Francisca Serrano: “Treballant dues hores al dia guanyo el mateix que quan era funcionària”

A part de ser escriptora, dirigeix la seva pròpia escola, Trading y Bolsa para Torpes, a través de la qual ja ha compartit coneixements amb milers d’alumnes. Els beneficis dels seus llibres els destina al científic malagueny José Luís García-Pérez, que fa recerca contra el càncer, malaltia que Serrano va tenir amb 28 anys. Pel que fa als beneficis de l’escola, van a parar a la creació d’una fundació per obrir pous i crear menjadors socials, entre altres iniciatives, a l’Àfrica.

¿Com ha aconseguit treballar només dues hores diàries i tenir totes les necessitats cobertes?

Esforçant-me molt prèviament. En el meu cas va ser adquirint coneixements d’operadora de borsa. Quan saps fer alguna cosa que els altres no saben, i ets bo fent-la, els rendiments vénen sols.

Com va arribar aquí?

Evidentment no vaig néixer sabent llegir gràfics. Vaig estudiar dret i després de tres anys preparant-me unes oposicions em vaig convertir en una funcionària, vaig anteposar la seguretat a la llibertat. Un dia, però, em va caure a les mans un article de premsa que deia que hi havia qui treballant dues hores diàries guanyava el mateix sou que jo com a funcionària en un mes. Vaig decidir indagar-ho i, efectivament, vaig trobar que era fent de trader, operador de borsa.

Què fa exactament?

Amb un ordinador portàtil, una connexió a internet, uns coneixements adquirits en lectures de gràfics de borsa i una mica de diners em guanyo un sou. Treballo de 15.30 a 17.30 hores, normalment, que és quan obren els mercats americans. La resta del temps el dedico al que a mi m’agrada.

Dit així tothom pot ser trader...

Quan vols aprendre una cosa, tal com jo vaig fer amb els mercats financers, acabes seguint el teu propi mètode. En el meu cas, l’explico en els cursos que imparteixo a la meva escola perquè altres persones també puguin guanyar-se un sou fent el mateix. Per a mi ser trader és sinònim de llibertat, perquè hi ha poques professions que només et demanin un ordinador, internet i dues hores.

En què consisteix el seu mètode?

Està basat en lectures de gràfics, en uns moviments del mercat de la borsa. El que faig és ensenyar als meus alumnes uns patrons concrets i ells amb molta paciència han d’esperar que durant les dues hores que fan de traders es reprodueixin aquests gràfics i fer diana. Evidentment has de tenir clar on has d’entrar, com t’has de protegir i quan has de recollir els beneficis.

Quina és la quantitat mínima de diners necessària per fer de trader?

Dependrà del producte financer en què vulguis invertir. Hi ha brokers que t’obren un compte amb només 100 euros, però jo n’aconsello 5.000. El problema, però, no és quants diners has de tenir sinó saber entrar i sortir del mercat. Per això insisteixo que el més important és adquirir el coneixement.

Si, tal com assegura, tothom pot ser ric, en què s’equivoquen els milions de persones amb salaris precaris?

Un dels errors més comuns és hipotecar-se durant 40 anys quan tens un sou, perquè adquireixes un bé que no et dóna cap benefici. L’inversor, en canvi, el que fa és esperar a independitzar-se i invertir aquests diners per treure’n un rendiment econòmic, per exemple, comprant un pis per, després, llogar-lo. També és un error que la gent no es plantegi que té altres opcions a part de vendre vuit hores del seu dia per un sou precari. Cada persona hauria de descobrir quin és el seu do, pel qual la resta estarien disposats a pagar per aprendre’n. Només així el convertirà en rendible.

Per a vostè, doncs, tothom té un do.

Em nego a pensar que no. L’important és localitzar-lo i treure’n el partit necessari per oferir-lo als altres i poder viure’n. No parlem de guanyar milions d’euros sinó els diners necessaris per cobrir les necessitats per ser feliç. Per a mi una persona rica és la que té prou diners i temps per exercir la llibertat d’elecció.

El sistema educatiu hi ajuda?

No, és un sistema prussià que t’obliga a estudiar molt perquè després siguis competent en un mercat laboral on acostumes a ser el contractat. Jo voldria que fos el contrari, que l’escola detectés des del primer moment qui vol ser contractat i qui es pot convertir en gran emprenedor per, després, anar desenvolupant aquestes habilitats. S’ha d’ensenyar des de ben petit, doncs, que si tens un do intentis ser el millor en allò i, a partir d’aquí, si et serveix per viure’n perfecte.

Si la fórmula és tan clara, per què costa tant aplicar-la?

Perquè les escoles estan massificades i hi ha un professor per a moltíssims alumnes. El que queda clar és que aquest sistema requereix unes aules amb menys estudiants i uns professors més enfocats a treure el suc de cadascun dels alumnes que a complir els objectius que marqui la normativa educativa vigent.

¿Als líders polítics els interessa aplicar la fórmula?

Potser al poder no li interessa que la gent pensi tant, perquè si pensem arribem a conclusions i pot ser que qüestionem determinades apreciacions que ens vénen donades. El que és evident és que el saber és el valor intangible més important que hi ha i tenir el valor de saber com fer les coses en cada moment et fa lliure.