Ana Hospital: "Plorava i repetia: «Digue'm que no està morta»"

L'Ana Hospital sempre s'havia imaginat dedicant-se a una altra especialitat. De fet, mentre estudiava medicina va treballar de metge de primària en un poble, i també en una consulta pediàtrica. Va ser en aquesta última on va conèixer el doctor Narcís Bardalet, que tenia la doble condició de pediatre i forense, i alguns dies, després de la consulta, l'acompanyava a algun aixecament de cadàver. Aquella feina li va agradar més del que s'havia imaginat, i avui és metge forense de l'Institut de Medicina Legal de Catalunya, odontòloga i professora de la Universitat Internacional de Catalunya.

¿Em pot dir algun cas que se senti orgullosa d’haver ajudat a resoldre?

— El crim de Cervera. Una noia de 24 anys va aparèixer morta a les vies del tren. Primer es va pensar que era un suïcidi, però l’autòpsia va revelar que l’havien assassinat. Passaven els mesos i no hi havia cap sospitós clar. 

Com ho van resoldre?

— Gràcies a una mossegada que tenia al pit. Vam pensar que es podia fer un motlle comparatiu de la dentadura del nòvio, de qui la policia sospitava. I va resultar que era la seva. Mai s’havia resolt a Espanya un crim amb prova odontològica. 

Quanta informació té la nostra boca?

— És com la nostra caixa negra, l'esmalt és el teixit més dur de l’organisme. Quan s’han destruït totes les parts toves –en casos de putrefacció o cossos carbonitzats–, les dents resisteixen i ens permeten fer estudis. 

Estudis com ara?

— No hi ha dues boques iguals, així que podem comparar les proves amb radiografies dentals i saber que ets tu. 

Però s’ha de tenir una radiografia prèvia.

— Esclar, sempre has de tenir alguna cosa amb la qual comparar, també quan es tracta d’empremtes o ADN. Ens va passar ara amb la DANA: moltes clíniques havien perdut la informació dental i, per tant, no era fàcil fer la identificació amb la dentadura. 

Ha estat en moltes catàstrofes, com el tsunami de Tailàndia. Com es poden identificar persones, amb més de 200.000 víctimes?

— Es treballa amb dades ante mortem i post mortem.

Què vol dir?

— L’equip ante mortem té la informació del que ha dit la família de com era aquella persona. L’equip post mortem fa una descripció de la persona morta. I un centre d’integració creua les dades fins a trobar coincidències. I aquí entràvem nosaltres a fer proves i a veure si efectivament es tractava de la mateixa persona. 

Per què és important identificar?

— Per posar nom i cognom a les víctimes. És important en termes legals, perquè sense certificat de defunció constes com a desaparegut. També des del punt de vista econòmic, perquè com a desaparegut no pots traspassar negocis, cobrar herències... el que sigui. I sobretot és important des del punt de vista religiós i humà. Tots volem saber on són les nostres persones estimades. 

Quin cas l’ha afectat especialment?

— Molts… Recordo l’accident de tren de Castelldefels. Quan estàvem recollint dades amb els mossos, una noia ens va explicar que la seva parella havia vist que venia el tren i l'havia apartat a ella d'allà, però que a ell se li havia quedat el peu atrapat. 

No la persegueixen, algunes imatges?

— T’impacten, sí. Però normalment impacten els vius. El primer mort que vaig veure a la meva vida va ser en una autòpsia quan estudiava medicina. Jo només pensava en no desmaiar-me, i ho vaig aconseguir perfectament. Al sortir, però, vaig veure la família com duia la roba, i aquestes coses sí que m'afecten més. 

Quan algú estudia medicina no li interessa precisament la vida, i no la mort?

— És que els forenses ens dediquem sobretot als vius, encara que tinguem la imatge de les autòpsies. Assessorem els tribunals de l’administració de justícia en tot el que es necessita: peritar les lesions en accidents de trànsit, fer informes psiquiàtrics de víctimes i agressors, aixecaments de cadàvers en casos de mort sobtada...

I quan sap que algú ha fet una cosa repugnant… No li costa?

— Has de ser objectiva i valorar com estaven les seves capacitats mentals per ajudar els tribunals de justícia. No és una feina fàcil. Recordo un home que va matar la seva dona al mig del carrer després d’una discussió. El vam detenir allà mateix i després, quan vaig anar a veure’l, estava enfonsat, plorava i només em deia: "Digue'm que no està morta, digue'm que no està morta". I no li vaig dir la veritat, perquè en aquell moment vaig pensar que no estava preparat per sentir-la. 

Què és el que més li agrada de la seva feina?

— Sembla una medicina freda i, en canvi, és molt humana. Ajudes des del sector públic, i has de saber tractar amb persones que estan molt al límit. M’agrada poder aportar els meus coneixements per resoldre algun cas.