Jordi Olloquequi: “Les proteïnes que hi ha a la membrana cel·lular són com porters de discoteca”

El jove biòleg Jordi Olloquequi no té res a veure amb l’estereotip de científic amb bata blanca i seriós que sovint es té al cap. Melena llarga negra, una arracada, pantalons ben estrets i jaqueta de cuir. Tampoc és tan estrany: la majoria de científics no tenen res a veure amb els estereotips. Confessa que els personatges friquis de la sèrie de televisió The Big Bang Theory, tan de moda, no són del seu gust. Li agraden les aventures d’altres tipus, com les que viu el personatge protagonista del seu primer llibre, EXO (La Galera), una novel·la científica adreçada a joves. Amor, biologia i rock’n’roll al servei de la divulgació científica.

Què vas estudiar?

Vaig fer el doctorat sobre la malaltia pulmonar crònica i vaig estar treballant com a postdoc al departament de biologia cel·lular de la Universitat de Barcelona, amb un contracte de professor associat. Fins que van arribar les retallades i el meu minso sou es va quedar en res. Ara treballo a la Universitat de Xile, allà estan començant a invertir en recerca i necessiten gent. Hi dono classes i hi tinc el meu propi grup de recerca. Aquí, i amb la meva edat, això seria impensable.

T’enyores?

Sí, molt. Si pogués tornar no m’ho pensaria.

Com és que has escrit una novel·la que barreja ciència i ficció?

Sóc molt amic de la Sònia Fernández-Vidal [física que va triomfar amb la novel·la Amor quàntic ] i em va proposar repetir la fórmula però introduint-hi aspectes de la biologia. Jo ja havia escrit abans històries curtes.

¿És una novel·la amb científics bons o dolents?

Totes dues coses. Al protagonista, en Ziggy, els científics del seu planeta l’envien a la Terra per investigar-la. Ell creu que l’envien per estudiar la biologia del planeta, però en realitat tenen altres intencions: volen destruir els éssers humans perquè els culpen de tots els mals.

Un exemple de bona ciència-ficció.

Asimov és el el jefe de la ciència-ficció. També m’agrada molt la novel·la històrica feta amb rigor.

I al cinema...

Em ve al cap un mal exemple. Lucy és la pitjor pel·lícula de ciència-ficció que he vist mai. Per començar, perquè és mentida això que diu que tan sols fem servir el deu per cent del cervell. Sort que almenys m’agrada l’actriu, la Scarlett Johansson. Una bona pel·lícula seria Viaje alucinante, esclar.

¿El rigor científic pot arribar a encotillar una història?

És difícil trobar un terme mitjà. En el meu cas, tot i que és una novel·la, he volgut que sigui rigorosa. Quan el protagonista entra dins de la cèl·lula aplico rigor. De vegades se simplifica tant que es perd informació o hi ha coses que no són exactes. Però hi ha una línia que no s’ha de traspassar mai.

Si es barreja ciència i ficció, ¿no es pot arribar a confondre el lector jove, que encara s’està formant?

Aquesta és una de les claus, no confondre, que es distingeixin clarament els codis de ficció i quan hi hagi ciència també quedi clar. També és una novel·la per a adults, amb la qual poden aprendre moltes coses.

I quan expliques ciència, com ho fas per no traspassar ni que sigui per un moment la línia entre novel·la i assaig?

Buscant metàfores. Per exemple, hi ha un fragment en què parlo del cicle de Krebs, que és una via metabòlica [una sèrie de reaccions químiques] per obtenir energia. És als temaris de batxillerat i sé que els costa. Al llibre ho explico com si fossin uns Jocs Olímpics dins la cèl·lula. O, per exemple, les proteïnes que fan de barreres a la membrana cel·lular, que són com porters de discoteca. També hi ha altres coses, com el nom del protagonista, Ziggy Stardust, alter ego del David Bowie dels 70, o el de la nau on viatgen els protagonistes, Tryton X-10, que és el nom d’un reactiu que utilitzem als laboratoris.

També hi ajuden les curiositats...

Sí, per exemple parlo de l’animal més fidel als humans. No és el gos, com tothom pensa, sinó un petit animal microscòpic de la família dels aràcnids que viu als nostres fol·licles pilosos i es menja les secrecions de greix. Viuen en simbiosi amb nosaltres, i qui en té a la seva pell es manté més jove. Els protagonistes de la novel·la se’n troben de cara i es pensen que són monstres.

També hi poses banda sonora. ¿La tria és científica?

En algunes ocasions. Grease és la banda sonora quan els protagonistes han de traspassar la membrana lipídica de la cèl·lula. En anglès vol dir brillantina i greix. Hi ha molts músics que són científics. Tenim el guitarrista de Queen, que és físic.

Tu mateix també ets músic, oi?

Jo toco el baix i canto. He estat en diferents grups de música, com Nikosia, que és folk alternatiu, Medianoche i Glory Hole.

Per què no t’agrada The Big Bang Theory?

No em fa gràcia, però suposo que és el meu gust personal. Aquesta imatge del científic friqui no és com la pinten a la sèrie.