va bé", quedar-se a viure a Catalunya.

La gent volia acollir ucraïnesos

A les seves noves llars, els joves migrats aprenen català i totes aquelles habilitats que els permetran el dia de demà emancipar-se: cuina, gestió de tasques de la llar, regles de convivència, temes culturals... "Crear xarxa i obtenir recursos perquè puguin arrelar a la nostra societat", resumeix Bàrbara Bort, responsable d’Acull, que durant els vint anys que porta en marxa ha ofert una llar a 60 joves, la majoria del Magrib però també refugiats de Síria o del sud del continent africà. Amb la guerra d’Ucraïna es van trobar dificultats. "Vam rebre moltes trucades de persones que volien acollir, però volien ucraïnesos. Nosaltres no volem fer discriminació positiva per cap col·lectiu", explica Bort. Les famílies reben 300 euros per a despeses de manutenció del jove (alimentació i subministraments), i se’ls demana que disposin d’una habitació lliure i tenir temps per dedicar al jove –mínim, un àpat plegats al dia–. No sempre es tracta de persones grans; han tingut famílies monomarentals o fins i tot dos amics que compartien pis.

Cargando
No hay anuncios

L’Ahmed viu ara a la Guineueta, en un pis compartit amb un noi de l’Índia i un altre del Marroc. "Cadascú té els seus amics; estic més sol; ara menges de pressa i fas la teva", diu assumint la situació, i troba a faltar la família que el va acollir i amb qui encara té contacte. Les festes les celebren junts, per exemple. Quan va complir 19 anys li van regalar una maleta petita amb 19 lemes escrits en cartonets per reflexionar-hi. Un joc perquè "li costava obrir-se i explicar els sentiments", diu la Núria, i afegeix que "sempre deia que no li agradava parlar d’ell". "M’han donat una oportunitat per tirar endavant. Sense ells potser ara viuria al carrer", resumeix l’Ahmed.