Medi ambient
Societat08/01/2023

Toni Oresanz / Rafa Marrasé: "Hem considerat normal que hi hagi habitatges i escoles a 500 metres d’una indústria química molt perillosa"

Autors de 'La gran explosió'

TarragonaDurant els dos anys que han passat des que es va produir l'explosió mortal a Iqoxe, al polígon sud de Tarragona, els periodistes Toni Oresanz i Rafa Marrasé no han parat de buscar testimonis i informació sobre aquell accident. El fruit d'aquest treball es diu La gran explosió (Folch&Folch) i és un llibre que no només permet entendre aquells fets, sinó que repassa tota la història de la petroquímica i mostra el seu origen corrupte i la connivència de les administracions.

Sabem què va passar a Iqoxe, dos anys després de l’accident? 

— Rafa Marrasé: Iqoxe feia un producte que és l’MPEG500, que ja havien fet altres vegades. Però el dia que explota, en lloc d'estar fent un lot de 25 tones, com havien fet altres vegades, en feien 20, i per tant havien de canviar la recepta.

— Toni Oresanz: Van fer la proporció diferent. És com si t’equivoquessis en posar la quantitat de sucre a l’hora de fer un pastís. 

Cargando
No hay anuncios

Es podria haver evitat l'explosió?

— R.M: Altres empreses que fabriquen aquest compost ho tenen totalment automatitzat, però a Iqoxe era semiautomàtic. I, per tant, es podien provocar errors. A més, no s’havien fet proves amb aquest producte, ni les sis vegades que havien fet els lots de 25 tones ni quan en feien 20… El problema és que quan es produeix el runaway, que és una pujada sobtada de la tensió dins del reactor, ningú se n'assabenta perquè les mesures de seguretat estaven desactivades. 

— T.O: Els sistemes sonors estaven desactivats. Hi havia només uns sistemes visuals, però no hi havia ningú controlant els sistemes visuals tot i ser un procés tan delicat. Estaven tots fora de la planta. 

Cargando
No hay anuncios

S’han corregit els errors perquè no torni a passar? 

— R.M.: Iqoxe ja va dir que després de l’accident que ja no tornaria a fer l’MPEG500. Això també indica una mica la poca confiança que tenen amb allò que estaven fent des de fa tants anys. Pel que fa a l’administració, poca cosa hi pot fer. El problema és que l’administració sempre va darrere del que fa la indústria, que és qui sap els possibles riscos del que fa. De fet,el Best Available Techniques (BAT), que és la bíblia de la producció industrial a Europa, és un document que la UE encarrega a les multinacionals perquè detallin quins productes elaboren, com els fan i quins riscos i possibles emissions tenen. L’I+D el té la indústria. Els especialistes són els mateixos productors. Estàs en mans de la indústria també pel que fa a les emissions que es produeixen. La Generalitat està col·locant ara uns sensors per mesurar les emissions. Però ho fa després de l’accident, de manera que reconeix que abans de l’accident no ho controlaven. 

No controlaven cap emissió? 

— R.M. L’únic que hi havia és el control de partícules emeses per la combustió. Que està bé que hi siguin, però també cal mesurar molts altres compostos químics. A més, a vegades es mesura discontínuament. No és fins després de l’accident que es comencen a mesurar altres emissions. 

Cargando
No hay anuncios

I, segons dieu al llibre, tampoc es fa correctament? 

— R.M.: És que aquí hi ha una altra trampa, perquè són sensors d’emergència i només detecten grans emissions. Per exemple, si un sensor detecta òxid d’etilè, vol dir que la concentració és tan bèstia que t’has de quedar a casa confinat. Però hi hauria d’haver uns sensors mediambientals que estiguessin calibrats de forma més estricta i, independentment que hi hagi una fuita, permetin saber què estem respirant durant l’any.

Aquestes emissions més baixes també són un risc per a la salut? 

— R.M.: Les emissions més baixes també són nocives si es produeixen de manera prolongada. Això està demostradíssim per l’Agència de Protecció del Medi Ambient dels Estats Units (EPA, per les seves sigles en anglès), que fa molts anys que ho té documentat. La mesura per calibrar què afecta una persona en nuclis habitats són micrograms per metre cúbic. L’EPA diu que la mitjana anual a la qual una persona pot estar exposada a aquest compost és de 0,02 micrograms per metre cúbic, però els sensors que posarà Protecció Civil mesuren part per milió, és a dir, que deixarà per sota del radar grans quantitats d’òxid d’etilè. Segons ha dit, demanarà el confinament quan s'arribi a 80 parts per milió, cosa que equival a més de set milions de vegades el que l'Agència de Protecció del Medi Ambient considera recomanable de mitjana anual. 

Cargando
No hay anuncios

Per tant, Protecció Civil no ho està fent bé?

— R.M.: Una cosa és el que fa Protecció Civil en casos d’emergència. Qui no està fent la seva feina és el departament d'Acció Climàtica, que no està posant aquests sensors. 

Sense sensors, no podem saber si la nit de l'accident hi va haver núvol tòxic?

— R.M.: Aquella nit els tècnics portaven uns sensors manuals que són els millors que hi ha, però mesuren en mil·ligrams per metre cúbic. Sempre mesuraven 1.000 vegades per damunt del que seria perillós. No sabrem mai quina quantitat d’òxid d'etilè hi havia. La població estava desprotegida. I així i tot, Protecció Civil, com expliquem al llibre, encara no havia pogut parlar amb l’empresa per saber quins productes hi havia implicats en l'accident i ja havien dit que no era tòxic. 

Cargando
No hay anuncios

— T.O.: Quan les ambulàncies encara no s’havien atrevit a anar-hi perquè no sabien si era zona segura, Protecció Civil ja estava dient que tots tranquils. Aquesta és una de les coses xocants: les administracions tenen una tendència irrefrenable a voler evitar alarmes a la població. Ho fa Protecció Civil, però es va repetint a totes les escales de l'administració. 

— R.M.: Protecció Civil s’ha equivocat amb moltes coses, al llibre es veu el caos de tot el que va passar. Però ha fet una aposta per ser més transparent i ara explica tots els accidents que hi ha a la indústria química. I què passa? Que des de l’agost fins ara ha estat un festival: Asesa, Afepasa… 

Tot això també passava abans, però no s’explicava…

— R.M.: Exacte, no s’explicava. I ja hi ha almenys dos alcaldes de les poblacions més properes a la indústria que demanen a Protecció Civil que no notifiqui tots els casos perquè creen alarma entre la població! L’any de l’atemptat d’ETA a la petroquímica, el 1987, 25.000 persones van fugir esperitades. La nit d’Iqoxe no va marxar pràcticament ningú. Hi havia gent fins i tot fent esport pel carrer.

Cargando
No hay anuncios

— T.O: Hem normalitzat el risc i el perill. Hem considerat normal que hi hagi habitatges, camps de futbol i escoles a una distància que no és normal d’una indústria química que és molt perillosa. És que són a 500 metres… 

Al llibre repasseu la història de com la indústria arriba a Tarragona i de la convivència amb els nuclis urbans.

— T.O.: Als anys 60 es van crear barris de barraques a una distància no raonable de la indústria, però has tingut 40 anys per intentar reordenar el territori i avui dia s’està construint un centre comercial a menys de dos quilòmetres, que és la distància que va recórrer la planxa que va sortir volant. És que quan la IQA (ara Iqoxe) s’instal·la al polígon sud ja incomplia la normativa franquista que parlava de 2.000 metres de distància entre una indústria perillosa i un nucli habitat. La IQA i tota la instal·lació química i tota la construcció dels barris de Bonavista, Torreforta, és il·legal des de la normativa franquista. I ara, en lloc de 2.000 metres, la normativa ja parla només de 500 metres. No s'ha fet res. Demà podria tornar a passar. 

Cargando
No hay anuncios

Heu pensat mai a marxar per viure més lluny de la indústria química?

— R.M.: No, per canviar les coses has de ser aquí. A més, la petroquímica no és un problema de Tarragona. És el complex químic més gran de sud d’Europa, no és cap broma. L'EPA va demostrar que les emissions d’òxid d’etilè podien arribar a 1.500 km de distància.