La independència de Salou quasi fa fracassar el projecte

BarcelonaVila-seca estava format per quatre nuclis de població: Vila-seca, la Pineda, Salou i la Plana. Salou era el barri de pescadors, amb poc més de 300 habitants, fins que va arribar el boom turístic dels anys 60. Als anys 70 molts d’aquests turistes van convertir la segona residència en la primera, i el nucli de Salou va començar a créixer.

En els últims anys del franquisme a l’Ajuntament hi havia com a mínim un representant dels quatre nuclis de població, però el creixement exponencial de Salou va fer néixer la sensació a Vila-seca que l’antic port de pescadors s’enduia totes les inversions, en detriment seu. A les primeres eleccions municipals de la democràcia, el 1979, va guanyar el PSC (6 regidors), que va pactar amb el PSUC (3), i cap d’aquests partits duia cap regidor de Salou a la llista. CiU (5) i UCD (3) es van quedar a l’oposició. La política d’aquell govern socialista va ser molt bel·ligerant contra el nucli de Salou, a ulls dels seus veïns, fins al punt que un any després, el 1980, van començar a recollir signatures per demanar la independència de Vila-seca. Aquest moviment va obtenir el seu gran èxit quan el Consell d’Estat els va donar la raó el febrer del 1983, poc abans de les eleccions municipals. En aquells comicis, tot i que van tornar a guanyar els socialistes (7), CiU (4) va pactar amb el partit independentista de Salou (4) i el convergent Joan Maria Pujals es va convertir en alcalde als 25 anys. Pujals va intentar suavitzar les relacions amb Salou, però el 1984 la Generalitat va denegar la petició de segregació. Això va provocar una escissió entre els independentistes: una part va seguir donant suport a l’alcalde de CiU, i l’altra va presentar recurs al Suprem.

I cinc anys després, el Suprem

Aquell recurs semblava que havia quedat en un calaix mentre l’Ajuntament i la Generalitat van decidir engegar un parc temàtic entre Vila-seca i Salou que havia d’impulsar el poble. Les ferides obertes entre els veïns dels dos nuclis s’havien anat curant, i el sentiment independentista es va anar esmorteint. Fins i tot el Consell d’Estat va emetre un segon dictamen en què desaconsellava ara la segregació. El febrer del 1989 es va aprovar la llei del CRT, i al juny es va adjudicar el concurs a Anheuser Busch perquè comencés les obres. Però pocs mesos després, el 30 d’octubre d’aquell 1989, el Tribunal Suprem es va despertar, va anul·lar la decisió del 1983 de la Generalitat, i va ordenar la independència de Salou. Aquella decisió quasi engega a rodar el projecte de parc temàtic perquè Busch volia que tot el parc fos en un mateix municipi. Segons va explicar el periodista de Salou Jordi Blai en un article publicat a la revista El Pont de Fusta l’octubre del 2010, l’objectiu del Tribunal Suprem era precisament aquest, enfonsar el projecte. Però per què? Segons Blai, el magistrat ponent que va redactar la resolució del Suprem era Julián García Estartús, nascut a Santa Pau (la Garrotxa), falangista declarat, i que es va allistar com a voluntari a la División Azul. Estartús, com a nostàlgic del franquisme, identificava el president de la Generalitat com a responsable de la España de las autonomías, i estava ressentit amb ell perquè s’havia escapolit del cas Banca Catalana. Segons Jordi Blai, el que després es va anomenar Port Aventura era el projecte personal de Pujol, i amb la segregació creia que el faria fracassar. No ho va aconseguir, però va estar-hi a prop.