Bibiana Palomar: "Recordo jubilats plorant"

Bibiana Palomar fa anys que es mou entre papers. Abans entre capses i arxivadors, ara més sovint davant de pantalles. Lidera un equip que s’encarrega d’una feina imprescindible, però poc coneguda, de l’àmbit judicial: endreçar la multitud de documents que genera l’administració de justícia, no només papers, sinó també els efectes judicials que s’utilitzen com a prova en un judici. 

Parlem de rates…

— Van aparèixer al soterrani dels jutjats. En una vinyeta molt divertida en un diari apareixia una rata col·locant el rètol d'“arxius generals”, i una persona deia a una altra: "Per què no posem raticida i la liquidem?" I responia: "És l’única que sap on són els expedients". 

Tenia raó?

— Sí que som una mica com ratetes que posen ordre i classifiquen tota la documentació.

Què recorda del primer dia?

— Un espai laberíntic i fosc. Era l’any 91, feia poc que la Generalitat tenia les competències de justícia. Quan vaig veure allò vaig pensar que hi duraria sis mesos. 

Han passat més de 30 anys.

— En aquell mateix espai fosc, a sota unes escales, hi havia unes saques on hi deia “per eliminar”. Vaig començar a intentar reconstruir expedients, i em vaig trobar amb procediment d’anul·lació d’un matrimoni canònic. 

Què s’hi deia?

— Era un judici eclesiàstic en el qual s’intentava provar que hi havia un matrimoni no consumat per obtenir la nul·litat matrimonial. El més fort és que de sobte vaig veure que coneixia la família d’una de les persones a les quals s’estava processant. 

I l'hi va dir?

— No. Els arxivers tenim la premissa del silenci si no hi ha consentiment de les parts. Però vaig veure que custodiant documents que podrien haver-se eliminat es permetia que algú, algun dia, pogués reconstruir la seva història personal. 

Per què és important conservar un procediment com aquest?

— Darrere d’aquests documents hi ha un valor històric que ens permet recuperar la memòria històrica, individual i col·lectiva del nostre país. 

Quin és el document més antic que teniu?

— El fons de la reial audiència. 

O sigui…

— El primer òrgan que s’ocupa de l’administració de justícia al Principat, des del 1493 fins al Decret de Nova Planta. No se sabia que hi era, el vam trobar quan vam poder entrar al soterrani del Palau de la Justícia, en una zona que se li deia Pous Negres. 

Pous Negres sona fatal.

— Era una zona d’humitat i degradació. Allà hi vam trobar el funcionament del dret civil en l’època de la Corona d'Aragó. O l’arxiu del tribunal de responsabilitat política. 

I què hi ha?

— Multes i confiscació de béns contra qui formava part del bàndol republicà. Hem fet un catàleg exhaustiu de 18.000 expedients que s’estan acabant de revisar, i tenim ganes de fer-ne difusió.  

El pitjor moment.

— Any 2005. La matinada del 18 d’abril es va rebentar una canonada. A les 8 del matí els expedients flotaven pel pati. Vam estar mesos treballant, assecant… Vam recuperar els 8.500 expedients. I poc després, un incendi.

Què va passar?

— Va ser provocat, perquè volien eliminar alguna prova. Ja es va dir en el seu moment, era la zona on hi havia l’expedient de Javier de la Rosa. 

Els va sortir bé?

— No. Aquell expedient el vam salvar. De fet, se’n van perdre 1.200, però vam identificar quins eren i vam tornar-los a construir. 

Avui heu de tenir molta seguretat.

— Màxima. A la Ciutat de la Justícia hi ha uns compactes motoritzats, totalment blindats pel foc. 

I venen famílies buscant, per exemple, herències?

— Esclar, tenim molta documentació que diu a qui correspon una determinada cosa. 

Un document preferit.

— Un cas del 1940, de nou dones que treballaven en una empresa tèxtil. Algunes tenien 30 anys i en feia 20 que estaven a l’empresa. Havien començat a treballar-hi amb 10 anys. L’empresari va anunciar acomiadaments i elles, que no sabien llegir ni escriure, es van agrupar per demanar que els fessin una redacció en què es digués que totes volien continuar. I que volien repartir-se el salari. L’empresari no ho va acceptar, però el que elles representen, aquest esperit de grup, em va semblar molt bonic. 

Una imatge que no oblidarà. 

— Jubilats plorant. Abans no es feien còpies certificades, només hi havia l’original que les parts havien d’aportar al jutjat. I durant força anys venien moltes persones que necessitaven algun document per a la jubilació. I que s’hi jugaven una cotització més alta. Recordo casos en què quan els trobaven ploraven d’emoció. 

Guardeu també proves per a judicis.

— Sí, ens quedem el que no és perillós ni té grans volums. Estem fent molta feina de mostreig, per exemple, amb les drogues i la marihuana. Ens en quedem una petita part perquè si no tindríem desbordats els Mossos d'Esquadra, els nostres edificis judicials i els nostres dipòsits.

Suposo que no em vol dir casos concrets.

— Molts dels que han sortit a premsa. No puc dir més.

El paper és passat?

— Ara mateix custodiem 331 quilòmetres. Això és del delta de l'Ebre fins al cap de Creus. Però estem en un moment de transformació. El que passa és que sovint es pensa que tot el que està en expedient electrònic és molt fàcil. Però passen els mateixos filtres que la documentació en suport paper. 

I què s’elimina?

— Fem unes taules en què s’estableix quina vida tindrà aquella documentació: cinc anys, deu anys... El que sigui. I sempre fem un mostreig d'expedients, sobretot per veure els canvis legislatius que ha sofert l'Administració de Justícia.

Per què és important la vostra feina?

— Una organització tan complexa com l'Administració de Justícia ho ha de tenir tot perfectament ordenat, classificat, inventariat. Però després hi ha l'altre vessant que dèiem, no només el del dia a dia, sinó el de recuperar la memòria individual i col·lectiva d'un país.