La segregació residencial creix entre els immigrants pobres... i els rics

Castelldefels i Badalona tenen un percentatge molt semblant de població estrangera. A la primera ciutat és del 21,5% i a la segona del 21,6%, segons dades de l’Idescat. Totes dues estan per sobre de la mitjana catalana (16,3%) i de la de l’àrea metropolitana (18,1%), però l’origen de la immigració és molt diferent: en el primer cas el 61,3% és europea i en el segon predomina en un 42,3% la procedent de l’Àsia. La percepció sobre la segregació urbana ètnica, present als dos municipis, varia. És a dir, la cosa, com sempre, va de rics i pobres. I va de segregació residencial, que de manera lenta, però continuada, va creixent també. 

“La població de rendes altes se segrega més que la de rendes baixes”, comenta Sergio Porcel, cap de l’àrea de cohesió social i urbana de l’Institut Metròpoli, que explica que en aquesta segona gran onada immigratòria, començada el 2015 a la postcrisi i represa els últims dos anys després de l’aturada del covid, hi ha aquest tipus d’immigració amb més formació i un nivell més alt d’ingressos –en bona part europea, però també d’altres països–, que ha adquirit importància en algunes zones. “Formen una part important de la immigració recent i estan més segregats que la resta”, confirma Jordi Bayona, demògraf expert en migracions i professor a la Universitat de Barcelona: “Tenen la capacitat econòmica de triar habitatge i això de vegades acaba expulsant la població autòctona”.

És un tipus de població que, com indicava recentment el geògraf Antonio López-Gay en un article a Barcelona Metròpolis, anirà augmentant els pròxims anys i tindrà un impacte cada vegada més gran en la resta de la població. A Barcelona, per exemple, es concentren sobretot a la part del Barri Gòtic, l’Eixample, al voltant de la Sagrada Família, la Barceloneta i ara també una mica a Sants, comenta Porcel. A aquests immigrants, majoritàriament joves, els anomenem eufemísticament expats o estrangers, per diferenciar-los del gruix dels que provenen de països amb rendes baixes o mitjanes, majoritàriament extracomunitaris. 

Aquests són els que més s’han estudiat i els que, en certa manera, preocupen més a les administracions perquè una bona part acaben vivint en barris vulnerables que ja arrosseguen problemes anteriors d’inclusió social. “De moment, a Catalunya els nivells de segregació existeixen, però són moderats”, comenta Bayona, que recorda que depèn molt de les característiques de cada col·lectiu, cosa que ha fet que en aquesta segona gran onada la immigració s’hagi repartit més tot i que, en relació amb Barcelona, en general ha crescut en tots els barris. “Igual que en la resta de la població, el grau de segregació depèn en bona part de l’aspecte socioeconòmic. En el cas dels immigrants, s’hi afegeixen unes altres qüestions. Per una part, la demografia. Sol ser una població molt jove que arriba, a més, en un moment de pressió immobiliària molt forta. No és el mateix arribar ara que fa deu anys. També hi influeix si són famílies o homes o dones sols. I el tercer factor és l’origen. Hi ha grups que utilitzen les seves xarxes de suport o que prefereixen residir entre compatriotes”. 

Així, per exemple, els màxims nivells de segregació es produeixen entre la població subsahariana i l’asiàtica (sobretot els procedents de l’Índia i el Pakistan). Els procedents del continent americà, com que són molt diversos, tenen uns nivells de segregació molt baixos i es distribueixen per tot el país. I el col·lectiu d’origen marroquí, majoritari, també està molt repartit per tot Catalunya, en poblacions grans i petites, tot i que el seu grau de segregació en determinats barris és mitjà. 

Malgrat que els patrons de segregació no han variat gaire els últims anys i gairebé hi ha els mateixos barris i zones vulnerables, tant a la zona metropolitana com a la resta de Catalunya –en tot cas s’han anat ampliant a les zones limítrofes per l’arribada dels nous immigrants des de l’estranger o des d’altres barris–, els experts estan preocupats per l’enquistament del problema. “El que veiem és que la població estrangera de rendes baixes cada vegada s’està concentrant més als barris més desfavorits i això agreuja els problemes d’inclusió social que ja tenien aquestes zones”, comenta Sergio Porcel. Plou sobre mullat. “Abans, en la primera gran onada de principis de segle, la migració entrava en barris amb una població autòctona envellida, molts cops formada per la primera emigració dels anys 60 i 70 de la resta de l’Estat, però ara aterren en aquests mateixos barris on ja hi ha una part important de població immigrada o descendent d’immigrants, i això augmenta la segregació”, confirma Bayona. 

És el que passa, expliquen, sobretot als barris perifèrics metropolitans, sigui a la zona del Besòs, en altres zones de l’Eix del Llobregat i a les àrees vulnerables d’altres grans ciutats com Salt, Figueres, Tarragona i Lleida. “En zones de Santa Coloma de Gramenet i l’Hospitalet de Llobregat els índexs d’immigració ja superen el 30%”, constata Bayona. Tanmateix, també recalca que “la composició dels barris canvia amb el pas dels anys i no es pot generalitzar”. Per exemple, “el 2001 Ciutat Vella era el districte de Barcelona més envellit i ara és el més jove”. 

La situació és canviant i així com els immigrants rics estan forçant els autòctons a emigrar a zones suburbanes o fora de la ciutat, els immigrants pobres, molts dels quals extracomunitaris, tenen problemes per canviar de barri tant per raons econòmiques com de racisme immobiliari. I si ho fan és per anar a uns altres barris igualment vulnerables. “El problema –indica Porcel– és que estem veient com aquesta tendència a la concentració de població amb dificultats d’inserció en una mateixa zona està augmentant cada any i això acabarà agreujant la fractura social”.