Gonzalo García Pelayo: “Fa 30 anys la gent xiulava les meves pel·lícules i ara tot són elogis”

Se’l coneix sobretot per haver inventat un mètode infal·lible per guanyar a la ruleta, però la figura de Gonzalo García Pelayo és molt més rica i complexa. La Filmoteca de Catalunya reivindica aquests dies la seva faceta com a cineasta projectant les cinc pel·lícules que va rodar entre 1975 i 1983 i una de nova, Alegrías de Cádiz, que recupera per a la causa del cinema un director incomprès en el seu temps.

Què ha sigut més difícil: fer saltar la banca d’un casino o aconseguir diners per produir una pel·lícula?

M’agradaria dir que aconseguir els diners per fer una pel·lícula, que és el que ara em té ocupat, però la veritat és que fer saltar la banca també ho és, de difícil. El joc ha sigut com estudiar la carrera de medicina: hi dediques temps i després exerceixes. El cine, en canvi, ha sigut més difícil. Després de fer les primeres cinc pel·lícules he trigat gairebé 30 anys a fer-ne una altra.

Què el va portar al cinema?

El setè segell. Veure la Mort jugant als escacs amb el Cavaller se’m va gravar profundament al cervell. Jo era un adolescent molt angoixat per qüestions transcendentals i Bergman em va mostrar que el cine podia canalitzar aquestes inquietuds.

La seva carrera comença en paral·lel a la Transició.

Manuela vam rodar-la mentre Franco agonitzava i conté una escena de ball sobre una tomba que d’alguna manera serveix de premonició i al·legoria del final del franquisme. Quan desapareix la censura, se m’obre la porta per explorar temàtiques sexuals, un tema que m’obsessionava com a qualsevol jove.

Però a vostè no se’l recorda com un director del destape, sinó com un cineasta trencador.

Sí, perquè aquella ruptura dels continguts em va portar de retruc a la ruptura de les formes. Especialment a Vivir en Sevilla, que hauria sigut impossible fer-la durant el franquisme. Això sí, la pel·lícula no li va agradar a ningú. Jo la donava per perduda. Un dia vaig guardar el guió a les golfes, que era una manera simbòlica d’enterrar les possibilitats que algú hi veiés algun valor.

El 1983 va tirar la tovallola i va abandonar el cinema per la producció musical i el joc. I, tanmateix, ara el trobem presentant una nova pel·lícula i una retrospectiva.

Vaig penjar la pel·lícula a YouTube i, poc després, vaig rebre un correu d’un crític, Álvaro Arroba, que em deia que l’havia votat com una de les 10 millors pel·lícules de la història a la revista Sight & Sound. Jo vaig pensar que era una broma... Finalment va fer-me la primera entrevista a fons sobre cinema que m’havien fet mai. I al cap d’un temps el Festival de Sevilla em va fer una retrospectiva. Allò va ser el començament.

30 anys després, Vivir en Sevilla és reivindicada com una pel·lícula capital del cinema espanyol modern.

Ja té 600.000 visites a YouTube i m’ha fet viatjar a Viena, París, Lisboa... En el seu moment, però, només la van veure 10.000 persones, i la majoria no la van acabar. La gent marxava, xiulava, esbroncava la pantalla... I ara tot són crítiques positives i elogis. La gent no entenia les meves ruptures, com ara que l’actor principal, en el moment culminant del film, llegís la seva declaració d’amor del guió... Això no ho acceptava ningú, i per mi era una de les claus de la pel·lícula. També crec que de la imperfecció en sorgeix una certa màgia. Jo no demano als actors que actuïn bé o malament, gairebé els dirigeixo. Però quan s’equivoquen m’agraden més, perquè em semblen més de veritat.

Com ha viscut aquesta descoberta tardana del seu cinema?

Amb molta felicitat perquè la gent ha vist coses en les pel·lícules que ja hi eren però que ningú veia. Manuela, per exemple, va tenir un gran èxit. La van veure 1,2 milions d’espectadors, però no li va agradar a cap crític. I només es llegia una de les dues lectures de la pel·lícula, el melodrama. Ara, en canvi, tothom veu l’altra, tothom m’entén. Ara es miren les coses d’una altra manera.

Què li va semblar veure’s retratat per Lluís Homar a The Pelayos? Ell no és dels actors que s’equivoquen.

Em vaig sentir millorat. Té una presència i una manera de mirar... que jo ara intento imitar. Sent una pel·lícula sobre la meva vida, cosa que ningú s’imagina que li faran, i a més espanyola, pots esperar el pitjor. I així i tot, em sembla d’una altura extraordinària. És un cinema clàssic que explica la part exterior de la meva vida, la del joc. La meva vida interior, en canvi, l’explico d’una altra manera al meu cinema.

Com va arribar al joc?

Sempre m’havia interessat i vaig adonar-me que la ruleta s’havia estudiat des d’una òptica matemàtica, però no física, fent servir els petits errors físics de les ruletes. Jo sistematitzo un mètode i me’n surto. I durant un temps no vaig trobar a faltar el cinema perquè, per mi, la vida era una obra d’art: era com una estrella de rock, trencant normes i lluitant contra el poder establert.

Encara juga avui dia?

Sí, aposto cada dia a través d’internet en curses esportives angleses. Tinc el meu mètode, esclar, un programa que juga automàticament. I no em va malament.