-Canta’m aquella cançó de la Colombiana…
Estès al llit de l’hospital, el seu germà li ha fet la petició amb una veu petita. Com li pot demanar la cançó de la Colombiana, que només compartien ell i l’àvia. L’àvia l’hi cantava i ell la va aprendre de cor. Ningú més estava en el secret. Ell escrivia a l’àvia les cartes per a la seva germana del Brasil i encabat l’àvia li cantava: “ En mi juventud primera, yo quise a una colombiana... ” I ara el seu germà, estès al llit de l’hospital, li demana, mig moribund, que la canti per a ell. Entona la melodia, en repassa la lletra mentalment. A l’última estrofa l’àvia s’atropellava, potser com el cantant de qui l’havia escoltat -Angelillo-, i no se l’entenia del tot. I també s’atropellava ell, com l’àvia, quan intentava cantar la cançó sencera. Però ell no la cantava per a ningú, sinó per fer-se companyia, a vegades mentre estudiava, sol, les nits de juny d’exàmens. També quan viatjava, sol, en el tren de la Costa. O quan caminava a peu, una hora lluny, sol, per anar a la feina. A ell cap familiar ni cap amic no li havia sentit cantar la cançó de la Colombiana. I ara el seu germà, estès mig moribund al llit d’hospital, que no era, com ell, predilecte de l’àvia, li demana que l’hi canti -potser és la seva última voluntat-. Respira fondo i taral·leja: “ En mi juventud primera, yo quise a una colombiana... ” Li falta l’aire, sent que no pot seguir. La torna a repassar sencera, inclosa la melodia entre estrofa i estrofa: “ Quiero vivir aquellos días, que tus caricias gozaba... ” El germà ha obert molt els ulls, el mira amb ànsia. Potser li vol donar una empenta. Enganxat a tants d’aparells, encara té esma per demanar-li la cançó, justament aquesta cançó. L’àvia la cantava de falset, tenia moltes facultats, com el seu germà petit, que cantava amb Pepe Marchena, el creador de les colombianes. Ell volia imitar l’àvia -sempre cap endins: era molt difícil de cantar, la cançó de la Colombiana-. A qui l’hi podia haver sentit, aquest germà seu, si mai no parava quiet a casa. Ni seia mai, com ell, en tornar de l’Ateneu, vora l’àvia, a escoltar-ne els contes i acudits, asseguda a la cadira de boga. Era molt esquerp, aquest germà seu, ara enganxat a tants d’aparells merament consoladors, perquè, d’esperances, segons els metges, no n’hi queden. Que estrany que se li fa, que ara li demani consol a ell, precisament, després de tants anys de viure allunyats l’un de l’altre. Però no allunyats físicament, encara que ell ha viatjat tota la vida per mig món, sinó per tarannà, per maneres de fer. Costa d’admetre-ho, veient-lo ara, estès al llit, mig moribund, però és cert que mai no va trobar a faltar el germà gran, que se’n va anar molt jove de casa -un tabalot sense disciplina, vivint al dia, mogut per una rara inquietud; ell, en canvi, tan seriós i aplicat, tan estricte i tan metòdic-. L’àvia devia patir el distanciament del seu nét gran, ara estès aquí, al llit de l’hospital, mig moribund. I potser per compensar-ho, l’àvia va trobar en ell algú que se l’escoltava i que li escrivia les cartes a la germana del Brasil i que la imitava cantant la cançó de la Colombiana. Potser sí, que ell va ser una mica el substitutiu del germà gran, sempre absent, al cor de l’àvia. Ara se la imagina, aquí, vora el llit del nét moribund. L’àvia que els posava les lavatives quan havien de guardar llit pels refredats. La que els portava la nata, la xocolata desfeta, i els crusants del diumenge. L’àvia que ara passa la mà pel front ardent del nét gran, estès al llit de l’hospital. Que li passa la mà pel front ardent al nét petit, que contempla el germà estès, mig moribund, al llit de l’hospital. Ell no hi era, quan va morir l’àvia. Es devia trobar lluny, com sempre. O potser no. Fa de mal recordar, però potser no va gosar veure l’àvia morta. Potser el seu germà, ara mig moribund, va escoltar les últimes voluntats de l’àvia, estesa al llit de mort. Ves que ella no entonés, mig moribunda, la cançó de la Colombiana: “ Llevo al cuello una cadena y en el corazón, un grillo... ”