"Hem crescut amb el desencant i la ràbia": què s'amaga darrere els aldarulls de Salt?

SaltSalt és el municipi amb la renda per càpita més baixa de Catalunya, i també un dels pobles amb més concentració de població migrant: prop del 40% dels veïns són de nacionalitat estrangera. Dilluns i dimarts d'aquesta setmana, i arran del desnonament de la família de l'imam senegalès Kalilu Diawara, la comunitat migrant de Salt ha sortit al carrer per manifestar-se i s'han produït aldarulls i enfrontaments amb la policia. Però el desallotjament del guia espiritual de la mesquita, coincidint amb el mes de Ramadà, ha estat el detonant d'un malestar cada vegada més generalitzat entre la població d'arrel africana del municipi; sobretot entre els joves nascuts a Catalunya, catalans de ple dret, però que fa temps que se senten maltractats i discriminats per les institucions, i sense les mateixes oportunitats que les famílies autòctones.

Aquest dissabte, una vintena d'aquestes associacions, sota l'empara del Sindicat d'Habitatge, han convocat una nova manifestació conjunta pel dret a l'habitatge en què hi han participat unes 400 persones. A l'ARA hem parlat amb quatre catalans d'origen migrant, d'edats i condicions diferents, presents tots ells a les mobilitzacions i que coneixen i viuen de primera mà la realitat del municipi. També amb Aliou Diallo, saltenc i investigador de la Universitat de Girona (UdG), expert en racisme institucional. Aquest n'és el diagnòstic.

Hipoteques concedides amb facilitat

Per explicar la situació d'aquests dies a Salt cal remuntar-se a l'esclat de la bombolla immobiliària del 2008, ja que moltes de les famílies que han estat desnonades, com la de l'imam, havien accedit a les seves cases amb una hipoteca, segons Diallo. "Són persones que van arribar al municipi al voltant dels anys 2000, en un moment de bonança econòmica, en un context en el qual l'opció més a l'abast que oferien els bancs a les persones amb un contracte de feina de només un any era la de signar una hipoteca amb condicions abusives i preus inflats", defensa.

Les famílies estrangeres que van aterrar a Salt —continua Diallo— amb l'expectativa d'acumular prou patrimoni per tornar al país d'origen a mitjà termini es van veure segrestades per aquella crisi i totes les que s'han encadenat a posteriori, generant un malestar que es fa més traumàtic quan es veuen expulsades per sentències judicials que els assenyalen com a ocupes de les cases que havien habitat com a propietàries.

Diala Diarra, de 49 anys, ha viscut aquesta situació en primera persona. “Els bancs haurien d'haver tingut en compte que amb dues nòmines de 1.500 euros i 4 o 5 criatures no n'hi havia prou per signar una hipoteca, i menys si hem d'enviar diners a les nostres famílies d'Àfrica i anar a visitar-los cada un o dos anys”, defensa. Ella coneix un munt de casos com el seu, ja que treballa en una organització cultural que ajuda les dones africanes de les comarques gironines. "Després de 20 o 15 anys pagant la hipoteca, que vingui un fons voltor i et faci fora vol dir perdre els diners que hem invertit, la salut, la dignitat i el dret humà a l'habitatge".

És per això que Diarra entén que els seus fills estiguin enrabiats. "Sentim tot el dia que els immigrants venim a robar la feina i les ajudes, però fa molts anys que treballem de valent, cotitzant a la Seguretat Social, i, en canvi, ningú parla de la colonització, l'esclavitud i l'espoli de la riquesa dels europeus a les nostres terres", afirma.

Racisme institucional i policial

Una altra de les raons que han escalfat l'ambient dels veïns migrants de Salt és el racisme institucional, lligat directament a la problemàtica de l'habitatge, exposa Diallo. De fet, el Sindicat d'Habitatge saltenc va néixer el 2021 com una lluita explícitament antiracista, denunciant les discriminacions de les immobiliàries a l'hora de seleccionar els seus llogaters i les traves de l'Ajuntament per oferir habitatge públic a persones sense nacionalitat espanyola o sense permís de residència de llarga durada.

"L'Ajuntament no va tenir en compte la realitat demogràfica saltenca, poblada per persones estrangeres en situacions precàries, i va igualar els requisits per a tota la població amb reserves percentuals del parc d'habitatge per a diferents col·lectius, generant a la pràctica que sigui més fàcil accedir-hi per a un estudiant que viu a Salt només durant el curs que per a aquelles famílies més empobrides", assenyala Diallo.

En parla Tarek Cheriha, de 29 anys, que va néixer al Marroc però ha crescut a Salt. És molt crític amb el racisme congènit a la societat: "Mai ens hem tret de sobre l'estigma que som el poble dels immigrants, sempre ens vinculen amb la delinqüència, i ara que estem en onada reaccionària, això encara s'alimenta més", defensa. A parer seu, la resposta de les administracions davant d'aquesta situació ha estat la repressió, posant càmeres a cada cantonada dels barris més segregats, i amb un augment claríssim de les identificacions indiscriminades.

Per aquest motiu, ell mateix ha sortit a manifestar-se aquesta setmana, convençut que el jovent està cada vegada més conscienciat i polititzat. "Hem crescut amb el desencant, la ràbia, però tinc esperança: veig les noves generacions molt involucrades per batallar pels nostres drets, protegint les veïnes del barri contra l'especulació immobiliària i l'extrema dreta", conclou Cheriha.

Desnonaments setmanals amb menors

A Salt, una població de 34.000 habitants, cada setmana es produeix més d'un desnonament, sovint amb famílies amb menors a càrrec. Com la de la Saliha o la Hawa Jallow, mares que van perdre la casa el primer trimestre d'enguany i encara no tenen la solució resolta i trampegen com poden. Un tràngol que afecta directament els seus fills, que van als centres de primària i secundària del municipi. Allà els docents han de tractar constantment amb aquests alumnes que veuen estroncat el seu procés educatiu per culpa d'un desnonament.

De fet, molts professors participen activament en les mobilitzacions per aturar desallotjaments, fins al punt que han format la Plataforma de Docents pel Dret a l'Habitatge, que és pionera a Catalunya. "Estem parlant d'un municipi en el qual no hi ha pràcticament cap persona d'origen estranger que no conegui una família desnonada, amb una conseqüència afegida per als infants –més enllà de carregar amb aquesta violència–, com és la de deixar d'anar a l'escola o haver-hi d'anar afegint més quilòmetres als trajectes", lamenta Aliou Diallo.

Mònica Saguer és tècnica d'integració social de l'Institut Salvador Espriu i s'ha enfrontat a un munt de casos com aquests. "No és una situació d'urgència sinó d'emergència: és molt bèstia, tenim alumnes que estan dormint al menjador d'un restaurant o que agafen el tren a les sis del matí perquè estan allotjats en un altre municipi", explica. I sobre la reacció airada d'alguns adolescents que han estat presents a les manifestacions, conclou: "No estan al marge dels desnonaments de les seves famílies i ho viuen com una injustícia, amb ràbia, vergonya o silenci. En aquest context tan agressiu, pedagògicament tenim el gran repte de defensar la pau i la no-violència".

Tracte desigual amb l'administració

Els Serveis Socials de l'Ajuntament de Salt s'encarreguen de tramitar i assistir els casos de totes aquestes famílies en situació de vulnerabilitat. Ara bé, a molts veïns els costa accedir-hi, no només perquè els serveis estan saturats, sinó també perquè no dominen l'idioma o el funcionament dels tràmits administratius. Per això Alhagie Nyabally, pare de família que fa 14 anys que viu a Salt, s'ha format en matèria de lleis d'estrangeria i actua de mediador entre la comunitat migrant i les institucions per ajudar a tramitar ajudes.

"Els nois i noies que han nascut aquí tenen estudis de secundària, graus mitjans o llicenciatures, però, pel seu color de pell, encara els tracten com a estrangers, no tenen les mateixes oportunitats, i acaben treballant al camp, als escorxadors o fent de personal de neteja, sense poder-se pagar un pis", afirma Nyabally. Ell està satisfet de la feina de l'ajuntament saltenc, però creu que les administracions haurien d'obrir les portes a les persones migrants perquè hi puguin treballar.

"Quants negres i àrabs treballen a l'Ajuntament? Si els que han de solucionar els problemes que tenim a Salt són tots blancs, no anirem bé; calen persones que entenguin la nostra cultura i ens tractin d'igual a igual", qüestiona. Emocionat, i amb llàgrimes als ulls, Nyabally conclou: "No està bé que els joves llencin ous o pedres a la policia, però la policia també ha d'aprendre a tractar-los sense pensar que són dolents, han d'entendre que són com els seus fills, germans, i que són el futur".

Finalment, Diallo també assenyala que, malgrat les condicions socioeconòmiques de la població saltenca migrant, tot i el racisme institucional que pateixen cada dia i l'alta presència policial en els barris habitats per col·lectius sense dret a vot, "la pau social a Salt se sosté sobre dos pilars fonamentals". D'una banda, un teixit social que lliga diferents diàspores i que genera eixos d'ajuda mútua amb un caràcter més familiar que veïnal. De l'altra, una xarxa associativa que supleix deficiències institucionals estructurals.